Campana y se acabó

Bé, un altre cap d'any passat. I ja són, si no m'equivoco vint i quatre caps d'any que no em menjo els raïms. Vaja, menjar-me'ls me'ls menjo, però cap a les dues o quarts de tres de la matinada, quan fem mitja part, i sense l'agobiant pressió que et marquen les campanades. És l'avantatge o l'incovenient de ser el campaner. Sí, també podria menjar-me'ls mentre toco cada campanada, però no queda bé. I també per solidaritat amb el meu company, que les va comptant pel micro, i no ho podria fer amb la boca plena. De fet, ara jo tampoc podria: ja fa uns anys que a en Joan se li va fotre al cap que, junt amb les campanes, hauria de tocar L'hora dels Adeus, o sigui que ara tinc les dues mans ocupades. Jo trobo que és una tonteria, però ell va veure que a les pelis estrangeres acomiaden l'any amb aquesta cançó, i ja va lligar caps. El que passa és que a l'estranger no es mengen el raïm, o sigui que escolten la cançó i prou, però això a ell no hi ha maneres de fer-li entendre. Recordo que fa uns anys, al 1991, amb un altre grup, vàrem fer el cap d'any en un hotel de Sitges, on estava ple de francesos passant les festes. Recordo que alternàvem amb una disco-mòbil i, curiosament, fa ser el de la discoteca el que fa "tocar" les campanades. Doncs mira, dels francesos, la meitat ja s'havien fotut els raïms, i els altres passaven olimpicament d'ells. Ara que hi penso, aquest any sí que me'ls devia menjar a les dotze, com és normal. De fet, uns any abans que jo comencés a tocar, devia pringar el bateria a cops de plats, o el cuiner a cops de cassola, perquè els teclats sonaven a orga i para de comptar. Jo, els primers caps d'any, tenia un sintetitzador d'aquell temps, tot ple de potenciòmetres, i sense memòria, o sigui que quan movies un botó, sonava diferent, i la única manera que el teclat sonés igual, era tornar a moure els botons. Clar, per aconseguir el so de campana tenia una "xuleta" d'una vintena de ratlles, amb la posició de tots els botons. I apa, després de les campanades, tenia una feinada a fer que aquell aparell tornés a sonar a alguna cosa acceptable, que vistos els aparells que hi havia llavors, ja era molt. Ara rai, només has de prémer el botó on posa "campana", i ja està.

Doncs aquest any, hem tocat a Sils. La veritat és que quan hem entrat a la sala, ens ha caigut l'ànima als peus. Hi havia poquíssimes taules parades... Normalment, en els berenars ball que fem aquí, passen de dos-centes persones, i avui no arribaven a cent. Es veu que a Vilobí ho feien vint euros més barat, i allà eren prop de cinc-cents... En fi, què hi farem... A més, els del càtering, com que l'any passat una mica més i no acaben abans de les dotze, doncs aquest any s'han fotut a servir a tot drap, i a les onze ja preniem el cafè. Clar, els de la comissió ens han dit que comecessim a fer una mica de fressa, i mira, a quarts de dotze ja hi ha havia la pista plena de gent ballant, cosa que també feia anys que no veia, també precisament en un altre hotel ple de francesos (aquests a les vuit ja sopen...). En fi, que a les dotze hem parat per fer les campanades, i a la una hem fet mitja part perquè repartien xocolata desfeta, mentre jo em fotia els raïms. A quarts de dues hem tornat a començar, i a les dues tocades ve l'Antoniu, el president de la comissió, i ens diu que quins plans tenim, que ja hauríem de anar per plegar. En vista de l'hora que era, quasi li hem pregat que ens deixés tocar fins a quarts de tres, que avui és cap d'any... I mira, a quarts de tres hem tocat el popurri final, tothom ben content i cansat de ballar, i nosaltres a les tres ja marxàvem cap a casa. O sigui, que fet i fotut, hem plegat més aviat que a moltes de les sales de ball on toquem. Un xollo, vaja. Ara, però, haurem de veure si ens tornen a llogar, més que res perquè, amb la poca gent que hi havia, no crec que els hi hagin sortit els números. Els hi ho deixarem païr un parell de mesos, i llavors els hi haurem de demanar, si més no per cortesia, a veure si volen que hi tornem el proper cap d'any. Sempre repetim, si va bé a tothom, un parell o tres d'anys al mateix lloc. Per a mi, aquí ja ens hi podríem quedar fins al retiro...