La importància de l'entorn

Bé, ja hem passat la setmana de la revetlla, una setmana especial pels músics. De fet, potser ho era més fa uns anys, quan no hi havia balls cada setmana, i la revetlla de Sant Joan era el principi de la temporada d'estiu, l'època de l'any de més feina. Ara, al menys per a nosaltres, no ho és tant, d'especial (a part de tocar i cobrar una mica més). Total, ja vàrem tocar el cap de setmana passat, i aquest igual... només que hi ha hagut la revetlla pel mig. I pel que fa a l'estiu, com que gairebé no en fem, de festes majors, tampoc notem gaire canvi en el "ritme de treball". Hi ha companys que esperen amb candeletes l'estiu, per poder fer festes... Poder aparcar el repertori de balls de saló, poder muntar aquell equip inmens que no cap a cap sala on toques habitualment, muntar aquells llums que fan saltar l'automàtic de qualsevol llar d'avis de les que toques a l'hivern... També és cert que cobres més, però a mi (digueu-me "comodon"), no em compensa, perquè la feina és doble... o triple, segons al públic amb qui et trobes.
I és que cada vegada tinc més clara la importància de "l'entorn" on vas a tocar. Com en qualsevol art, en aquest món de la música de ball, el ser més o menys valorat és molt relatiu, i depèn en exclusiva del públic que et ve a escoltar. Per a uns, pots ser collonut, en canvi per uns altres seràs una merda. La gràcia està en procurar tocar exclusivament (o al menys, que siguin un tant per cent elevat), per a la gent a qui agrades. Això sembla molt fàcil, però no és tan clar. Per exemple, qui toca rock, pop, sardanes o havaneres, té un públic que sap què va a escoltar, o que coneix al grup en concret. En la música de ball, això no és ben bé així... Allà davant tens gent que vol ballar, però segons l'edat, uns voldran ballar un tango, i uns altres volen ballar salsa, o disco, o els èxits de l'estiu, perquè els tangos no els poden veure ni en pintura. Aquí venen els problemes... O tens un repertori prou ampli per tocar de tot (encara que uns o altres sempre acaben emprenyats, segur), o et llogues en llocs on agradi el TEU repertori. Per la revetlla estàvem a La Masia, a Banyoles, un restaurant on anem sovint. I justament estava ple de cares conegudes, o de gent que sap el que fem i els agrada tal com ho fem. Resultat: doncs que tothom estava content i satisfet, des del primer a l'últim dels balladors, fins a l'amo del local, que sap que l'any que ve tornaran. I nosaltres, per descomptat, ja que has fet una feina el millor que saps, i veus que és valorada.
I dissabte, ens en vàrem anar cap a Sant Pere Cercada... Això és un antic monestir, perdut en mig de les Guilleries, a 10 Km. de Santa Coloma de Farners, per una pista forestal força transitable, encara que acabes el dia amb pols a tots els racons de la camioneta. Allà dalt es reuneixen un centenar de persones a finals de Juny, per fer-hi una festa. I ja fa anys que hi anem nosaltres a tocar. Obviament, ja ens coneixem tots, i amb allò del repertori no hi ha problema ;-). Mira si ens coneixem que ni ens canviem de roba per tocar (de fet, quedaria raro tocar ben mudats en un prat, sense escenari ni res...). I ara ja fa anys que "puja" a tocar en Miliu, un de la comissió que toca una mica l'armònica i nosaltres l'acompanyem. De fet, el seu repertori sí que és limitat, cada any acaba tocant el mateix vals, la mateixa polca, i el mateix tango... Això sí, no hi ha cap comissió més catxonda que la de allà dalt. Des que arrivem fins que marxem, no paren de dir-nos "mengeu i beveu!". "Oh, coi, potser que toquem una mica...". "Res, res, mengeu i beveu!!!". Doncs au, mengem i bevem...
I el diumenge, per acabar la setmana, doncs cap a Sant Jaume de LLierca, una sala de ball de les habituals. De totes maneres, potser avui no estava tan plena com de costum... És que és de les que té més gent. Cobren menys d'entrada, i a més donen berenar, tu diràs... Però vaja, després de ballar divendres i dissabte, la gent devia estar morta. De totes maneres, ha passat una cosa gens habitual en aquestes sales: que ens han demanat un bis!!! I és que la gent, a l'hora de plegar, marxen, i tu de vegades acabes tocant per una vintena que aguanten fins a l'hora en punt. Doncs avui, aquesta vintena ens han demanat, quan ja érem al vestuari, que toquéssim El toro y la luna. Doncs apa, hem plegat un quart tard, i l'encarregat de tancar la sala s'ha hagut d'esperar. Esperem que no es posi de moda... Vejam si encara haurà d'avisar als mossos...