Ser músic o fer de músic

Pot semblar dues maneres de dir el mateix, però jo ho trobo diferent. Ser músic, per a mi, és passar-se vuit o deu anys estudiant, trencar-se les banyes fent escales, arpegis i exercicis per agafar técnica, i tot per tenir un títol que, com em comentava el mestre Trias, ara per ara no serveix per a gaire res, ja que per donar classes en una escola, per exemple, necessites el títol de pedagogia musical. Per tant, jo sempre dic que faig de músic... Perquè ni de bon troç m'he passat vuit anys estudiant, ni fent escales ni arpegis, ni res d'això. A veure, jo vaig començar a anar a música gairabé per obligació, com gairabé tothom, suposo. Més tard, li vaig trobar el "gustillo", i ja hi anava per iniciativa pròpia, però més que res per passar l'estona en una cosa que m'agradava. Però tampoc m'hi matava, m'ho agafava bé... O sigui, que estudiar, ja estudiava. I d'exercicis, ja en feia, però tampoc masses. Era un hobby i com a tal m'ho agafava. LLavors vaig començar a tocar, i em pagaven per fer-ho, i tot plegat servia per invertir en nous aparells, com fan tants i tants aficionats. I de cop i volta, sense saber ben bé com, em trobo que ara visc d'això, de fer de músic sense ser-ne (segons el meu parer). Sí, clar, tinc la experiència, ja ho sé... Però també la tindria si hagués estudiat, i m'ho hagués agafat més seriosament. Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients, perquè tinc una feina que si no t'agrada fer-la, es nota massa. I d'aquí que hi hagi pilons de gent amb la carrera de piano acabada, i que no han tocat mai, ni tan sols s'ho han plantegat. Els meus estudis sempre han estat no reglats, una mica aquí i una mica allà... però la feina m'agrada i, dins de les meves limitacions, hi posso tot el que sé. On vull anar a parar amb tot això? Doncs que a vegades escoltes algú, i dius "collons...". Això deu passar a tothom, però a mi em passa amb gent normal i corrent, no amb super virtuosos. Llavors em sento petit, i veig que, per molta experiència que tingui, no arribaré mai a tenir la seva tècnica i la seva soltura. Els envejo, de forma sana. Fa temps vàrem alternar amb un duet que es deia Lucky Luck, que feia balls de saló en alguna de les sales on tocàvem. Aquell dia, varen arribar força tard, i varen muntar l'equip, dos micròfons i un teclat, en cinc minuts. Vaig quedar acoolonit del que feien, sobretot en Toni, el paio que tocava el teclat. Jo en monto quatre, de teclats, per donar una mica de varietat als sons. Ell, amb un sol teclat, feia maravelles... Canviava de sons, i tenia un gust exquisit, tant tocant com amb els sons que utilitzava. Més tard, ens vàrem assabentar que ho compaginaven amb un grup de versions, que s'ha acabat menjant el duet de balls de saló, i fent cançons pròpies. Es diuen Strombers. I dissabte, anant a Roses, els vaig carregar al mp3, i els vàrem escoltar. Tot i fer un estil ben diferent al nosre, ens van deixar bocabadats. I això que en Toni ja no toca els teclats, toca la guitarra!!! Però a les peces es nota la seva petjada de bons músics, acompanyats per la resta del grup, que no es queda enrera. O sigui, que em vaig tornar a sentir petit, i a envejar la seva manera fàcil de tocar. Us recomano que visiteu la seva plana web, www.strombers.com. No us en penedireu.

I de l'actuació de Roses, poc a dir... Només eren vint balladors, em sembla que és el record nostre de mínima assistència, aquí a Roses. Malauradament, ja comença a ser massa habitual, en aquesta sala, que vingui poca gent els dissabtes... Tot i això, ja ens han donat dates per a l'any vinent, o sigui que tenen ganes de continuar. El que passa és que és molt trist tocar en una sala practicament buida. Però què hi farem...