"Jo Tarzan, tu Jane"

Divendres va ploure. Havia de tocar a Sant Feliu de Pallarols, al Firal. Vàrem quedar com sempre que anem a Sant Feliu, a les vuit, després de berenar-sopar, per arribar allà, muntar i tocar de deu a dotze. Doncs, cap a quarts de vuit, mentres feia el cafè, em truca en Joan que el bolo s'ha anulat... De fet, cada any hi anem un parell de cops, a Sant Feliu, i un dia o altre ens toca patir pel temps, si no és que s'anula directament com divendres. En fi, gajes del oficio... El problema és que havia quedat amb la colla cap a quarts de dues, i ara tenia un piló d'hores per endavant. Clar, a sopar una altra vegada no hi podia anar, i anar a veure com sopaven, la veritat, no em feia gràcia. Res, que em vaig quedar una estona veient el Barça, però veient com anava el partit, aviat vaig tancar la tele, i em vaig posar a transcriure unes partitures fins a les onze, quan ja estaven tots fent el cafè (aquest segon cafè em va passar factura, a l'hora de dormir). Total, que a la Fàbrica (és un bar, no és que anem a fer hores a una filatura), vaig trobar en Constan i en Rafa, després de temps de no veure'ls. En Constan estava especialment content, fins i tot feia una mica de rabia... Vaig provar de desanimar-lo, dient-li que dilluns a treballar, que ja s'han acabat les vacances... però res, no hi va haver manera. No sé com, vàrem acabar parlant d'en Rafa, que el tiu està catxes, i jo li vaig dir que semblava en Tarzan. Llavors, la Isabel, una de la colla, em diu que està guapo en Rafa, amb els cabells llargs, i jo li dic que jo també li he dit, i que sembla en Tarzan... Osti, com es varen posar!!! Que com se m'acut dir-li això!!! Coi, si és veritat, perquè no?? No és que hi hagi cap mena d'atracció, sino una mica d'enveja. Enveja sana, perquè ell és un tiu alt i ben plantat, i jo... bueno, jo no. Elles es passen el dia dient "que guapa estàs, avui", i no passa res. I no ho diuen en to de conya, com jo... En fi, que en Rafa em diu "veus aquella rossa? Ara digues perquè no em veu com en Tarzan, jajaja". Tornant a casa, comentàvem amb la Sivi, que si tot fos tan fàcil com dir "Jo, Tarzan. Tu, Jane", se'ls hauria ben acabat el negoci a tots els bars de copes. Ah, i en Constan, mentrestant, estava parlant amb una meva veïna (ara ex-veïna, i que ell, obviament, també coneixia). De cop i volta diu "Bé, me'n vaig, ja ens veurem. Adéu". I va desaparéixer. Curiosament, tampoc vaig veure més a la ex-veïna... Segurament, simple coincidència.

Dissabte tocàvem a Sant Genís de Palafolls. Va ser l'exemple de festa perfecta per a nosaltres: un sopar popular, ple de gent d'escola de ball de saló. Naturalment, va anar perfecte. Quan el públic és idoni, es nota. Si fins i tot hi va haver un concurs de ball!!! Espero que l'any que ve hi tornem anar, el dissabte. Altres anys ens havien llogat entre setmana, i hi havia força menys gent. Preu per preu, val més anar-hi el dissabte, ja que t'ho passes molt més bé, si està animat.

I diumenge érem a Les Planes d'Hostoles, Substituíem a una acordionista que no hi va poguer anar. Ja veus, per un diumenge de festa que teníem... Oh, i lo bo és que els vàrem donar la notícia nosaltres a la comissió, que aquella noia no hi anava... A mitja setmana, encara estava tot per confirmar, i vàrem trucar a veure què passava, si hi anàvem nosaltres o n'havien trobat algun altre... No en sabien res de res. Després els van començar a trucar altres músics, a veure si hi havien d'anar ells... Es veu que la noia aquella havia buscat moltes alternatives, però no havia aclarit res ni amb la comissió ni amb les alternatives... Vaja, que ens podíem haver trobat quatre o cinc grups... En fi, que la noia ho volia fer massa bé, per acabarr deixant la feina a mig fer.

De tant munyir-la, la vaca s'acabarà morint

Dissabte estàvem al restaurant Els Cortals, el de l'escenari minúscul. No estava tan ple com de costum, però a mig estiu, ja sol passar. Com no, hi havia l'aniversari de costum (la Ruth feia vint-i-tres anys, segons un paper que ens varen passar). També hi havia una parella que trobàvem a Manlleu i, com que ara no hi anem, doncs els veiem poc. Em varen dir que havien vingut perquè hi érem nosaltres, cosa que sempre alegra. Aquí, a Sant Hilari Sacalm, és el lloc més aprop on ens poden venir a veure, ja que ells són d'Osona, i nosaltres cada cop hi anem menys. El que passa és que Sant Hilari pertany a Girona, i als diaris d'Osona no surt la programació dels Cortals, o sigui que se n'han d'assabentar com poden. Parlàvem que a Osona n'han fet un gra massa, amb això de les sales de ball. Deu ser la comarca amb més sales de ball per habitant. I la comarca que més músics de ball mou, comptant que hi toquen molts grups de Manresa i de més cap a ponent. Quan les coses anaven bé, tothom es veia en cor d'obrir una sala de ball, i ara n'hi deu haver una vintena, potser, la majoria agrupades ens pocs quilòmetres quadrats. Amb aquesta sobre-explotació, quan l'afició ha baixat una mica, han començat els problemes, ja que no hi havia prous balladors per omplir-les totes. I quina solució han pres la majoria? Doncs agafar músics solistes, que cobren menys. Això sí, sense baixar ni un cèntim el preu de l'entrada, i clar, la gent tampoc és tonta. Aquesta parella ens deia que hi ha sales que ja no hi pots anar: primer et claven amb l'entrada, llavors resulta que hi ha un músic tot sól que no els agrada gens, i per acabar, les begudes no les pots ni tastar, ja que t'acaben de deixar ben plumat. Ara entenc que l'amo d'una sala em digués l'altra dia que tothom només demana aigua... Potser la culpa no és tota dels mossos i del carnet per punts, potser s'hauria de repartir... De fet, els músics d'aquella zona tampoc han ajudat gaire. Quan les coses anaven bé, i fins i tot quan només anaven mig bé, ells cobraven bestieses i cada any apujaven el preu en 30 euros. Clar, ha arrivat un moment que les sales ja no els poden contractar, especialment el duos i trios, i per això han de llogar solistes. I aquests Déu n'hi dó!!! Em deien: "A tal sala ja no lloguen a tal músic, ja que els cobra noranta mil peles, com a molt lloguen a tal altre que els costa cinquanta mil...". És una bestiesa que un tiu sól cobri més de 500 euros. Oh, i que l'altre en cobri 300, què vols que et digui, no cobra gaire menys que nosaltres dos junts. Però és que el primer, per cap d'any, ens deien que havia arrivat a cobrar prop d'un milió de peles, ell sól!!! Per molt bo que sigui, això és una barbaritat, i és una manera d'escanyar la vaca que et dóna de menjar. No sé com petarà tot plegat però, de moment, ja n'hi ha molts, especialment duos i trios, que a falta de feina per allà, ja han de venir a tocar cap aquí baix. Això sí, amb els preus raonables que paguen les sales d'aquesta zona, naturalment...

Bé, i avui diumenge tornàvem a tocar a Montagut, on ja no saps què carai tocar... El representant, que no mira prim, aquest mes ens hi ha posat quatre vegades. Entre la junta i nosaltres, l'hem deixat verd, ja que anar-hi tan sovint, no ens interessa ni a nosaltres ni a ells. Comentàvem que ell no veu músics a sobre l'escenari, ell només veu billets que es mouen. Amb aquestes maneres de fer, i sense gens de sentit comú, és relativament fàcil carregar-se qualsevol cosa que vagi bé...

Tornant als orígens

Avui he quedat amb en Juan, el primer guitarrista amb el que vaig tocar, a l'any 1982. Osti, em fa una mica de por i tot, pensar que ja han passat vint-i-quatre anys... S'ha comprat un teclat, i volia una mínima noció sobre com tocar-hi acords. Feia temps que no el veia, però m'ha fet gràcia poder-lo ajudar una mica. Ens aveníem, amb en Juan. Recordo que anàvem a assajar damunt del Bar Pekin, a peu des del mig d'Olot, perquè ell no tenia cotxe i jo encara no tenia la vespa. Els altres dos del grup (que es deia Tension), eren més grans, i amb ell és amb qui xerrava més. M'al.lucinava com tocava la guitarra, una Gibson negre que encara té, no n'havia vist mai tocar cap de tant aprop. Tenia un pedal d'efectes, un phaser, que em tenia el cor robat. Un dia li vaig dir si me'l deixava, i em vaig passar tota la tarda gravant cançons amb el phaser enxufat al meu teclat, un Casio dels més senzills, amb la il.lusió que s'assemblava remotament a un orgue Hammond. Què vols, tenia quinze anys i tot allò era nou per a mi... Tot va començar quan un dia es van presentar dos senyors a casa (devien tenir menys de quaranta anys, però a mi em semblaven senyors "grans"), i varen dir als meus pares a veure si em deixaven anar a tocar en un conjunt. Es veu que el mestre Güell, amb qui jo anava a classes de piano i solfeig, els havia parlat de mi. I ja veus que jo, ben content, amb permís dels pares, vaig començar a tocar en un conjunt. M'esgarrifo de pensar com deuria sonar allò... Oh, i lo bo és que no tocàvem per afició només, ens pagaven per fer-ho!!! Encara recordo el dia del primer bolo. Va ser un casament. Ja veus a en Solano, el baixista, carregant l'ampli, un Sinmarc d'aquells inmensos, amb el capsal i l'altaveu separats, i portant-me a l'ermita de Sant Roc, mentres ells montaven a la Moixina. De fet, a la missa ja me'n sortia bé: havia fet d'escolà al Tura, i ja sabia on havia de tocar cada peça (de fet, això m'ha servit tota la vida. Els capellans estan contents quan el músic sap de què va la cosa, et miren d'una altra manera...). I després, cap a la Moixina. Me'n recordo que teniem al reportori "La vall del riu vermell", que m'agradava especialment. I que també vaig aconseguir que toquéssim "Enola Gay", que era la cançó de l'any. No recordo com va anar l'actuació, però suposo que bé. De fet, ara que hi penso, sempre anava bé. Jo no en sabia gens de tocar, però sempre anava bé, em semblava que era el rei del mambo... No em fixava en els altres grups, només amb el Lava, que eren com els nostres ídols. Però no em sentia gens inferior a ells. Bé, el grup només va durar un any... Per sort, jo em vaig enganxar de seguit amb un altre grup, i no se'm va refredar l'afició. I a mida que n'anava aprenent, que anava agafant experiència, i que anava tocant amb gent més bona, anava veient que no sabia res, i que em quedava molt camí per fer, per tocar almenys dignament. I això encara dura ara... El que passa que arriva un moment que arrives a la conclusió que el teu "tope" és aquest, i ho acceptes o plegues. Ben mirat, de vegades m'agradaria tornar a tenir aquella inocència, i tornar a gaudir com ho feia aquells primers anys...

La setmana no ha estat gens tràgica

Al final, el temps s'ha encarregat de desfer-la, la setmana tràgica... Dimarts es va anular el bolo, i tot plegat ha quedat en tres actuacions seguides, cosa que ja no és gens excepcional. Dimarts anàvem a Banyoles, a La Carpa, i es va anular més pel fred que per la pluja. Havíem de tocar a fora, a la terrassa, i encara que no hagués plogut, qui coi hagués tingut ganes de sopar i ballar a fora, amb el temps que feia? També té collons que a mig agost, el fred ens foti enlaire un bolo! Ara, que si havíem de ser quatre i el cabo, millor no anar-hi. Total, al final no haguéssim gosat ni cobrar (en part per lo d'aquell dia que els vàrem deixar penjats). De fet, moltes festes se'n devien anar enlaire, amb les conseqüents discusions per veure què cobres, què et paguen, si ho ajornes per un altre dia... Buff, quins malsdecaps, millor quedar-se a casa!

Dilluns estàvem a Sant Boi de LLuçanès, a la festa major. Deu fer set o vuit anys que hi anem. És l'únic dia de l'any que solem alternar amb un altre grup (els pressupostos ja no arriven, en la majoria dels casos). Però aquí volen que la festa s'allargi fins a la matinada. De fet, a nosaltres, el primer any ens varen agafar com a complement. Tenien llogat a Tràfic, però necessitaven algú per a la gent gran, que toqués primer. I mira, el complement es veu que els va agradar... Amb Tràfic vàrem alternar tres o quatre anys. Ells havien de començar cap a les dues, i a nosaltres el representant ens havia llogat per tocar un parell d'hores, i estàvem anunciats a les onze. La solució? Doncs anar fent el ronso per allà, per tal de començar cap a les dotze, amb l'emprenyada del públic que arribava puntual. L'any passat ja no hi havia Tràfic, hi havia La Banda del Coche Rojo, i per sort el ball ja l'havien anunciat a quarts de dotze. I aquest any, per fi, estàvem anunciats (i llogats) per tocar de onze a una. I vàrem començar tard igual... El que passa és que nosaltres soms el primers de tocar, i els últims d'arribar. Clar, normalment ens deixen l'equip, i només es tracta de muntar els instruments i la nostra taula, que ens donin volum, i apa, a tocar... El que passa és que aquest any hi havia tres grups: Rauxa (rumba fusió, molt engrescadors), La ceba i la carxofa (No el vaig veure, ni tan sols provar), i Les Tietes Queques (grup de versions, que només vaig sentir un moment quan provàven). I és clar, faltaven deu minuts per a les onze quan els últims acabaven les proves. Doncs apa, munta a tota òstia, canvia't de roba i comença correns... I al cap de dues hores, desmunta igual de depressa (el récord el tenim en quinze minuts), per tal que els altres puguin començar. Però bé, de fet ja ho sabem de cada any, i ja ens hi hem acostumat. Lo millor de tot és que al programa estàvem anunciats com a Orquestra Sifasol (soms dos, només). En canvi, Rauxa devien ser vuit, em sembla, i les Tietes Queques, dotze! I ells estaven anunciats com a grups. En fi, sense comentaris...

I dimecres a Montagut altra vegada. Què coi he de dir de Montagut? Doncs que érem els de sempre, i algun de nou que devia estar de vacances... És que ja no se m'acut res més, sobre Montagut... A més, diumenge hi tornem anar, potser tindré alguna novetat a explicar...

La setmana tràgica

Cada any en tenim una, de setmana tràgica. Sol caure sempre al mes d'agost, de vegades a la segona quinzena, de vegades a la tercera, depèn de com s'escauen les festes d'entre setmana. És aquella setmana que toquem, al menys, cinc dies seguits. El récord el tenim un any que vàrem tocar set dies seguits, de divendres a dijous. I despres de descansar el divendres, tornar-hi, clar. Vaja, tot això sense agafar feina a hotels i càmpings, que llavors et pots passar tot l'agost sense parar. Però aquest mercat nosaltres no el toquem, perquè a part de quedar rebentat de tants viatges i el cantant amb una veu irreconeixible, economicament tampoc compensa tant. Ei, i que tampoc em queixo, eh! Senzillament, li dic la setmana tràgica en plan de conya, perquè acostumats a tocar dos o tres dies per setmana, cinc dies seguits és excepcional. Molt pitjor ho tenen els músics de les orquestres, que a sobre de tocar vint i pico de dies a l'agost i anar a dormir tard, s'han de llevar aviat per fer sardanes i/o ofici al matí, a part d'uns viatges que fan por. Nosaltres, en general, toquem a prop de casa i rarament marxem abans de les quatre de la tarda, o sigui que dormir, podem dormir. Menys mal que l'altre dia vàrem trobar algú que entenia que, potser més o potser menys, però és una feina que també esgota, si més no mentalment. Naturalment, ell també tocava un instument, només per diversió. Però tenia clar que estar tres hores concentrat, amb prou feines sense pauses entre cançons, intentant tocar cada peça sense cap errada, i apretant els botons del teclat en el moment just, no es fa amb els ulls tancats (aquests teclats moderns ja en fan de feina, i com es pensa tothom, una mica sí que toquen sols, però tu els has de dir què han de tocar a cada compàs, i els botons bé els has d'apretar, aprofitant una mà que aquell moment tinguis lliure. Vaja, hi ha gent que ho porta tot gravat i només ha d'apretar el play i prou, però no és el nostre cas). En fi, que sí, que és una feina collonuda, però és una feina. Deixant de banda els viatges i el muntar i desmuntar els aparells, només estar tres hores peu plantat, sense amb prou feines moure't, ja et deixa mig baldat!

De totes maneres, aquest any em tingut sort, amb els bolos de la setmana aquesta. No n'hi ha cap d'especialment complicat, si és que el temps no ho esguerra... Dissabte érem a Montagut, tot un clàssic ja, d'on ja no hi ha gaire res per dir. Sort que estàvem a cobert, perquè feia mal temps, i una festa o altra devia fotre enlaire. Potser faltava algun ballador dels habituals, que es deuria deixar caure en alguna festa major, però també n'hi havia algun de nou. O sigui que dos-cents, deu amunt deu avall, ja hi seríem. Res, un dissabte a Montagut com un altre... I diumengue érem a Les Preses, que feia temps que no hi anàvem. Em feia gràcia veure com havia quedat el local, que deien que l'havien arreglat. Sí, ja ha quedat maco, però continua sense sonar massa bé, que hi farem... No hi havia massa gent, però tenint en compte les dates i que al local no hi ha aire condicionat, Déu n'hi dó... El que va aparèixer altra cop, va ser el paio aquell del que un dia vaig escriure, aquell que tocant el country una mica més i es fot a terra. Només d'entrar per la porta ja l'hem vist, i automàticament ens hem fotut a riure. Per sort, la cançó aquesta vegada no se n'ha resentit. Ja no li hem tret els ulls de sobre, com si esperéssim que s'entrebanqués d'un moment a l'altre. El que no hem fet és tocar el country... Per sort, ningú no ens l'ha demanat. No sé si haguéssim tingut nassos d'acabar-lo, si s'hagués atrevit a tornar-lo a ballar...

Han tancat la fonda...

...o, més ben dit, l'han translladat. La fonda era al pis de la Nuri i l'Àngel, la germana i el cunyat. I durant una temporada (ara no tant), quan amb la colla no sabíem on anar a sopar, anàvem al seu pis, prèvia reserva i consentiment dels amos, que també sopaven, clar. Des que va arrivar en Marc, el meu nebot, ja no hi anem tan sovint, però vaja, haurem de fer un sopar per inagurar les noves instal.lacions.
Mare de Déu el que s'hi pot arrivar a enmagatzemar en un pis!!! Jo pensava que en un parell de dies estaria llest. Total, no havíem de portar els mobles, només un parell d'armaris que vaig fer jo; els altres mobles eran del pis vell, i al pis nou també n'hi havia. Però l'Àngel i jo vàrem començar a fer viatges de caixes i caixes plenes d'estris que, un cop al pis nou, no sabien on dimonis posar. I això que el pis nou té una habitació més! Encara sort que una de cada deu caixes, aproximadament, anava a parar a L'Encant (on recullen mobles i coses velles, per a qui no ho sàpiga). En total, deu dies, tot i que ens ho hem agafat amb calma. El que ens feia més por era la nevera, ja que el veí de sota ens va dir que ells eren quatre i que hi havien estat dues hores... i nosaltres érem dos, i un pis més per pujar. De fet, en catorze minuts cronometrats va estar al seu lloc. No sé com ho devien fer ells, suposo que tanta gent es feia nosa, o potser la varen pujar plena... En fi, que ja està instal.lada, i és un element imprescindible per al sopar d'inaguració, ja que el Lambrusco calent no val res...
El que s'ho pasava pipa era el nen. De sobte, es trobava que totes aquelles coses que estaven a les lleixes més altes i que mai havia pogut tocar, ara les tenia apilonades per terra, a l'abast de la mà. Mirat amb els seus ulls, li devia semblar estar al paradís, envoltat de capses plenes i de coses embolicades amb paper de diari. L'ordre de prioritat a l'hora de desar les coses la marcava ell: el que tenia a les mans era el primer que s'havia d'amagar. De fet, deu trobar a faltar la seva distració favorita: el tir al gat. En Roni, el gat, s'amagava en un racó del menjador del pis vell, i el nen feia punteria amb peces de construcció, aquelles de tota la vida. Per sort del gat, ara ja no les fan de fusta, sinó d'un material tou. Bé, i també que en Marc encara no té la punteria ben afinada. I això que s'entrenava fins i tot quan no hi havia el gat!!! Al pis nou, però, ha trobat un nou passatemps: anar al balcó a mirar cotxes, camions i motos. Ja ho feia al pis vell, però no es pot comparar la carretera de Santa Pau, on està ara, amb un carrer petit de Sant Roc... El mal és que vol companyia, i dimecres em vaig passar dues hores al balcó amb ell, i a sobre fent veure que m'agradava mooolt...
I per a les Festes del Tura, s'hauran acabat els problemes de cada any de l'Àngel per aparcar el cotxe, ara ja podran anar a tot arreu a peu. I amb alguna cervesa de més, si es dóna el cas. Bé, la Nuri, això no: estarà de prop de vuit mesos i aquest any haurà de fer bondat. Paciència, l'any que ve, si Déu vol.

Per cinc minuts...

Dissabte tocava a Sant Esteve de Guialbes, al Pla de l'Estany. És una d'aquelles festes controlades, que dic jo, on ja sabem qui ens trobarem. Bé, això fins dissabte passat... De fet, amb l'horari, ja comencem malament. Abans del ball, hi ha sardanes, com a d'altres llocs ens trobem. Però a tot arreu, les sardanes comencen a quarts de deu o a les deu del vespre. Doncs aquí no: les sardanes comencen a les onze. Si tenim en compte que una sessió de sardanes dura una hora i mitja, entre pitos i flautes (o entre tenores i tibles), el ball comença prop de la una de la nit, que per a la gent que hi havia, amb una mitjana d'edat elevada, és tard, molt tard. Això vol dir que fas el ball tot d'una tirada, només amb una parada de cinc minuts, just per a fer la rifa. (De fet, la gent amb prou feines comprava números. Si el que volien era marxar aviat, com vols que comprin números per una rifa que potser ni veuran?). En fi, que a quarts de tres vàren fer la rifa, i cap a les tres només quedàvem quatre i el cabo. Ja ens volíem acomiadar, però vàrem decidir fer-ne una altra. "Craso error", perquè mentre ens estavem acomiadant, apareixen una dotzena de joves a la pista. Naturalment, ens varen demanar un bis, que vàrem fer, mentre per la porta apareixien una altra dotzena de joves. I ja la tenim liada, perquè per a ells comença el ball, quan en realitat ja hauríem d'haver plegat. En definitiva, que vàrem tocar quatre o cinc temes més, i bona nit. Obviament, no en tenien prou, però amb tot parat, mentre ens canviàvem, tot s'anà calmant. Més tard, un em deia, de bon rotllo, que un parell més ja les podíem haver tocat. Tant ell com jo sabíem que "un parell més" no eren un parell de cançons, sinó un parell d'hores. La solució: doncs un parell de conjunts, però això passa en poques ocasions. Com a solució d'emergència per a casos extrems, sempre porto el reproductor de mp3, amb un mix que faig cada any (una mini, mini disco mòbil, vaja). Però vaja, en la majoria de casos són quatre gats que criden una mica i desapareixen.

I diumenge, a Centelles, Osona. Era la última actuació que ens donen de moment, perquè l'afluència a la sala els ha baixat, i han decidit agafar músics solistes, que els cobren menys, o duets més barats. Nosaltres ja els vàrem dir que no podíem cobrar menys... Ens queda lluny de casa, i marxem de casa a quarts de quatre de la tarda, i tornem a les dotze de la nit. Només d'hores i de gasoil ja surt car!!! De fet, no sé si la solució és "baixar el nivell" dels músics (sense ofendre a ningú, només és una manera de parlar. Jo ni tant sols els he sentit als altres músics que lloguen). Però alguns balladors que coneixem, ens diuen que n'estan una mica tips que els cobrin el mateix d'entrada quan hi toca algú amb qui costa de ballar, segons ells. No sé, espero que els vagi bé, i que d'aquí a un parell d'anys ens tornin a llogar, tot i que ho veig difícil. I part de culpa la té el carnet per punts, que surt en totes les baralles. Ens deia l'amo que abans eren cinc darrera la barra, servint cubates. Ara, a ell sól li sobra temps per servir ampolles d'aigua... Em deia que per la revetlla de cap d'any, sempre hi havia barra lliure de cava, tota la nit. Doncs a la passada revetlla els va sobrar cava per a tot l'any... Encara resultarà que els mossos em fotaràn enlaire el negoci i la feina, quins collons!