Quin martiri de setmana

És increïble com un petit detall et pot trastocar els plans... Des que diumenge passat em va fallar el teclat, que no he pensat en res més durant tota la setmana. I això que eren les festes del Tura! Però no hi havia maneres; me n'anava de juerga, i m'acabava venint al cap el problema del teclat, i que s'acostaven els bolos del dissabte i diumenge. El dilluns passat ja vaig fer un cop de cap, i em vaig decidir per un teclat nou, un d'aquells models que no m'acaben de convèncer, però és clar, s'ha d'evolucionar i no em puc quedar estancat amb un teclat que ja no es fabrica, i que a més falla quan li dona la gana... Però la cosa no és tan fàcil com canviar un teclat per l'altre i ja està, hi ha tota una feina prèvia a fer, a part de saber quins botons has de prémer, que moltes vegades és més important que saber tocar les tecles. Per dir-ho d'alguna manera, és com si, de cop i volta, canvies el bateria, el baix i el guitarra del teu grup, tots de cop, perque tenen atacs d'epilèpsia en plena actuació. Clar, no trobaràs cap trio de ritme que se sàpiguen tot el teu repertori, i que a sobre s'avinguin musicalment a la perfecció, i això en quatre dies. O sigui que, de moment, has de continuar tocant amb el trio de ritme que tens, i resar perquè no els vingui cap atac durant l'actuació... I dissabte ja vàrem començar malament, perquè ja en vàren tenir un de petit... A la tercera cançó, el teclat de ritmes no sona, i altra vegada em quedo tocant la melodia tot sól. Com que era al principi de la peça, no vaig tenir més remei que aturar-me i tornar a començar, cosa que trenca el primer manament de qualsevol músic, que és que s'ha de tirar endavant sigui com sigui... Però és que no hi havia altre remei. Sort que hi havia poca gent! Estàvem a Estanyol, prop de Bescanó, en un restaurant on fan sopar-ball, però on encara no ho tenen ben arriat. De fet, ens varen llogar pel maig passat, i no vàrem arrivar a tocar, ja que no hi havia ningú. Dissabte eren unes quinze parelles, i semblava una festa particular. Sort, perquè entre el problema del teclat de bon començament, i el neguit de tota la setmana, tenia els nervis a flor de pell, i tot i que fossin pocs, hi havia bon rotllo. De fet, suposo que se li arriarà el negoci, perquè es menja de fàbula. Només falta que funcioni una mica més el boca a boca. Per cert, el restaurant es diu Can Quim, a l'Estanyol, que se sàpiga.
I diumenge la cosa ja era de més compromís. Tocàvem a Saus, a la festa. De fet, ens vàren llogar tot just fa un mes, com a final de festa per a la nit, ja que en principi només hi havia una arrossada i ball a la tarda. Com a totes les festes que ens lloguen, ja els avisem que només toquem per a la gent gran, i ja hi varen estar d'acord, era el que volien. Però clar, el públic que va a la festa no el poden controlar, i es varen presentar tot de joves que aviat varen veure que allò no era per a ells. Quan a quarts de tres vaig veure que començava a marxar el nostre públic, vàrem tocar de seguit el vals jota per acomiadar-nos. Vaja, de fet només en vàrem tocar la meitat; quan vaig veure que un parell de borratxos es posaven a saltar en mig de la pista, que ja havia quedat deserta de balladors, vaig fer xim-pum, i s'ha acabat. Si la comissió hagués volgut fer més calers amb el bar, engeguem la mini disco mòbil, i tots tan contents. Però no va ser el cas, tots volien anar a dormir. De fet, ens volen llogar per l'any que ve, amb el ball de tarda inclòs, ja veurem... Ah!, per cert, el teclat va anar de conya tota l'actuació. Al menys tindré unes setmanes per preparar el nou "trio de ritme", i sense tant neguit pel bolo de dissabte que ve, espero...