Una mica de déjà vu

Aquesta setmana llegia al muy interesante un article on es parlava del fenòmen del déjà vu, aquesta mena de sensació d'haver viscut una situació, i que segons sembla, no té res de sobrenatural, sinó que és una mena de falsos records que crea el cervell. I salvant les distàncies, m'ha passat una cosa així. Però no us espereu res espectacular, ni de bon troç... Aquesta setmana estàvem assajant peces noves, i recuperant-ne de velles, que feia temps que ja no tocàvem. Obviament, és més fàcil recuperar les velles que estrenar les noves. Entre les noves, hi havia un parell de boleros de tota la vida, que en Joan toca amb el violí, i que serviran, més que res, per amenitzar mentre la gent sopa, o per omplir el repertori. Allò que en diriem tenir un fons d'armari, vaja... Doncs comentàvem que, tot i que per a nosaltres són noves dins el repertori, ningú se n'adonarà... Perquè les toca tanta gent i s'han escoltat tant, que el públic es pensarà que ja les toquem de tota la vida. Per això, sempre busquem alguna peça pseudo-desconeguda, que tingui certa gràcia, i amb la que la gent es fixi. Com que no els és coneguda, hi presten més atenció. Sempre has de tocar les cançons que agraden a tothom, i que tothom toca, però jo em refereixo a omplir el "fons d'armari". Això ho dicutíem divendres, i dissabte la meva mare ens donava la raó... Em diu: "Avui he escoltat aquella cancó que toqueu vosaltres, aquella que al final li foten un tiro...". I jo, vinga a pensar en quina cançó que toquem foten un tret a algú. He repassat totes les mexicanes, on això dels trets és una cosa força comú, però no era cap de les que li deia. Al final resulta que volia dir Maria la portuguesa. Doncs mira, aquesta no la toquem, nosaltres... "Ah, em pensava que la tocàveu, com que la toca tothom...". Alguna vegada havíem parlat de fer-la, però ara em sembla que val més que ens decidim per una altra... Total, tindrem una feinada de Déu, i la gent es pensarà que portem anys tocant-la... Qüestió del déja vu dels collons, veus.

Dissabte érem a Palafrugell, al Centre Fraternal. Palafrugell és una ciutat urbanisticament complicada, especialment pels que no ens la coneixem, clar. Ja deixo de banda les obres a la carretera de Palamós, que ja ens varen fer perdre una vegada. Però és que dins el poble, tot són carrers petits i estrets (vegeu Google Earth. No em donen comissió, tot i citar-los moltes vegades...). Per arribar a la Plaça, que és on hi ha la sala, hem de fer tot un seguit de virolles que, a base d'anar-les fent, ja ens sabem de memòria i arribem sense més complicacions, si no és que els municipals ens han tancat el carrer de torn, cosa massa freqüent... Però mira, en Joan va decidir unanimament, que hi havia un carrer que devia anar directament a la Plaça. Naturalment, ens vàrem perdre... O sigui, que la propera vegada, si Déu i en Joan volen, farem l'itinerari de costum. Pel que fa al ball, com sempre. De totes maneres, fent el cigarro a fora amb els de costum, trobava a faltar una rossa que no falla mai. Vaja, ni ella ni el seu home fallen mai, el que passa és que ell no fuma, i ella sí, i els fumadors sempre ens acabem trobant a fora al carrer, a la mitja part. Però bé, han arribat d'un sopar cap a la una, i han vingut a rematar la nit allà. Ella ja s'ha quedat a fer el cigarro a fora. A mi ja m'han cridat per començar, perquè els de la comissió no volen que fem la mitja part massa llarga, no fos cas que la gent marxés... Nosaltres toquem fins a quarts de tres, i mai no marxa ningú fins a la última cançó. Però, vaja, que els has de dir...

I diumengue a Vilobí... Com que m'he allargat massa, només diré que ha anat bé. El pavelló no ens ha fet massa la guitza, i a la mitja part han repartit bunyols per a tothom, què més vols... Ah! I els senyals, tant avui com ahir, estaven intactes: hi havia els ullets, la boca i el nas dibuixats... Avui he dibuixat un pal que surt del cap, i que vol ser el cos del ninot. La idea és fer el dibuix aquell del joc del penjat. A veure si en algun escenari puc arribar a escriure Game Over...