Camí dels cinquanta

Osti, divendres em vaig quedar ben parat... Resulta que l'Esteve l'any que ve ja en farà cinquanta... No me'n recordava, tot i que ser jo qui va comprar les espelmes del pastís de l'any passat. El temps passa ràpid, però tant??? Quan la Isabel i l'Esteve varen començar a sortir, qui m'havia de dir que em cauria tan bé! No és que sentís gelosia, perquè entre la Isabel i jo hi ha hagut sempre molt bon rotllo i molta complicitat, però res més (ella sempre em diu "el germà gran", tot i que sóc uns quants anys més jove que ella). Més aviat, era una mica d'enveja, o de ràbia, perquè ella començava una rel.lació, i jo venia d'un desengany. Però vet aquí que, passat el temps, trobo que m'hi avinc amb l'Esteve... I és que potser hauré de començar a mirar més cap a amunt que cap a avall. Mai he estat massa conscient de l'edat que tinc (com la majoria, segurament), i sempre m'he avingut amb gent més jove que jo, però a la llarga sempre surt la diferència d'edat. Amb gent com l'Esteve també n'hi ha, de diferència, però no la noto, almenys amb ell. La Nuri em deia l'altre dia: "Perquè no vas a tal bar, que la trobaràs?", referint-se a una amiga separada que hi treballa. Millor que no, no cal... Com em deia dies enrera en Mingo, un músic amb qui vaig tocar una colla d'anys, la diferència d'edat se nota. Ell és un expert en canviar de parella, i l'actual té trenta-i-picu d'anys (ell passa dels cinquanta). Si ho diu un expert en el tema, val més fer-li cas. Precisament, és amic de l'ex de la separada, mira... Quan els veia sortir junts alguna vegada, sempre en feia conya, jo... Qui va amb un coix...

Dissabte érem a Els Cortals. Hi havia la Valentina i en Pere, i aquest últim feia cinquanta anys. Veus, tampoc ho hagués dit mai. No és que ho sembli, però jo n'hi hagués fet més... Ja són avis, i no sé, el fet de veure'ls sempre a ballar amb gent gran, em semblava que havia de ser més gran. Veus, amb aquests també m'hi entenc bé. I és que la Valentina (l'àvia més guapa del món) deu tenir l'edat de l'Esteve, més o menys. Em vàren presentar la germana gran d'ella, que és vidua. Total deu ser cinc o sis anys més gran que la Valentina, però noi, tampoc es tracta de mirar tan amunt... Coses de la Dolors, que em vol casar tant sí com no...

I Diumenge, per fi, vàrem anar a tocar a Sant Quirze de Besora. Hi havíem d'anar un dissabte del mes passat. Es va anular, i ens ho varen canviar per diumenge de la setmana passada. I també es va anular... Per sort (o per desgràcia), diumenge tampoc teníem feina, o sigui que ho vàrem tornar a canviar. No les teníem totes, perquè només fan ball els dissabtes, allà, però com que ja els tenien tots plens, doncs ens varen llogar un diumenge. I clar, la gent es mou per costums, i si en un lloc no fan ball els diumenges, costa molt canviar els costums de la gent. Però hi va haver sort. Com que al poble del costat aquest diumenge no en feien, va resultar que la sala es va omplir. Ja vàrem fer un parell de dates per a l'any que ve, tot i que hi tornem pel maig d'aquest any. La Sandra, la noia que se'n cuida, també es queixava d'alguns músics que volen cobrar bestieses. "Si tinc menys de cent persones, normalment, com vols que pagui tants calers?". Es veu trempada, la Sandra... És un cas estrany, que una noia de vint-i-picu d'anys, es dediqui a portar una sala de balls de saló. Fa gràcia això de veure una colla de joves recollint la sala, quan el més habitual és que la comissió sigui de gent gran. Veus, m'hi sentia proper a tota aquella jovenalla. Clar que va ser una rel.lació superficial i de poca estona. Aquest deu ser el secret.