Ja ha arribat l'estiu

Es nota, a part de la calor, perquè comencem a tenir alguna actuació que no s'escau en dissabte o diumenge. Divendres tocàvem, toquem dimarts, toquem divendres que ve... De totes maneres, tampoc és cap exageració la feina extra que ens surt, però mira, com diu la meva mare, "si no cura, unta"...

Divendres tocava a Sant Feliu de Pallerols. És un ball tot estrany, aquest... Cada estiu fan tot d'activitats, i els divendres fan ball al firal. Però tots els condicionants ajuden a que la gent apenes balli. Per començar, entre l'escenari i el públic hi ha ben bé uns cinquanta mètres de passeig, a més del carrer que volta la plaça. O sigui, que la gent s'asseu a les taules del bar (bé, s'asseu a les cadires, clar...) i veu unes cosetes allà al fons que es mouen i fan fressa. Si n'hi ha algun que vol ballar, s'ha d'aixecar, caminar uns quaranta mètres, i posar-se a ballar en una mena de pista improvitzada a sobre la sorra del passeig (l'any passat ho havien de fer directament sobre la sorra). La majoria, però, prefereixen ballar directament al carrer, que és més planer, però han de vigilar que no vingui cap cotxe. A més, l'horari que fem és de deu a dotze, o sigui que quan la cosa està força animada, ja és hora de plegar... En fi, que duri molts anys, però em sembla que se'n podrien estalviar de fer ball. La majoria escolten com si fessim un concert, encara que sigui un concert de pasodobles. Els únics que no s'estan quiets són la mainada... A part de demanar cançons de gent que no he sentit en ma vida, es passen la nit tocant els collons als músics. Divendres s'entretenien a canviar els llums de lloc, i enlluernar-nos. No sé, a veure si en Joan fa algun invent dels seus, i deixa algun cable pelat por ahi...

I dissabte i diumenge, a Montagut. Passa poques vegades, però algun cop hi toquem dos dies seguits, i ens estalviem de desmuntar, cosa que s'agraeix. Dissabte érem algun més, perquè a la sala de Bianya fan vacances, i els que solen anar allà varen venir a Montagut. Es va notar perquè hi havia més balladors d'escola que de costum. Aquests sempre fan unes poses una mica rares, a part de necessitar el triple de pista que una parella normal. Ja n'hi ha que ho fan bé i que val la pena mirar-los, però n'hi ha alguns que van al seu aire, sense escoltar la música per res, només comptant amb cara de concentrats. Quan hi ha alguna parella d'aquestes, sempre ens demanen un vals anglès en començar la segona part. El vals anglès és un vals lent (mooolt lent...), i és la bandera dels balladors d'escola. I el volen en començar la segona part, perquè només el solen ballar ells, i llavors tenen tota la pista per fer filigranes, mentre la gent se'ls miren. I apa, acabat el vals anglès, ja pots continuar el ball per a la resta dels mortals...

I diumenge estava a vessar... Com que a Sant Jaume era la festa i no feien ball fins a la nit, tots cap allà. I es va notar, i tant! Més que res, perquè hi havia la metxa aquella de la que parlava un altre dia, i ja semblava un ball normal i tot: Tu toques, i quan acabes la cançó, doncs t'aplaudeixen, més o menys segons la cançó, però al menys hi ha una reacció per part del pùblic, i no el silenci sepulcral que hi ha alguna vegada en aquesta sala. I tot, perquè els que venien d'alguna altra sala, estan acostumats a aplaudir, i arrosseguen als altres. De fet, això se'n deia "claca", no? Vaja, amb la diferència que nosaltres no els hem pagat perquè vinguessin a aplaudir-nos. Sí, home, només faltaria això!!!