Wind of change

Bufen vents de canvi, i tampoc estan tan malament, què vols que et digui... Dissabte vaig fer un doblet. Estàvem llogats a La Masia de Banyoles des de feia temps, al sopar ball de cada dissabte. Però uns balladors habituals ens varen llogar pel casament de la seva filla, també a La Masia i el mateix dia, a la tarda. Tot i que no ens feia gens de gràcia (odiem els casaments), no els podíem dir que no. En tot cas, ja els vàrem dir que faríem el que fem en els pocs casaments que fem: una estona de ball en directe, i la resta, música en cd. I ja els va semblar bé. De totes maneres, els nuvis no devien estar tan convençuts com els pares, i un dia ens varen venir a trobar. Obviament, estaven més interessats en quina música enllaunada posaríem, que en el que tocàvem nosaltres. Ja els vaig dir que els prepararia un mix força variat, sabent els seus gustos, i que em truquessin quan sabessin què volien a l'esglèsia. Doncs bé, em varen trucar i em varen demanar Wind of change dels Scorpions per a l'entrada de la núvia, One de U2 per a l'entrada del nuvi, i La Marxa Imperial de Star Wars per a l'entrada del restaurant... "Bé, ja veuré què puc fer... Ja us faré algun arranjament amb el teclat, a veure com em queden", els vaig dir. "No, no. Ens estimem més que ens posis les originals, quedaran millor, cantades i tot...". LLavors sí que vaig veure que el futur està en les disco mòbils... Si fins i tot a l'esglèsia han guanyat la batalla!!! Doncs res, que carrego el mp3 amb les peces que em vàren demanar, i cap problema. Veient com anava la cosa, vaig preparar un parell de cds pel ball, ja que ja ens havien dit que de gent gran n'hi hauria poca. Doncs sí, em sembla que vaig comptar cinc parelles de mitjana edat, incloent-hi els pares dels nuvis. La resta, tot jovent... Evidentment, vàrem tocar poquíssim. Les entrades dels plats, tres o quatre regals, el pastís, el vals de rigor per obrir el ball... i tres cançons més... Com que només ballaven els pares de la núvia (que eren els que ens pagaven), ells mateixos ens varen dir que ja podíem engegar amb la discoteca. I apa, Carlinhos Brown a tot drap, i la pista ben plena. I ja no es va buidar fins dues hores i mitja més tard, més que res perquè els vàrem haver de tancar la música perquè els cambrers poguessin preparar les taules pel sopar... En fi, un èxit rotund sense haver amb prou feines tocat: felicitacions dels nuvis per la música, dels convidats, dels pares... De fet, una disco mòbil els hagués fet la mateixa feina, i els hagués cobrat el doble, pel que ens deia un cambrer... I saps què et dic?: que això de fer de dj, enganxa. A mitja "sessió", feia els meus pinitos disparant alguna peça des del mp3, i saltant algun tema del cd (que ja havia preparat sense pauses, i tallant intros i finals, i igualant nivells... Tot molt professional). En fi, que em va agradar això de fer ballar el personal de menys de quaranta anys, encara que no sigui jo el que toco la música. El següent pas serà substituir el cd portàtil i el mp3, per una taula de dj més professional. En fi, no se sap mai...

Bé, i el ball de la nit ja va ser normal i corrent, amb la nostra clientela habitual, i tocant la nostra música en directe. I diumenge, que érem a Sils, el mateix... Però mira, de tant en tant, em passava pel cap que la feina del casament tampoc havia estat gens malament. I sobretot, molt més descansada. Total, si vols reposar, deixes que el cd vagi sonant, i santes pasqües, cosa que no em puc permetre en les actuacions habituals. Moltes vegades, per fer un trago, espero una peça en concret on sé que tindré una mica més de temps per fer-ho...