Amics de veritat

Dimecres passat tocàvem a Can Xel, prop d'Olot. Eren les bodes de plata dels pares d'en Jordi, un teclista que conec des de fa anys. La mare d'en Jordi va tenir un problema greu de salut fa cosa d'un any, i per sort se'n va sortir. Naturalment, durant tota la cel.lebració va estar present aquest fet. Després de l'àpat, la Rosa, la mare, va fer un petit parlament, on va agraïr a tothom la seva ajuda. Tot i que els conec relativament poc i no m'hi anava practicament res, el cert és que em vaig emocionar. Després de donar les gràcies a pares, marit i fills, va agraïr molt especialment l'ajut d'uns amics, "que em varen oferir casa seva, sense demanar-los res". Això em va frapà. Realment, el secret d'una amistat és saber-se oferir. N'hi ha que et diuen i et repeteixen constantment lo molt amics que som, però que no ofereixen res. Passaran un, dos o cinc anys sense veure'ls, i quan els veus parles del temps o de la feina. Si surt el tema, et tornaran a recordar la seva eterna amistat, però continuaran sense oferir res. Et diran "ja ho saps, si vols res, truca...". És el que jo dic una amistat de farmàcia de guardia. Ei, segurament si els truquessis per demanar-los la lluna, farien l'impossible per aconseguir-ho, no dic que no... Però hi ha un petit detall: Quan necessites ajuda, t'agafes a la primera mà que se t'ofereix, i no truques a algú a qui fa anys que no veus, si no és estrictament necessari. No sé, aquesta insistència a anar proclamant una amistat, fa de tot plegat una mena de qüestió de fe, on has de creure només perquè t'ho diuen. Em sembla que no cal anar dient que soms amics, això ja ho nota cadescú. Divendres vaig trobar un conegut (no dic amic perquè ni tan sols recordava el seu nom) que treballa en un magatzem, on jo vaig sovint a comprar material. Em va dir: "si necessites res, demana-m'ho a mi, i et faran millor preu". Clar, de cop vaig pensar en un amic (d'aquest si que en sé el nom) que també hi treballa des de fa un piló d'anys. A ell el conec fa una dotzena d'anys, i conec a la seva família, i hem tingut un tracte més o menys proper. Doncs mai m'ho ha proposat això, i mira que ens hem vist vegades, a la feina i fora d'ella. Sí, ja ho sé, potser ni tans sols se li ha acudit (coneixent el seu tarannà, m'estranyaria moltíssim)... Però la questió és que a aquell conegut sí que se li va acudir. No és per uns quant euros que em podria estalviar, sinó pel fet d'oferir-se. A mi, que vols que et digui, em convenç més un sól fet que un miler de paraules boniques.

Aquesta setmana ha estat força complerta. Com més festes, més solo treballar. Divendres érem a Sant Jaume de LLierca. Tot i no ser un diumenge (ens lloguen forces dies d'aquest estranys. Diuen que així els assegurem força gent, lo qual és tot un honor), estava força ple. Hi havia en Miliu de la Principal, que estava de passada cap a Tortellà, on al vespre tocava el seu fill, en una espècie de revival del grup Banshee. A veure com els haurà anat. De fet, qualsevol dia, a qualsevol cantonada, em trobaré amb en Dondarza, que també hi tocava, i ja me'n farà cinc cèntims.

Dissabte érem a Sils, on també toquem per fi d'any. Ens va a venir a veure en Miquel, un ballador que puc considerar un amic, perquè sempre ens ha donat la seva opinió, fos bona o dolenta. Feia temps que no venia. Em va dir que havia tingut una depressió. Em va dir: "Mira, jo era molt escèptic amb tot això, no em creia que em pogués passar mai una cosa així. Però saps una cosa, si hagués tingut la més mínima ocasió, m'hagués penjat... Sort d'un psiquiatre amic meu, que em va ajudar a sortir-me'n...". Altre cop els amics...

I diumenge tocàvem a Ordis. No sé si és que la gent ja estava cansada de tants dies de festa, però la veritat és que en faltaven uns quants dels habituals, o sigui que la cosa no ha estat tan animada com de costum. De fet, tampoc hi havia el Murciano, o sigui que avui no hi ha hagut El Toro y la Luna com a comiat. Potser és això: el regust que et queda a la boca sempre és el de l'últim record que en tens. Què hi farem, un altre dia serà.