Insatisfacció crònica

Tinc una tendència natural a pensar que el que jo faig sempre podria estar més ben fet... En general, trobo que la gent se'n surt prou bé de les coses, quan jo me'n surto amb prou feines, o directament no me'n surto. Segurament, només és una sensació, però em causa el que podríem anomenar una mena d'insatisfació crònica. Això ho podríem aplicar tant a la meva feina en el grup, on penso que em falta un pèl d'aptituds naturals per acabar de sentir-me satisfet. O en el repertori que tenim, que no trobo mai prou ampli per acontentar a tothom (aquí la limitació la posa el cantant, que ha de sentir-se còmode en les peces que canta, per tal que li surtin acceptablement bé, com a mínim). O en posar els tapajunts a la caseta de Santa Pau, per exemple, que no trobo que m'acabin de quedar del tot bé. I així podria seguir i seguir... Algú dirà que és un síntoma d'inseguretat, i té raó. Sóc força insegur, i abans de prendre una decisió, analitzo totes les circumstàncies que se'n poden derivar, per petites que siguin (i moltes vegades, exagerades). Què hi farem, sóc així... Algú em va dir una vegada, potser per tranquilitzar-me, que això tampoc era tan estrany, que tots ens acostumem a una manera de viure i, en definitiva, ens fa por el desconegut. Segurament té raó. Jo m'he acostumat a tocar en sales de ball on, qui més qui menys, ve a buscar el que nosaltres li oferim. Però a l'estiu sempre surt algun bolo fora de lo normal, i llavors ja no sé què em trobaré. Sí, ja ho sé, algun músic o artista em dirà que aquest neguit abans de pujar a l'escenari sempre hi és, i que la por a no agradar és inherent a aquesta professió. Però estem en lo mateix, jo ja m'he acostumat a no tenir-la. Aquesta angoixa (que no és incapacitant, ni de bon troç, però emprenya força), hi va haver una època que la tenia a cada actuació que feiem. Eren els últims anys que vaig tocar amb en Trias, i els primers amb en Pepone. Ens dedicàvem quasi exclusivament a fer festes majors, sense tenir ni el reportori ni l'equip més adient per fer-ho. A pesar de tot, amb empentes i rodolons, sempre ens en sortíem força bé. Per sort, després va venir el boom de les sales de ball, i ens hi vàrem apuntar, a pesar que alguns companys consideraven que això era baixar de categoria. Com li vaig dir un dia a un, jo prefereixo ser dels millors de segona, que dels pitjors de primera. És qüestió de triar...

Divendres tocàvem a Begudà, en el sopar de la festa major, i seria una d'aquestes actuacions una mica especials, tot i que de fet, un cop allà, la majoria eren balladors coneguts. De fet, són els que aguanten la majoria de les festes majors, per disgust de les comissions de festes, suposo, perquè aquesta gent no consumeixen gaire a la barra (de fet, en això també s'ha de triar: O gent gran, amb pocs problemes i poc gasto, o jovent amb molta set, però que no saps mai ben bé com acabarà la festa...). En fi, que a pesar de la mica de neguit previ, va acabar essent un ball normal... Bé, mentres sopàvem, va fotre un xàfec i un degoter una mica més i fot malbé el violí d'en Joan. Però la sang no va arrivar al riu. L'aigua que va caure, espero que sí...

I dissabte i diumenge, vaig tornar a la normalitat habitual de les sales de ball. Dissabte vaig tocar a Riudarenes, a la tarda, en un local sense aire condicionat (ah, el meu ventilador ja està arreglat, ja funciona normalment. Quina sort...). A mitja part ens varen donar un bon berenar, i a quarts de deu ja tornàvem a carregar la camioneta. A la nit, encara vaig tenir temps d'anar a fer una cervesa a Begudà, a veure qui trobava. De fet, hi havia basicament els mateixos de divendres. També vaig trobar en Ferran, a qui feia temps que no veia. El conec des de fa una vintena d'anys, quan assajava a casa seva amb en Pepone, i ell era un marrec de pocs anys. Ara té un grup, que es diu D-Versions, i ell n'és el teclista. A mi m'encanta com ho fan. Espero que els hi vagi molt bé.

I diumenge era a Camós. Com que el més espectacular que va passar és que fotia una calor de por (i altra vegada sense aire condicionat), i que ni els balladors tenien masses ganes de ballar, ni nosaltres de tocar, donaré per acabada la crònica, que ja fa estona que escric, i em sembla que avui haurà quedat una mica llarg, tot plegat. A qui ho llegeixi tot, que perdoni les molèsties.