La impressionant riera de Rajadell

Dimecres tocàvem a Mollerussa, a la sala Punt Swing. És el lloc més llunyà on toquem, tenim tres hores de viatge. De fet, en Manel, l'amo, és d'Osona, i és allà on ens va contractar per primer cop, i nosaltres li vàrem dir que ho provaríem, a veure si, amb aquest viatge tan llarg, ens sortia a compte anar-hi. Deia que era una zona per explotar, ja que no hi ha cap sala de ball a prop, i com que ell hi té família allà, doncs ho volia provar. I va comprar una nau industrial, la va arreglar, i li ha quedat collonuda. Primer volia fer ball els divendres nit, els dissabtes nit, i els diumenges tarda. El primer dia que hi vàrem anar era un divendres, i hi havia dos parelles de públic, i una de les parelles eren uns músics que ens venien a escoltar. O sigui que vàrem tocar una estona (més que res pels músics que havien vingut de lluny...), ens va pagar els gastos i cap a casa... El ball dels divendres es va acabar. LLavors ens va llogar els dissabtes, un parell o tres a l'any, i tampoc acabava d'arrancar... Hi solia haver un centenar de persones, menys que més. I se li va acudir de obrir-ho com a discoteca, quan acabava el ball de saló (els divendres ja ho feia). Naturalment, li va funcionar molt millor... I dimecres ja ens va dir que el ball dels dissabtes s'ha acabat, que només obrirà com a discoteca. De fet, a la porta hi havia rotulat "Agapito", al costat de Punt Swing. I és que s'ha especialitzat en música llatina. Diu que de tres a cinc de la matinada dels dissabtes, fa més caixa que amb els balls de saló de tot el cap de setmana. O sigui que ja només aguanta el ball del diumenge tarda. I l'entenc, jo faria el mateix. No es pot dir que no hagi tingut paciència, perquè mira que va aguantar dies de ball amb poca gent, però al final ha dit prou i s'ha decantat per allò que li dona més calers, perquè hi ha una hipoteca per pagar. Tampoc és que ens sàpiga gaire greu no anar-hi (la diferència que ens paga de més, va tota per pagar el gasoil... Les sis hores de viatge practicament les regalem, però no li hem gosat dir mai que no hi volem anar...), però ara només hi podrem anar algun diumenge de tant en tant, més que res per compromís, ja que aquí ja tenim feina... I ja no podrem comptar els cartells de la riera de Rajadell, que era un passatemps habitual durant aquest viatge tan llarg... No sé si algú s'hi haurà fixat: a l'eix transversal, passat Manresa en direcció LLeida, de cop i volta veus un cartell on posa "Riera de Rajadell". I llavors un altre. I un altre. i un altre... I així fins a nou. El primer dia ja m'hi vaig fixar, i el segon dia les vaig comptar. I ara, cada vegada que passem Manresa, ja diem: "Ara ver la riera de Rajadell". I apa, un, dos, tres... fins a nou cartells en uns cinc quilòmetres. No em vaig poder estar de mirar un mapa, pensant trobar-me amb una espècie de Mississipi. Però no, es una trista riera que va fent esses per sota la carretera. De totes maneres, quina manera més inútil de gastar calers en cartells...

I diumenge érem a Vilobí, al pavelló maleït. De totes maneres, avui ha sonat millor (donades les circumstàncies, clar, perquè hauria de dir que ha sonat poc malament). Ja hi havia posades les cortines que posen a l'hivern, per poder escalfar el local més eficientment, i això ja es nota. A part, hem prescindit dels subgreus, i hem aixecat els peus dels bafles un parell de mètres més amunt. En fi, que ens hi esforcem tant com podem, però és del tot impossible fer-hi gaire res més... Ah! I avui, la Pilar i en Miliu ens han portat uns quant panellets per a cada un. De fet, m'han dit que no ho diguéssim a la resta de la seva colla, i jo ho penjo a internet... Espero que no ho llegeixin...