Han tancat la fonda...

...o, més ben dit, l'han translladat. La fonda era al pis de la Nuri i l'Àngel, la germana i el cunyat. I durant una temporada (ara no tant), quan amb la colla no sabíem on anar a sopar, anàvem al seu pis, prèvia reserva i consentiment dels amos, que també sopaven, clar. Des que va arrivar en Marc, el meu nebot, ja no hi anem tan sovint, però vaja, haurem de fer un sopar per inagurar les noves instal.lacions.
Mare de Déu el que s'hi pot arrivar a enmagatzemar en un pis!!! Jo pensava que en un parell de dies estaria llest. Total, no havíem de portar els mobles, només un parell d'armaris que vaig fer jo; els altres mobles eran del pis vell, i al pis nou també n'hi havia. Però l'Àngel i jo vàrem començar a fer viatges de caixes i caixes plenes d'estris que, un cop al pis nou, no sabien on dimonis posar. I això que el pis nou té una habitació més! Encara sort que una de cada deu caixes, aproximadament, anava a parar a L'Encant (on recullen mobles i coses velles, per a qui no ho sàpiga). En total, deu dies, tot i que ens ho hem agafat amb calma. El que ens feia més por era la nevera, ja que el veí de sota ens va dir que ells eren quatre i que hi havien estat dues hores... i nosaltres érem dos, i un pis més per pujar. De fet, en catorze minuts cronometrats va estar al seu lloc. No sé com ho devien fer ells, suposo que tanta gent es feia nosa, o potser la varen pujar plena... En fi, que ja està instal.lada, i és un element imprescindible per al sopar d'inaguració, ja que el Lambrusco calent no val res...
El que s'ho pasava pipa era el nen. De sobte, es trobava que totes aquelles coses que estaven a les lleixes més altes i que mai havia pogut tocar, ara les tenia apilonades per terra, a l'abast de la mà. Mirat amb els seus ulls, li devia semblar estar al paradís, envoltat de capses plenes i de coses embolicades amb paper de diari. L'ordre de prioritat a l'hora de desar les coses la marcava ell: el que tenia a les mans era el primer que s'havia d'amagar. De fet, deu trobar a faltar la seva distració favorita: el tir al gat. En Roni, el gat, s'amagava en un racó del menjador del pis vell, i el nen feia punteria amb peces de construcció, aquelles de tota la vida. Per sort del gat, ara ja no les fan de fusta, sinó d'un material tou. Bé, i també que en Marc encara no té la punteria ben afinada. I això que s'entrenava fins i tot quan no hi havia el gat!!! Al pis nou, però, ha trobat un nou passatemps: anar al balcó a mirar cotxes, camions i motos. Ja ho feia al pis vell, però no es pot comparar la carretera de Santa Pau, on està ara, amb un carrer petit de Sant Roc... El mal és que vol companyia, i dimecres em vaig passar dues hores al balcó amb ell, i a sobre fent veure que m'agradava mooolt...
I per a les Festes del Tura, s'hauran acabat els problemes de cada any de l'Àngel per aparcar el cotxe, ara ja podran anar a tot arreu a peu. I amb alguna cervesa de més, si es dóna el cas. Bé, la Nuri, això no: estarà de prop de vuit mesos i aquest any haurà de fer bondat. Paciència, l'any que ve, si Déu vol.