Ball al carrer major...de la presó

Mira que he tocat en llocs raros, des que faig això... He tocat en ermites perdudes a dalt d'una muntanya, he tocat en arrossades en mig d'un prat, he tocat en aplecs on només s'hi arribava amb 4x4, i on tocàvem acompanyats de la fressa d'un generador. He tocat a Nuria, carregant-ho tot al cremallera... He tocat davant d'un estable, on no podíem montar fins que havien entrat totes les vaques, que ens feien companyia traient el cap per la porta de tant en tant... He tocat en terrats i en soterranis, he tocat en casaments i enterraments, he fet cercaviles... Però on vaig tocar dissabte, no m'hagués imaginat mai que hi pogués tocar: Vàrem fer ball a la presó de Can Brians.
A veure, a mi que em diguessin de fer un concert de rock, o de pop, o de musíca suahili, a la presó, encara. Però ball??? Jo tenia entès que allà només hi havia homes, i no veia dos tius agafats, ballant un tango, la veritat... Però ja ens van dir que també hi hauria noies, cosa que em va tranquilitzar una mica. Tot venia perquè en Marcel, el fill del meu company de grup, en Joan, havia fet uns tallers de dansa i ball a diferents presons catalanes. I com a final de curs, se li va acudir fer un ball amb músics en directe. La veritat, jo no les tenia totes... No pel fet de ser a la presó ja que, bromes a part, ja saps que en sortiràs. Era pel públic que ens trobaríem, que jo no veia gaire predisposat a ballar valsos i pasodobles... Si en una festa major, sempre t'apareixen un parell de "quillos" que no paren de tocar-te els pebrots, i et van repetint: "tócate una rumbita, coño...", imagina't com podia ser això... Era com anar-se a curar una ferida al castell d'en Dràcula. Com deia en Ramon, el "mestre Trias", era anar a tocar en territori hostil...
Només d'arribar, primer problema: plou a bots i a barrals... Perquè clar, tu no arribes allà i dius: "Hola, bones, som els músics", i et diuen: "Passin, passin, però vigilin que no s'escapi ningú, eh!!". No, no... Unes setmanes abans, has de fer una llista amb tot el material que entraràs, junt amb el teu DNI, i esperar que t'ho aprovin. I llavors, un cop allà, es tractava d'anar-lo entrant amb carretilles, i anar passant els diferents controls. Però amb la pluja, això era inpensable. Després de dinar a l'economat (Només pels funcionaris. A 2€ el menú, un xollo...), en Marcel va començar a fer viatges amb el seu cotxe, que tenia un "pase" especial, tant ell com el cotxe, mentre nosaltres l'esperàvem a la camioneta. I després, arriba el moment d'entrar nosaltres. Després del primer control de la porta principal, ve un corredor llarg on s'esperen les visites, i allà ja veig penjat el primer póster nostre: "A les 5, ball al carrer major". Només hi faltava el "Wanted" de les pelis, quin mal rotllo... Després el segon control, on deixes el DNI, i et donen una tarja per penjar al pit. Aquí ja no hi entra la gent del carrer, només interns i funcionaris. I apa, més pósters del Sifasol per tot arreu...LLàstima que no pots entrar cap càmera, ni tan sols el mòbil, perquè valia la pena fer-hi una foto... I després, l'últim control, on has de signar quan entres i quan surts. I aquí sí, aquí s'obre la reixa aquella de les pel.lícules, i ja ets a dins del tot. Bé, he de dir que tot això eren espais comuns, com la biblioteca, les oficines..., on no hi pot haver cap intern sense permís. En cap moment vàrem entrar a cap mòdul, ni vàrem veure les cel.les. Però vaja, que de totes maneres, estàvem ben tancats a dins. Finalment tocàvem al teatre, a causa del mal temps. Mentre montàvem, ens van dir que deixéssim les fundes i tot el que ens sobrés, ben a prop i vigilat, perquè l'escenari era facilment accesible, i s'hi podien passejar els interns. Clar, el principal problema no és entrar estris, sinó deixar-los a dins... Em comentaven que si algun pres vol una tele a la cel.la, ha de ser nova: el centre s'encarrega de comprar-la i portar-la de la botiga, precintada, i de cobrar-la, clar. Així s'asseguren que no entra res que no es pugui entrar. I apa, comença a arribar el públic... Primer les noies. Es veu que és força excepcional això que es barregin interns de diferents mòduls. Normalment estan separats, cadescun en el seu mòdul, segons la condemna, i no es rel.lacionen amb els interns dels altres, i molt menys amb les dones, clar... Però per aquesta ocasió, tenien un permís especial. A veure, tampoc podien venir a treure el nas, i si no els agradava, se n'anaven a fer un volt... Allà hi havia tots els que havien fet el taller de dansa, i els interns dels diferents mòduls que havien demanat permís (i els hi havien concedit), per anar de públic. Devien ser uns dos o tres-cents, amb els funcionaris que vigilaven. Total, que va començar la festa... i va ser força freda, la veritat. Fora dels del taller de dansa, que varen ballar vuit o deu balls nostres, i vuit o deu més amb música gravada, la majoria s'ho miraven inmpassibles. Com a molt, veies un parell o tres d'interns que feien petar la xerrada, però molts estaven callats, com qui mira una obra de teatre. Vaja, que moltes festes són molt més conflictives que aquell ball... Sí, ja sé que els vigilaven i que no els convenia aixecar merder, però tampoc els podien prohibir xerrar, o cridar, o demanar més marxa, i no va passar res d'això. En general, el que es desprenia de tots plegats era desconfiança... No es coneixien entre ells, i tampoc semblava que en tinguessin cap ganes. Estaven allà, per no estar al lloc de sempre, i prou. En fi, que els que s'ho varen passar teta, van ser els del taller de dansa. Al final, les noies varen pujar a abraçar-nos i a fer-nos petons, i a agraïr-nos que hi haguéssim anat. I els nois ens varen ajudar a carregar una camioneta de la presó que ens varen deixar per treure el material, cosa que va facilitar molt la sortida. Mentre esperàvem plegats a fora, al carrer major, no semblava que estaves tancat. Era com un poligon industrial, amb diferents naus, amb el pavelló esportiu al fons, amb el teatre darrera nostre... L'educador ens deia que, per ells, aquests moments ja són tot un premi. Poder estar allà fora i carregar uns altaveus, ja és tota una novetat. Quan ens varen venir a buscar per fer tot el recorregut de sortida, ens vàrem acomiadar i els vàrem agraïr l'ajuda. Un d'ells, amb plan de conya, ens va dir: "Bueno, hasta pronto...". Jo li vaig dir: "Porqué no?". Total, tampoc va estar tan malament...