Ja no hi soms tots

Dissabte vàrem tocar al restaurant Font del Grèvol, de Sant Joan Les Fonts. És un lloc curiós, per tocar... Una vegada al mes fan un sopar ball i, encara no sé ben bé com (no he vist mai que facin publicitat enlloc...), la gent se n'assabenta i hi va. No sé, potser eren una cinquantena, que és poc, pel que estem acostumats, però mira, com que fas el ball al garaig i tampoc és molt gros, doncs fa l'efecte d'estar molt animat. Aquí al garaig hi ha, a més, una col.lecció de ràdios antigues, propietat de l'amo. N'hi deu haver un centenar, i omplen totes les parets del local. Quan estàvem provant el so, em va passar pel cap què passaria si de cop es posessin a sonar totes a l'hora, ja veus... i de sobte, sento veus darrera meu. Cony, si només hi ha la paret i les ràdios... Em giro i em trobo amb una emisora d'aquelles de la segona guerra mundial, amb colors de camuflatge, força ben conservada, però no tant com perquè m'estigués parlant!!! Després vaig veure que al darrera hi havia una reixeta de ventilació, que devia donar al menjador, i d'allà venien les veus. Uf, menys mal...
El sopar aquí és diferent dels altres sopars ball que fem. Aquí tothom seu en una taula llarga, tots barrejats, i la fas petar amb els balladors durant una bona estona, cosa que a en Joan, el meu company del grup, li encanta... Els que el coneixeu, ja us podeu imaginar que treu el calendari d'actuacions i comença a fardar de la feinada que tenim. És una cosa de la que no se'n pot estar, ell ha d'ensenyar que té el calendari ben negre de bolos. És com si un paleta que estigués sopant, li comencés a treure tots els plànols de les obres que ha de fer. En fi, ell és així. I després de sopar, me'n vaig al bar a fumar, que ara és la gran manera de fer amics nous, i de saber coses que passen... I allà vaig saber que un dels balladors de dins estava fotut, que l'havien d'operar del coll, d'algun tumor, suposo. Per això estava així... Normalment, són una parella molt riallera, que ens trobem sovint als balls, i avui estaven un pèl apagadots. Ara ho entenc. Es veu que s'esforça a fer vida normal, però que sap que la cosa està xunga. Osti, no sé pas com m'ho agafaria jo... I la dona d'una altra parella que també venen sovint, es veu que té una depressió paralitzant, que de cop i volta no es veu en cor ni d'aguantar-se dreta, i per això de vegades marxen abans d'hora, i ella amb aquella cara de pocs amics. I es veu que l'Albert de la carn, un guitarreru d'aquells dels anys 60, també ha tingut un infart i està força fotut... Collons, em sembla que me'n torno al menjador, quin piló de desgràcies en pocs minuts!!! De fet, el dissabte passat, en un altre sopar ball a Banyoles, també faltaven uns clients habituals, uns d'aquells que no falten mai, d'quells que els pots dir "pugeu i canteu vosaltres, que segur que ja la sabeu". Doncs l'home s'havia mort d'un atac de cor... I el diumenge, a Ordis, també em vaig assabentar que un pobre home que m'havia confessat mesos abans, mig d'amagat, que tenia càncer i que potser no ens veuríem més, també s'havia mort. Una setmana horrible, ben mirat. Suposo que és el que té treballar per a gent que, en general, els podríem considerar "grans", però sempre et ve de nou quan en falta algun. I llavors m'adono que no els conec gairebé de res, moltes vegades ni en sé el nom, però relaciones la seva cara a una sala de ball concreta. I quan toques a aquesta sala i no el veus assegut al seu racó de costum, notes que avui falta algú, que ja no hi soms tots.