Ja no hi hauran més pèls a terra

Els dijous aprofito per fer una mica de dissabte (perquè els dissabtes, per a mi, són com els dijous, ja que treballo). Quan escombro, de cada habitació en trec un recollidor ben ple de pèls. Són pèls d'en Zar, un husky, i són llargs i prims, i es posen a tot arreu. Avui, mentres escombrava, se m'ha fet un nus a la gola: ja no hi haurà més pèls a terra. En Zar és mort.

És curiós com ens queixem tantes vegades d'algú que ens fa nosa i que, inevitablement, quan no hi és, el trobem a faltar. La nosa que feia fa deu anys, quan era un cadell i ens estripava els coixins... O la nosa que feia els últims dies, quan el trobaves estirat sempre en mig del pas. Tenia un tumor, i se li havia rebentat. La pobre bèstia patia molt, amb una ferida oberta a prop de la cua que no parava de llepar-se, i que li feia una pudor de por. La Tura prou que li curava cada vespre, però tot era per mitigar el dolor i allargar-li la vida. Jo em pensava que n'hi havia per temps, perquè la decisió de sacrificar-lo era molt dura de prendre, i això ho havia de decidir la Tura. Però aquest matí, quan m'he llevat, ja no hi era. Ella ha estat valenta, i segur que era el millor per a ell, ja ha deixat de patir. Ara torno de passejar en Kiu, l'altre gos, i se'm fa estrany. Fins i tot en Kiu està estrany... Haurem de deixar passar dies; onze anys de convivència no s'esborren així com així. Com diu en Marc, el meu nebot, en Zaz deu estar al cel dels gossos. Adéu, Zar.