Tres dies vora l'estany

He tocat tres dies seguits a La Masia, a Porqueres. Aquest any celebren el cinquantè aniversari, i per celebrar la festa, van triar un cap de setmana que hi anéssim nosaltres. Els feia gràcia que hi toqués algun dels grups que fa més anys que hi anem, i ens van triar a nosaltres, cosa que ens va fer molta ilusió, tant se val. El dissabte ja el teníem contractat des de l'any passat, i per casualitats de la vida, teníem lliure el divendres (cosa força habitual) i el diumenge (cosa gens habitual). Per tant, vàrem muntar l'equip el divendres a la tarda, i no el vàrem treure fins diumengue a la matinada. Hem menjat com reis, ens ho hem passat pipa, i ens hem estalviat de montar i desmontar un parell de dies.

Divendres era el dia de la celebració oficial. Havien convidat un miler de persones, i en van assitir unes vuitcentes. La veritat és que feia goig de veure... Només d'arribar, la primera sorpresa: Hi havia el Pa d'Àngel que acabava de muntar en un escenari suplementari. O sigui que alternàvem, i a més amb Pà d'Àngel, que ens coneixem però no havíem coincidit mai... I per fi es va aclarir allò dels senyals a terra; efectivament, els fan ells. Ens van dir que ja sospitaven de nosaltres, en veure'ls retocats, i que en un lloc ja hi van dibuixar un sol. De moment no l'he trobat. Ara, que si l'han dibuixar amb el retolador permanent habitual, me l'acabaré trobant. La veritat és que la festa va ser un èxit en tots els sentits, i el ball molt animat, amb moltes cares conegudes dels sopars ball. Tot i fer un estil de música semblant, en les més de dos hores que vàrem tocar cadescú, no vàrem repetir cap cançó, cosa que no deixa de ser estrany, encara que pel públic pot semblar normal. Això sí, cap dels dos va tocar el contri. Es veu que ells pensaven el mateix que nosaltres: "ja el faran ells". És que ens agrada tant....

Dissabte era el sopar ball habitual, però amb un menú especial, i amb més gent del que és normal. La veritat és que molts dels balladors que havíem trobat el divendres, repetien el dissabte (aquest cop pagant, clar...). Com divendres, vàrem compartir taula amb en Narcís, un noi de ràdio que exercia de presentador, i que donava entrada amb elegància a cada cosa fora de lo habitual: el pastís, el brindis... Vaig quedar acollonit de la facilitat de paraula i la espontaneitat que tenia. Semblava que tot estava preparat al milímetre, quan moltes vegades només tenia segons per pensar què dir. És ben bé que era de l'ofici.

I diumenge era el dia de celebració pels familiars i els íntims. També hi havia convidat el personal, vestit de carrer i assegut en una taula, amb unes ganes de marxa que es van anar diluint mentre avançava la nit. I és que aquest tres dies, s'han fotut un fart de pencar!!! Al ball, que va ser curtet, només en varen aguantar un parell, que es van posar a imitar la rossa famosa dels sopars ball, i que tant divendres com dissabte no va faltar. De fet, sort que el ball era sense compromís, perquè en Joan es va fotre a riure en mig de la cançó. El cas és que divendres vaig poder parlar-ne amb músics de quatre grups diferents, i tots la coneixien, per desgràcia. I és que amb tots fa el mateix. Els de Pa d'Àngel li diuen la Fifí, i no sé perquè, però li escau... Això deu ser allò que diuen del consuelo de tontos, però mira, la qüestió és que ja ens la mirarem d'una altra manera. Quan la vegi ballant davant l'escenari, pensaré en els camarers quan l'imitaven, i se m'escaparà el riure...