Tornem-hi, que no ha estat res

Comentàvem avui, que els caps d'any ja no són el que eren... Fa quinze o vint anys, quan encara no estaven de moda els balls de saló, el cap d'any era com un oasi en la travessia del desert. A mig setembre s'acabaven les festes, i poca feina hi havia fins a final d'any, per no dir gens... I llavors, t'havies d'esperar un parell de mesos fins a carnaval, si tenies la sort que et lloguessin. Clar, preparaves el cap d'any d'una manera especial. Quan faltava poc, quedaves per assajar i preparar algun tema nou, per a una nit que solia ser llarga... Bé, i més que res, per refrescar el repertori, que quan fa un parell de mesos que no toques, ja convé. Ara, no. Ara, el cap d'any és un dia més. Només és especial per la data que és, i perquè cobres més, però no deixa de ser un bolo més entre els altres. Amb una mica de sort, pot passar com aquest final d'any, que hem estat tota una setmana sense tocar, des del diumenge abans. O pot passar com com el final d'any que ve que, segons veig a l'agenda, cau en dilluns, i vindrem de tocar el dissabte i el diumenge. No sé, ara ja no tens aquella sensació de feina cumplida... Bé, sí que la tens, però et dura poc, com a molt una setmana. I això que ens solem agafar el primer d'any de festa, sinó la sensació ni la arribes a tastar. Ara que, deixant-nos de romanticismes i parlant en plata, en aquells anys no menjàvem d'això, ho feiem només per afició. I ara sí que en mejem, o sigui que malament rai que hagués d'anar al súper a compar, fins a carnaval, amb el que vaig guanyar per cap d'any. Em sembla que passaria gana...

Dissabte, dia de reis, tocava a Sant Jaume, a la tarda. Encara es fan les últimes quines, i això es nota. Hi ha sales on no fan ball, i les que en fan, estan a rebentar. Tot i ser un dia especial (ja vaig dir que a Sant Jaume hi solem anar dies d'aquests), feia temps que no ho veia tan ple. Doncs res, perfecte. Amb tanta gent, sempre és més fàcil que surti una bona actuació. I per mala, llet, m'he deixat el rotulador a casa, i no hem pogut començar la croada contra els senyals de terra...

I diumenge érem a Camós. I amb el rotulador, jejeje. Avui sí que ja hem contratacat. Quan he tingut muntat, he dibuixat uns ulls, nas i boca, en uns cercles petits que hi ha dibuixats a la meva banda. I llavors, li he deixat el rotulador a en Joan, que ha dibuixat el seu smiley :-). De moment, ens limitarem unicament a dibuixar això; si no hi ha novetats, haurem de canviar de tàctica... Per cert, avui també estava a rebentar, la sala. Ara, però, ja tornarem a la normalitat. Avui hem tocat per última vegada el popurri de nadales, i a les sales hi tornarà a haver-hi la gent de costum. Ah!, una altra cosa. És ben allò de tenir mala fama... Hem començat el pasdoble Amparito Roca, i m'ha fallat un cable dels teclats, i s'ha quedat en Joan sól, amb la trompeta, fent la seva part de la introducció, que es limita a fer la nota sol en corxees, mentre jo faig la melodia dels baixos. Clar, ha sonat raro, i alguns dels balladors s'han girat... Doncs després ens comentava la Dolors, la dona d'en Joan, que la gent es pensava que s'havia equivocat ell, quan ha fet el que havia de fer... Veus, és allò que deia de tenir mala fama, jejeje...