La Marie Brizard arrassa

Avui tocava a Vilobí d'Onyar, al pavelló. En aquell pavelló on és impossible sonar mitjanament bé. Però mira, com que ja ho saps, ja ni t'arriba a preocupar. De fet, tothom ho sap, tant la comissió com els balladors, o sigui que ja ni tan sols es queixen ni comenten res... Bé, avui no era un dels balls normals que fem els diumenges, avui cel.lebràvem Sant Galdric, patró dels pagesos. Fan tota una festassa pels carrers, i llavors un dinar al pavelló, amb sardanes i ball. I nosaltres, que hi anem cada any, ja hi anem a dinar i tot, tot i que el ball no comença fins les sis. Però mira, així ja ho tens tot muntat, i no has de passar amb els estris pel mig de les taules. O sigui, que a les dues ja ho teniem tot a punt, i ja podiem dinar tranquilament. Hi havia la colla d'Argelaguer a fer l'arròs. Els trobem sovint. Són una colla de gent que es dediquen a fer arrossades populars, i tenen feina, perquè d'arrossades se'n fan moltes, i ells en són els responsables moltes vegades. Avui els ha sortit un pèl dolç pel meu gust, però vaja, era bo com sempre. Després, pollastre a la brasa, i el cava... Fa gràcia com s'anima aquesta gent gran... A la que beuen una mica de cava, el xivarri general puja uns quants decibels (recordo que estem en un pavelló que té més reberveració que qualsevol esglèsia...), i ja es comencen a aixecar els més llençats per brindar. I apa, fan una mena d'onada amb les copes a la mà, a l'estil d'allò dels camps de futbol: "Hola fondo norte... Hola fondo sur...". I després de les postres i el cafè, arriba l'hora de les copes. Aquí ja es desmelena tothom... Molt dels homes fan un carajillo de conyac, però és que les dones... Ai, les dones... A veure, no pas totes, però n'hi ha algunes que sembla que la única motivació per venir a dinar era l'ampolla d'anís. Em fixava en les ampolles que portava el que servia les copes, i totes eren mig plenes, menys la de Marie Brizard... Oh, i encara faltava mig menjador per servir! Un dia, ens va tocar seure amb una a qui li diem Maria, clar... Se'n va fotre mitja ampolla ella sola!!! Com que era mig de la comissió, es va permetre el luxe de quedar-se l'ampolla a la taula, i apa, dale que te crio... Va quedar vermella!!! Jo hagués agafat una merda com un piano, però ella, tan tranquila... Avui no la hem vista en acció, però pel coloret que tenia quan ballava, segur que no ha begut només aigua. En fi, que a les sis, després de les sardanes, hem començat el ball, amb una alegria desbordant. I hem fet una sessió més curta i sense mitja part, perquè, després d'estar tot el dia allà dins, amb el xivarri i amb l'anís a la sang, a quarts de nou ja no quedava ningú. Ah, per cert, abans de començar, la Pilar i en Miliu, dos balladors que coneixem de temps, ens han regalat una coca de llardons, una ampolla de ratafia i una ampolla de vi de nous, tot artesanal. Tot un detall, veus... De totes maneres, la ratafia i el vi ja el tastarem a casa, nosaltres...