Senyals

El primer dia segur que ni ens hi vàrem fixar... Però a mida d'anar-los veient, t'hi fixes i veus que sempre són els mateixos. Són unes marques que ens trobem a diferents escenaris, sempre les mateixes i al mateix lloc. Dues mitjes llunes invertides, una a cada cantonada, i dos cercles, un al costat de l'altre, a la part esquerra de l'escenari, que és on toco jo. N'hi ha alguna més, també sempre repetida, però que no tinc tan present. Primer, vàrem pensar que era d'algun grup de teatre, que havia marcat posicions per a alguna obra, però aquest ho solen fer amb cinta aïllant. Aquestes no, estan dibuixades amb rotulador permanent, o sigui que no s'esborren. Clar, hi ha algun escenari amb el terra de parquet, i canten molt unes guixades allà al mig. Potser fa un parell de mesos que ens hi vàrem començar a fixar, i ara ja és el primer que fem quan arribem a un lloc: mirar si hi ha els senyals. Són a Vilobí, a Montagut, a Navata... i al Suf de Roses, on erem divendres. Vaig comprar un rotulador vermell, per dibuixar uns ulls i una boca a cada un dels cercles que hi ha on jo monto els teclats, però em vaig adonar que el meu rotulador també era permanent, i només faltaria que em fotessin crits a mi per guixar els escenaris!!! La setmana que ve en compraré un de no permanent, i començaré la meva croada... Seguiré informant...

Divendres tocàvem al Suf de Roses. Feien un sopar tota una colla de gent d'una escola de balls de saló, i ens van llogar per fer el ball. De fet, és una sala on mai no hi ha gaire gent, i aquest dia, amb un centenar de persones, i totes ballant, la veritat és que feia patxoca. Tant de bó dissabte que ve fos igual, ja que hi tornem a anar, però per fer el ball habitual que fan cada dissabte. Lo bo del cas és que en Josep, el mestre de ball, té els nostres cds i ensenya amb ells. Va fer una mena de joc amb diferents estils de ball, i ens deia "Primer toqueu la número quatre del segon cd, llavors la número catorze del primer, llavors la número tres del tercer...". Clar, ja ens veus a nosaltres agafant els cds per mirar quines peces eren. Ell se les sabia de memòria, nosaltres no...

Dissabte estàvem a La Carpa, a Banyoles. És dels dies que hi he vist més gent, feia goig de veure. Em sembla que ja vaig parlar de la Neus una altra vegada. És una camarera que fa poc que hi és, i només de sentir una mica de música, ja balla... Quan provàvem, ja va agafar la Maite i va sortir a ballar uns compasos. I quan tocàvem, la mitja hora final se la va passar en mig de la pista tota l'estona, amb permís dels amos, suposo. Ja ho deia jo, aquesta noia deu pagar per venir a treballar, s'ho passa pipa!!!

I diumenge tocava a Camós, on també estava a rebentar. Ja va bé una setmana amb les sales ben plenes, per variar. Ens han vingut a veure aquella parella de Tordera, a qui diem els Fans, amb majúscules... És que se saben les cançons de pe a pa, i sempre els dic que ja hauríen de pujar a cantar, de tant que se les saben. Ens deien que volien anar a Vilobí, però que ja els comença a cansar aquell coi de pavelló, on no s'entén res i tot retruny. Vaja, el mateix que ens passa a nosaltres, que quan hi em d'anar, ja tremolem. Els ha encantat la sala de Camós, i han dit que hi vindran sovint. Si a Vilobí no posen remei al problema acústic, em fa l'efecte que no seran els únics que deixaran d'anar-hi. Temps al temps.