La setmana no ha estat gens tràgica

Al final, el temps s'ha encarregat de desfer-la, la setmana tràgica... Dimarts es va anular el bolo, i tot plegat ha quedat en tres actuacions seguides, cosa que ja no és gens excepcional. Dimarts anàvem a Banyoles, a La Carpa, i es va anular més pel fred que per la pluja. Havíem de tocar a fora, a la terrassa, i encara que no hagués plogut, qui coi hagués tingut ganes de sopar i ballar a fora, amb el temps que feia? També té collons que a mig agost, el fred ens foti enlaire un bolo! Ara, que si havíem de ser quatre i el cabo, millor no anar-hi. Total, al final no haguéssim gosat ni cobrar (en part per lo d'aquell dia que els vàrem deixar penjats). De fet, moltes festes se'n devien anar enlaire, amb les conseqüents discusions per veure què cobres, què et paguen, si ho ajornes per un altre dia... Buff, quins malsdecaps, millor quedar-se a casa!

Dilluns estàvem a Sant Boi de LLuçanès, a la festa major. Deu fer set o vuit anys que hi anem. És l'únic dia de l'any que solem alternar amb un altre grup (els pressupostos ja no arriven, en la majoria dels casos). Però aquí volen que la festa s'allargi fins a la matinada. De fet, a nosaltres, el primer any ens varen agafar com a complement. Tenien llogat a Tràfic, però necessitaven algú per a la gent gran, que toqués primer. I mira, el complement es veu que els va agradar... Amb Tràfic vàrem alternar tres o quatre anys. Ells havien de començar cap a les dues, i a nosaltres el representant ens havia llogat per tocar un parell d'hores, i estàvem anunciats a les onze. La solució? Doncs anar fent el ronso per allà, per tal de començar cap a les dotze, amb l'emprenyada del públic que arribava puntual. L'any passat ja no hi havia Tràfic, hi havia La Banda del Coche Rojo, i per sort el ball ja l'havien anunciat a quarts de dotze. I aquest any, per fi, estàvem anunciats (i llogats) per tocar de onze a una. I vàrem començar tard igual... El que passa és que nosaltres soms el primers de tocar, i els últims d'arribar. Clar, normalment ens deixen l'equip, i només es tracta de muntar els instruments i la nostra taula, que ens donin volum, i apa, a tocar... El que passa és que aquest any hi havia tres grups: Rauxa (rumba fusió, molt engrescadors), La ceba i la carxofa (No el vaig veure, ni tan sols provar), i Les Tietes Queques (grup de versions, que només vaig sentir un moment quan provàven). I és clar, faltaven deu minuts per a les onze quan els últims acabaven les proves. Doncs apa, munta a tota òstia, canvia't de roba i comença correns... I al cap de dues hores, desmunta igual de depressa (el récord el tenim en quinze minuts), per tal que els altres puguin començar. Però bé, de fet ja ho sabem de cada any, i ja ens hi hem acostumat. Lo millor de tot és que al programa estàvem anunciats com a Orquestra Sifasol (soms dos, només). En canvi, Rauxa devien ser vuit, em sembla, i les Tietes Queques, dotze! I ells estaven anunciats com a grups. En fi, sense comentaris...

I dimecres a Montagut altra vegada. Què coi he de dir de Montagut? Doncs que érem els de sempre, i algun de nou que devia estar de vacances... És que ja no se m'acut res més, sobre Montagut... A més, diumenge hi tornem anar, potser tindré alguna novetat a explicar...