Cicle de matinals a les presons: La Model

O més ben dit, el centre penitenciari d'homes de Barcelona... És que això del vocabulari de les presons és una mica rebuscat, com si tot hagués de quedar politicament correcte. Però vaja, era la Model, perquè ens entenguem tots. De moment, ja era més a prop que la de Tarragona, o sigui que vàrem marxar a les vuit en lloc de les set, cosa que jo vaig agraïr especialment. De totes maneres, no les teníem totes, perquè ens havien dit que no podríem entrar amb la camioneta dins del centre. I és clar, el carrer Entença, tot i ser un dissabte a mig matí, no és el lloc més indicat per buscar aparcament no gaire lluny, i començar a traginar trastos amunt i avall. Però mira, a les deu ens esperava en Marcel davant la porta, i després de parlar amb l'educador de torn (una altra paraula totalment sui generis, de llenguatge penitenciari), ens vàren obrir la porta de l'aparcament privat, a l'esquerra de la porta principal (per més detalls, mireu-ho al Google Earth, jo ho faig sempre...). I apa, a partir d'aquí, el de sempre: carnets d'identitat, mòbils al cotxe, i firmar els fulls d'entrada. I el carro amb els voluntaris de torn, clar. I vinga, cap a dins. De fet, comentàvem que un cop has entrat un parell de vegades, ja no fa tant de morbo, això d'entrar a la presó... com a visitant, clar. Ben mirat, deixant a banda les dobles portes enreixades que et trobes a cada control (una no s'obre fins que s'ha tancat l'altra), tot plegat no es diferencia gaire d'entar en un institut de secundària. Fins i tot l'edat dels interns seria, en general, la adequada. Després de passar per la galeria central carecterística de la Model (insisteixo amb el Google Earth), vàrem anar cap al teatre. I amb l'ajuda habitual d'una vintena d'interns, vàrem portar els estris cap a l'escenari (jo només vaig portar un peu de micro, ja no quedava res més per portar...). I després de muntar, al cap d'una estona, vàren arribar els interns, una cinquantena. Mira, aquesta vegada semblaven més animats... En varen sortir quatre o cinc a aprendre quatre passos de ball, i vàrem tornar a fer el mateix: Tocar tres cançons a trossos, mentre les aprenien, i després totes seguides. Fins i tot, n'hi va haver un que es va posar a ballar amb una certa gràcia un cha-cha-cha amb la professora, mentra la resta aplaudien. En fi, el que deia, que arriba un moment que ja ni sembla que estiguis en una presó... Hi havia un intern que grabava amb una càmera de video, ben vestit i amb cara de bon noi (això dels vestits a ratlles deu ser cosa de les pelis, allà dins tothom va vestit de carrer), que tenia ganes de dir-li: "Tu què coi fots aquí???". Perquè sí que veus alguns caretos que fan por, però veus molta gent que tothom anomenaria com normal. I apa, una hora més tard, tot el camí a l'inversa, i cap a fora. Des de fora del teatre, es veia un dels pavellons (un dels braços de l'aranya... Google Earth), i des d'allà sí que es veia l'apariència sinistre que sempre m'havia imaginat que havia de tenir la Model, amb una façana una mica deixada i amb pinta de presó antiga, ja que a l'interior ho vaig trobar tot més ben cuidat del que m'esperava. De fet, la intenció és tancar-la, i transladar tothom a Brians 2. Però segons ens deia l'educador, això serà difícil... Tot i que ja l'han buidat força, encara està saturada: Ara hi ha sis interns per cel.la, en un espai de nou metres quadrats... I havien arribat a ser nou per cel.la, amb matalassos a terra. Com ens deia l'educador, si penses que tothom té roba, sabates... i amb el wàter allà al costat, el més complicat de la presó, és la convivència... Després d'això, ja em semblava més sinistre... Ah! I aquí dins no hi havia enlloc per dinar, o sigui que ho vàrem haver de fer pel camí. La diferència va ser important: Dels quatre euros habituals als economats de les altres presons, vàrem passar a quinze euros per cap... Sort que la propera és la de Figueres, i ja dinarem a casa...

I per acabar, només esmentar que dissabte, a la nit, estàvem a Palafrugell, al Centre Fraternal. Tenint en compte l'aiguat que queia, i que hi havia balls de carnaval a tot arreu,hi va haver força gent... I diumenge, a Les Planes, on feien ball de disfresses... Però com que no tinc més ganes d'escriure, i que recordi, no ha passat res d'especial, ho deixo aquí. Bé, només mencionar que hi havia els senyals a terra, però avui no els he retocat, no valia la pena: demà, segons han dit, enderrocaran el pavelló per fer-lo nou. Hem tingut l'honor de tancar un cicle, veus...