Cicle de matinals a les presons: Tarragona

És ben bé que no pots dir mai "d'aquesta aigua no en beuré"... L'any passat vaig tocar al lloc més estrany on havia tocat fins aleshores: A Can Brians. Va ser tota una experiència, que em pensava que seria única. Doncs mira, no. Es veu que va anar tan bé (no sé qui és que així ho ha considerat. Jo no...), que ens han llogat per fer uns bolos matinals a diferents presons catalanes. O sigui que l'experiència ja no serà única, ni de bon troç...

De fet, no ens lloguen ben bé a nosaltres. Com vaig explicar l'altra vegada, en Marcel, el fill d'en Joan, té un contracte amb la Generalitat per donar classes de dansa a diferents presons. I dintre d'aquestes classes, n'ha programat unes quantes amb música en viu. I curiosament, ens ha llogat a nosaltres. O sigui, que les actuacions no són les habituals, sinó que servim com una espècie de reproductor de música, com explicaré més avall.

De fet, l'experiència no podia començar pitjor. Havíem d'anar a Tarragona, i havíem de marxar a les set del matí. I els que em conèixen, ja saben que això, per a mi, és traumàtic. De fet, poquíssimes vegades m'he llevat a les sis del matí... Però mira, amb una pastilleta vaig poder adormir-me aviat, i em vaig llevar en millors condicions de les que havia esperat (Abans que res, aclareixo que lo de tocar al matí va ser idea d'en Joan; així ja no havíem de mirar l'agenda per buscar un dia lliure. Els dissabtes solem tocar a la nit, i així ho podíem fer seguir tot). Doncs apa, cap a Tarragona. Aquesta vegada vàrem tenir la precaució d'anar-hi amb una camioneta petita, carregada només amb el que has acordat que entraràs al centre. Perquè, això sí, em sembla que no n'hi ha de presons: només hi ha centres penitenciaris i interns. Almenys, tothom d'allà dins fa servir aquestes paraules. Doncs a les deu del matí, arribem al centre. Més que un centre penitenciari, semblava un museu, antic però restaurat. De fet, era curiós veure els blocs de pisos del davant, força més atrotinats, que tenien molta més pinta de presó que el propi centre. Comparat amb Can Brians, entrar va ser cosa de minuts. Sense baixar del cotxe, vàrem deixar els carnets, i cap a dins. Vàrem aparcar la camioneta al pati, i ja ens vàren portar els voluntaris de torn, per carregar un carro amb tots els estris. Perquè, això sí, sempre hi ha gent disposada a ajudar-te. No sé si els hi han manat o què, però si volguessis, no hauries de traginar ni un cable. I amb el carro carregat, cap a dins. Només es tractava de passar un parell de portes, i no tot el lio de passadissos i controls de Can Brians. Això era més una presó d'estar per casa, com si diguéssim... I allà, en una galeria central on es troben tots els corredors, deixem el carro, i una altra legió de voluntaris ens van ajudar a pujar els estris al primer pis, on hi havia la sala d'actes. Mentres muntàvem, la Violeta i en Marcel varen triar tres o quatre peces del repertori, i quan varen arribar els interns, es van dedicar a ensenyar uns pasos bàsics de ball en línia als que varen sortir a la pista. Obviament, eren pocs. I és que en aquest centre només hi ha homes, i ningú gossava sortir a ballar. Però mira, en varen sortir quatre o cinc, mentre els altres cinquanta o seixanta s'ho miraven. Aquí, al menys, tothom semblava passar-s'ho força bé, a diferència de l'altra vegada. Doncs apa, els ensenyaven uns passos sense música, llavors ho provaven mentre tocàvem. Ens feien parar per corregir errors, i ens feien tornar a tocar. Total, només vàrem tocar tres peces, i és que només hi podíem estar fins a quarts d'una, i entre aprendre una mica els passos i tot plegat, aviat va passar una hora. O sigui, que apa, torna a desmontar-ho tot perquè els voluntaris ens ho tornessin carregar al carro, i cap al pati, on els altres voluntaris ens varen ajudar a carregar la camioneta. La veritat, tot plegat és una mica absurd, perquè el mateix es podria fer amb un simple reproductor de cds, però suposo que d'aquesta manera l'activitat deu semblar més complerta, no sé... En fi, que es pot dir que vàrem anar a dinar a la presó (perdó, al centre penitenciari) de Tarragona, perquè un cop carregada la camioneta, vàrem tornar a entrar a dinar dins, a la cafeteria dels funcionaris. També una ganga, vàrem dinar tots quatre per deu o dotze euros... I apa, dos hores i mitja de viatge cap a Olot, i a les cinc ja era a casa. Fins al mes que ve, que anem a la Model...