Retencions al Coll de Bracons

Quan vaig començar el blog, la idea era apuntar aquelles anècdotes espectaculars, que et passen de tant en tant, però llavors em vaig adonar que el més normal és que no passés res d'especial. De fet, les anècdotes per això són anècdotes, perquè passen de tant en tant. La majoria dels bolos transcorren amb total normalitat, i moltes vegades no se m'acut què explicar... De fet, la idea d'apuntar coses que em passen va néixer un dia a Vilobí, amb una anècdota que la Dolors sempre diu que he d'explicar: Estàvem al pavellò de Vilobí, fa quatre o cinc anys. Llavors no era un pavelló encara, era només una pista coberta, i nosaltres estàvem muntant els aparells a una vintena de metres de les vores, o sigui que estàvem força al mig de la pista. El cel estava cobert i es preparava una tempesta. La Dolors, alarmada, ens va dir que se'ns mullaria tot, i jo li vaig dir, segur de mi: "Però que no veus on estem??? Com vols que ens mullem aquí???". Ella, de totes maneres, va anar a buscar els plàstics a la camioneta. Només va tenir temps d'arribar, que va començar a entrar aigua pels costats de la pista, d'una manera que no havia vist mai... El resultat fou que vam quedar tots tres ben xops, la pista plena d'aigua, i un teclat que va deixar de funcionar fins l'endemà quan es va aixugar. I encara sort, perquè si la Dolors no hagués portat els plàstics, aquell dia no toquem. O sigui que gràcies, Dolors, i ja està explicat.

I diumenge passat, tocàvem a Sant Hipòlit de Voltregà. Pujant passem per Coll de Bracons, ja que sortim de Sant Esteve de Bas, i ens és més ràpid passar per Bracons que passar pels tunels del Capsacosta. (pujada per pujada, en fem més via per Bracons. La tornada sí que la fem pel Capsacosta). Doncs anàvem mirant la carretera, a veure si vèiem cagarades de xai... És que la setmana anterior tocàvem a Sant Boi de LLuçanès, i vàrem fer el mateix camí. Però poc després de passar La Vola, camí a Sant Pere de Torelló, vam veure cagarades a la carretera, i uns quants revolts més enllà, trobàrem els responsables: un inmens ramat de xais que ocupava tota la carretera (cosa que no costa gaire, ja que és estreta). Bé, deuen travessar i aviat desapareixerant, vam pensar. Però noi, allò començava a durar massa... Davant nostre teníem un cotxe que intentava avançar-les, però era materialment impossible, no hi havia prou lloc perquè s'apartessin totes aquelles bèsties. Al final, es va emprenyar i es va aparcar, deixant-nos a nosaltres el primer lloc de la cua de quatre o cinc cotxes que venien darrera nostre. Avui ens hi hem fixat, i devíem fer cinc o sis quilòmetres a pas d'ovella... Sort que no hi havia trànsit en sentit contrari, perquè l'escabetxina podia ser brutal. I és que els xais no miràven prim, es paraven i t'avançaven per tots costats... De cop i volta, veiem que venen una parella de ciclistes en direcció contrària, i justament en un lloc on hi havia uns marges de carretera força alts. I és clar, no veia aquells ciclistes pedalant en mig d'un miler d'ovelles que venen en contra direcció . I just en aquell moment, va aparèixer un pastor darrera nostre, amb cara de preocupat, dient que se li havien escapat. I apa, amb tots els cotxes parats, i els ciclistes damunt d'una barana de pedra, el pobre pastor intentava passar les cabres del davant del ramat, (que es veu que són les que guien), cap a la cua del piló. Potser va tardar deu minuts, però llavors, en un moment, tots els xais es van esfumar. I el pobre noi, que havia fet els cinc quilòmetres de baixada, ara els hauria de fer de pujada. Total, que vam arribar a Sant Boi tres quarts d'hora més tard del normal, per un ramat de xais. Avui ja dèiem que si vèiem ovelles, girariem. Però no, avui tot ha anat normal.... El que deia, les anècdotes són anècdotes perquè són de tant en tant. I sort n'hi ha.