Com canvien les coses...

Bueno, doncs farem un blog. De fet, voltant per aquests mons de Déu, sempre passen coses, de vegades insignificants, però que al cap dels anys encara recordes. Doncs apa, ara les apuntaré, a veure què passa...
Pels que no ho sabeu, sóc músic. O millor dit, faig de músic, que és diferent, algun dia en parlaré. Em dedico a fer allò que en deien ironicament "BBC", bodas, bautizos y comuniones. Vaja, l'acudit ara ja no funciona, perquè als casaments hi va directament una disco-mòbil. I ben fet que fan, perquè els nuvis solen ser joves, o en tot cas, més joves que jo, i la música que els agrada pel casament els hi farà millor una disco-mòbil. Jo, si mai em casés, també ho faria...
Doncs som un duet, i ens dediquem als balls de saló, o sigui que el nostre públic té una mitjana d'edat més aviat elevada. Ha estat curiosa la nostra evolució... Quan vàrem començar, l'any 1982, érem sis components, cosa habitual en aquells temps. Però és clar, la tècnica avança que és un primor, i a més técnica, menys músics... El primer que es va acomiadar, va ser un saxo, que no li acabava de fer el pes el grup (ni ell a nosaltres, tot sigui dit). Però a partir d'aquí, va venir l'escabetxina. I és que vaig comprar un teclat d'aquests que ja ho fan tot. El primer a rebre va ser el baixista. Ell volia plegar, i total, el teclat ja ens feia la seva feina... El següent va ser el bateria, exactament per lo mateix: ell volia plegar, i el teclat... Però la gent encara no estava acostumada a veure un grup sense bateria. Podien sentir un baix sense ser-hi, un saxo, una arpa o els violins d'una filarmònica, però una bateria, no!!! O sigui, que el meu company va aprendre a fotre quatre cops als timbals, per tocar seguint el teclat, mentres cantava. El següent va ser el guitarra, el bo d'en Trias. Ell volia canviar d'aires, i nosaltres el vàrem canviar per un cantant, ja que això de cantar i tocar la bateria, no li acabava de provar, al meu company. I vàrem agafar en Pepone, un vell company de fatigues. Es deia Pep, però tothom li deia Pepone, no sé ben bé perquè... S'hi va estar un parell d'anys amb nosaltres. Però a ell el que li agradava era la òpera, i li va sortir una oportunitat i ens va deixar. De totes maneres, la oportunitat no era el que semblava, i va deixar la música. Ara fa Reki. I després de vint i tants anys, hem arrivat a on estem ara, a un duet. Naturalment, en Joan, el meu company, ja fa anys que va deixar els timbals. La gent ja es va acostumar a sentir una bateria sense que hi fós. El que troben estrany ara, és que en portis de bateria ("on aneu amb tants de trastos?"). La va canviar per la trompeta, i em sembla que tothom hi ha sortit guanyant. I la evolució s'ha acabat. Perquè si algú ha pensat "I perquè no cantes tu, i vas tot sól?", és ben bé que no m'ha sentit cantar. I no sap la sort que té.