Acústica, ones i males vibracions

Dissabte passat vàrem tocar a Vilajuïga, en un pavelló, que curiosament sona bé. I és que els pavellons, en general, són els locals que sonen pitjor de l'univers. Especialment els més vells. Sí, ja sé que estant pensats per fer-hi esport, però amb una mica de bona voluntat (i uns quants calers més, a l'hora de construir-lo), ens farien la vida més fàcil als músics. Vaja, perquè no crec que hi hagui cap músic a qui li agradi tocar en un pavelló d'esports. Per regla general, tot sona fatal i això, a l'hora de tocar, es nota. Per molt bona disposició que tinguis, quan notes que no sones bé, inconcientment no dónes tot el que podries donar. Vaja, i encara que donis el millor de tu mateix, el resultat és que sones malament igualment. I per una senzilla regla de tres que sol fer el públic, és que la culpa és teva, "aquell conjunt és molt dolent, no s'entenia res". Que dius, si no s'entenia res, a lo millor no són tan dolents, no?. En fi, que quan veig un pavelló amb metres i metres de parets de ciment, que es van passant la música i la lletra de les cançons d'una paret a l'altra, com si juguessin a ping-pong, ja tremolo... Però a Vilajuïga, no. És un pavelló d'uns tres o quatre anys, i acusticament és acceptable. Les parets estàn plenes de plaques de suro, i hi ha una cortina al mig de la pista, que mitiga molt la reverberació, fins i tot quan no hi ha gent. Vaja, pel que no ho entengui, la roba que porta la gent evita, en part, que el so reboti, i fa que tot soni millor. Això diuen, vaja. O sigui, que tocar en una festa de top-less deu ser molt divertit, però deus sonar fatal, llàstima...
I per acabar-ho d'arreglar, diumenge érem a Sant Feliu de Pallerols, que té una sala que sona com els pitjors pavellons, que també té el seu mèrit. Sort que ara han tapat les parets amb unes cortinetes, i encara es pot resistir. Però és que al sostre hi ha unes vigues de fusta de mig metre d'ample, que són precioses, però que són un atemptat a la llei física aquella de la vibració i de les ones, i tot ressona que és un "contentu". Oh, i això que ens diuen "vosaltres sí que soneu bé!". Ja m'imagino a grups entrant caixes i caixes de greus, que quan ho engeguen tot, deu semblar un aeroport, allò. I és que en sales així, el que deu sonar millor deu ser un radio-casset de cotxe. Bé, un radio-casset de cotxe de fa vint anys, i no aquests altaveus en rodes que volten avui.
Divendres, sortint del local social,o sigui, el bar de costum, vaig trobar en Marc de Clip, que venia de sonoritzar un concert de folk a l'Hospici, un espai olotí reutilitzat ara com a espai de concerts. Després d'ajudar-lo a passar entre dos cotxes, no sé ben bé com (ja he dit que jo venia d'un bar, i no era pas l'hora del cafè, eren quarts de tres de la nit...), es va parar i em va dir que n'estava fart, de sonoritzar a l'Hospici, que sona fatal. De fet, ha de ser agobiant que la teva feina sigui fer que algú soni acceptablement bé, en un lloc sense les condicions adequades. Jo li vaig recordar que el Nuria, Déu n'hi do... I per més inri, el Nuria sí que és una sala de concerts propiament dita, o sigui que té conya que no estigui acondicionada. Ara em ve al cap que un dia vaig fotre canya a en David, el cantant de Hoy no es sabado, uns xicots molt trempats que tenen un grup de rock melodramàtic, en sembla que el defineixen (deixem-los bé, no fos cas que algun ho llegís, jeje). Li vaig dir que, en un concert al Nuria, no se l'entenia de res. I és que tot i el seu peculiar estil de veu, potser la culpa no era seva, ja que ben mirat, al Nuria costa d'entendre a tothom. En fi, que estem en mans de la física acústica i dels arquitectes... Això, o tocar a l'aire lliure. Potser et quedaràs curt d'equip, però el que soni, sonarà natural. Si sona bé o malament, llavors ja sí que només depèn dels músics.