Cicle de matinals a les presons: Figueres

És ben bé que la confiança fa fàstic... El primer cop que havia d'anar a tocar a la presó, la veritat és que tenia aquell pessigolleix del que no sap ben bé què es trobarà. Ara, en canvi, ja ni en foto cas. De fet, ara l'únic que realment em preocupa és l'hora a la que m'he de llevar al matí. En aquest cas, això no semblava gaire traumàtic, ja que només havíem d'anar a Figueres. Tot i això, llevar-me un dissabte a les vuit del matí, tampoc és gaire habitual (i els altres dies de la setmana, tampoc, la veritat...). O sigui que a les nou, amb una son espantosa, i amb la Violeta amb unes ganes de xerrar de por, ens n'anem cap a Figueres. Només d'arribar, un dels interns que tenen permís per estar al pati interior, ja li va dir a la Violeta: "Ei, tu ets d'Olot!". Tota la setmana fent broma que algú coneixeriem, i ja veus, només d'arribar... És una presó petita, que no arriba als tres-cents interns, i saturada com totes. Però noi, és el lloc on més han controlat el que entràvem. Vàrem haver de fer un piló amb tots els estris allà al pati i au, anar comprovant si tot estava a la llista que els havíem donat. La funcionària, amb molt de bon rotllo, ens va fer obrir totes les maletes, les tapes dels altaveus, la taula de so, els teclats... i ho anava comprovant tot. Sort que la pluja ens va donar un respir, sinó tot aquell bon rotllo se n'hagués anat aigües avall... Doncs apa, després de retirar uns tornavisos, unes estisores i un rotllo de cinta aïllant, els voluntaris de torn varen entrar-ho tot cap a dins. La veritat és que tot plegat era força petit, i a l'espai entre les dobles portes de seguretat (una s'obre quan l'altra és tancada), hi havia moments que semblava el metro en hora punta. La feinada devia ser per funcionari encarregat d'obrir-les, per veure si tots podiem entrar o sortir. Aquí no hi havia ni sala d'actes ni res, o sigui que vàrem tocar al típic passadís de les presons, davant de les portes de les cel.les, i amb el passadís de les cel.les del primer pis a sobre (i amb els interns de dalt mirant l'espectacle, clar). Com que era a Figueres, no podia faltar algun toc dalinià, que consistia en un dels seus rellotges penjat a dalt del mòdul, al fons. I vinga, altre cop el de sempre: una presentació, l'assaig d'uns rudimentaris passos de ball en línia, i demanar més participació del públic. Al final, fins i tot alguna educadora es va apuntar a ballar, i tot plegat va arribar a estar força animat. Ah, i de cop i volta, apareix un tiu emprenyat (un intern), que a veure què collons passa amb tanta fressa, que no el deixem dormir. Mira, veus, aquest és dels meus, jeje... I això que ja eren cap a les dotze i fins i tot jo ja m'havia despertat del tot. Però res, la sang no va arribar al riu, i tot es va calmar. Després ens va ajudar a carregar els trastos com si res. I apa, a la una ja teníem la camioneta carregada, i cap a casa a dinar. Ja veus, un matí ben aprofitat. Ara, un parell de mesos de descans i al juny, cap a Quatre Camins.