En LLuís

En LLuís és un d'aquells músics de tota la vida, que des de petit he vist tocar... Toca el violí, el saxo, la tenora, el tible... Cap als anys noranta vàrem formar un trio, amb en Pepone, per tocar a casaments. És un d'aquells músics que semblen una màquina de llegir partitures: n'hi poses una al davant, i te la llegeix a primera vista, per complicada que sigui. Té una formació clàssica, i potser li falta una mica de feeling o de swing, segons el tipus de música. Però la seva característica més especial és que fa els comentaris en veu alta, sigui on sigui... Bé, ell ja prova de parlar baix, però el seu timbre de veu sempre és alt, per a la resta dels mortals. I si tenim en compte que, ultimament, només ens trobem per tocar en casaments a l'esglesia, aquest fet es fa més evident. Divendres vàrem tocar en un casament a Sant Privat, un casament una mica especial, ja que el pare de la nuvia era anglès, com molts dels amics dels nuvis. Per tant el casament va ser trilingüe: una mica en castellà, una mica en català i una mica en anglès. Ovbiament, en LLuís tenia el terreny abonat per fer comentaris... De bones a primeres, ja li va dir al mossèn, abans de començar, que no s'allargués gaire, que se n'havia d'anar a tocar sardanes. Clar, a mitja missa, no es va poder estar de dir "I aquest home que no calla...". Segurament, ho va sentir tota l'esglesia menys el capellà, que era gran i un pèl sord... "L'inglès és allà darrera", em diu tot d'una... I després de comentar diferents aspectes de la vida mentre el mossèm feia el sermó, no se li va acudir res més que posar-se a remenar les claus de la butxaca durant la consagració, que és el moment amb més silenci de tota la missa. Vaja, que entrar amb ell a una esglesia és tot un perill, suposo que el silenci que hi ha, l'excita. Com que a l'última peça no havia de tocar, ja que era tota d'orga, i ell havia de marxar ràpid, després de fer la darrera nota de la penúltima peça, agafa el violí, el faristol, i se'n va d'una rebelada. Tot marxant, encara va tenir temps de dir-me, naturalment massa alt, "Acomiada'm dels nuvis i de l'ingles!". En fi, que no hi ha res a fer, ell és així... Oh, i el pitjor que pots fer és dir-li que calli, o que parli fluix, perquè llavors et diu "oh, és que és veritat el que dic!", i bla, bla, bla, llavors ja en un volum perfectament audible, fins i tot pels capellans grans. Val més deixar-lo fer, i no fer-li gaire cas. Amb el grup de ball havia vingut a ajudar-nos alguna vegada, i ens feia patir del matí a la nit. A part de passar-se tot el dia comentant qualsevol cosa, normalment amb gent al davant, durant el ball se li nota que no coneix gaire les cançons, i que llegeix la partitura sense posar-li gens de gràcia. El més fort, però, és que, quan acabàvem un tema, deia "M'ha agradat aquesta!. I ara, que fem? Què et sembla? Agafo el violí o el saxo?". I tot això en el seu to de veu natural, i amb un micro davant. La gent (per sort n'hi havia poca) es partia de riure, i ell tan tranquil... De fet, ara, amb el grup, quan estem comentant alguna cosa tot sopant, i s'acosta algú que no ho ha de sentir, diem "LLuísss". Ningú no sap de què va, però el meu company i jo ja sabem que hem de parlar fluixet, o deixar-ne de parlar.