La setmana tràgica

Cada any en tenim una, de setmana tràgica. Sol caure sempre al mes d'agost, de vegades a la segona quinzena, de vegades a la tercera, depèn de com s'escauen les festes d'entre setmana. És aquella setmana que toquem, al menys, cinc dies seguits. El récord el tenim un any que vàrem tocar set dies seguits, de divendres a dijous. I despres de descansar el divendres, tornar-hi, clar. Vaja, tot això sense agafar feina a hotels i càmpings, que llavors et pots passar tot l'agost sense parar. Però aquest mercat nosaltres no el toquem, perquè a part de quedar rebentat de tants viatges i el cantant amb una veu irreconeixible, economicament tampoc compensa tant. Ei, i que tampoc em queixo, eh! Senzillament, li dic la setmana tràgica en plan de conya, perquè acostumats a tocar dos o tres dies per setmana, cinc dies seguits és excepcional. Molt pitjor ho tenen els músics de les orquestres, que a sobre de tocar vint i pico de dies a l'agost i anar a dormir tard, s'han de llevar aviat per fer sardanes i/o ofici al matí, a part d'uns viatges que fan por. Nosaltres, en general, toquem a prop de casa i rarament marxem abans de les quatre de la tarda, o sigui que dormir, podem dormir. Menys mal que l'altre dia vàrem trobar algú que entenia que, potser més o potser menys, però és una feina que també esgota, si més no mentalment. Naturalment, ell també tocava un instument, només per diversió. Però tenia clar que estar tres hores concentrat, amb prou feines sense pauses entre cançons, intentant tocar cada peça sense cap errada, i apretant els botons del teclat en el moment just, no es fa amb els ulls tancats (aquests teclats moderns ja en fan de feina, i com es pensa tothom, una mica sí que toquen sols, però tu els has de dir què han de tocar a cada compàs, i els botons bé els has d'apretar, aprofitant una mà que aquell moment tinguis lliure. Vaja, hi ha gent que ho porta tot gravat i només ha d'apretar el play i prou, però no és el nostre cas). En fi, que sí, que és una feina collonuda, però és una feina. Deixant de banda els viatges i el muntar i desmuntar els aparells, només estar tres hores peu plantat, sense amb prou feines moure't, ja et deixa mig baldat!

De totes maneres, aquest any em tingut sort, amb els bolos de la setmana aquesta. No n'hi ha cap d'especialment complicat, si és que el temps no ho esguerra... Dissabte érem a Montagut, tot un clàssic ja, d'on ja no hi ha gaire res per dir. Sort que estàvem a cobert, perquè feia mal temps, i una festa o altra devia fotre enlaire. Potser faltava algun ballador dels habituals, que es deuria deixar caure en alguna festa major, però també n'hi havia algun de nou. O sigui que dos-cents, deu amunt deu avall, ja hi seríem. Res, un dissabte a Montagut com un altre... I diumengue érem a Les Preses, que feia temps que no hi anàvem. Em feia gràcia veure com havia quedat el local, que deien que l'havien arreglat. Sí, ja ha quedat maco, però continua sense sonar massa bé, que hi farem... No hi havia massa gent, però tenint en compte les dates i que al local no hi ha aire condicionat, Déu n'hi dó... El que va aparèixer altra cop, va ser el paio aquell del que un dia vaig escriure, aquell que tocant el country una mica més i es fot a terra. Només d'entrar per la porta ja l'hem vist, i automàticament ens hem fotut a riure. Per sort, la cançó aquesta vegada no se n'ha resentit. Ja no li hem tret els ulls de sobre, com si esperéssim que s'entrebanqués d'un moment a l'altre. El que no hem fet és tocar el country... Per sort, ningú no ens l'ha demanat. No sé si haguéssim tingut nassos d'acabar-lo, si s'hagués atrevit a tornar-lo a ballar...