Animalades amoroses

Dissabte tocàvem a La Carpa. Hi havia en Simon, cosa estranya, perquè moltes vegades està de gira per tot el país, controlant algun dels seus locals. El mes passat ja ens va comentar que tenia ganes de fer uns sopars per a gent sense parella, però encarats a edats més joves de l'habitual, o sigui per una franja entre els trenta i els cinquanta. I ja n'ha fet dos, l'últim divendres passat... I la seva conclusió, és que la gent va molt cremada... Vaja, els tius especialment. La seva idea era fer un sopar, on la gent s'anés coneixent, i muntar una mica de ball estil discoteca, amb música dels vuitanta. Però noi, els tius només van a veure què pesquen... I les noies, no, clar. M'ho comparava amb el City (que també és seu), i diu que anaven amb el mateix plan, però clar, l'edat no és la mateixa. Es queixava de la poca paciència, amb aquelles ganes de lligar, que feien que es fotessin un cubata darrera l'altre, i que ja ni se'n recordessin de la titi que s'estaven "treballant". Era increïble escoltar-lo, jajaja. Només de pensar que al City, el que li interessa és que la gent mami, i que allà li deia a un: "No beguis tant, perdràs tot el que has guanyat fins ara". Em feia pensar en un director d'escola, procupat pel futur dels seus alumnes... En fi, ja ens explicarà com van els següents, si arriben a fer-se. I pel que fa al nostre ball, doncs molt bé, molt animat. Veus, els "nostres" ni mamaven gaire ni anaven cremats. De fet, a la quarts de dues de la nit, molts ja marxaven. Com que adelantaven l'hora, es feia tard més de pressa.

I diumenge, érem a Sant Jaume de LLierca. Un altre ple absolut, aquí força habitual. I mira, una altra bestiesa... A la mitja part, una noia ens deia que una seva amiga tenia un teclat, nou per estrenar, a veure si ens interessava. Però no un teclat domèstic, no... Un de professional, un Ketron em sembla, de uns 3000 euros... No, no és que toqui el piano, no en té ni idea... Resulta que festejava amb un noi brasileny (no sé si en directe o via internet), i es veu que li va comprar un teclat per regalar-li (se suposa que ell sí que tocava el piano, no li he preguntat). La qüestió és que li volia enviar a Brasil, però noi, ara han renyit. I clar, ara no sap que fotre del teclat. De fet, no li quep ni a casa, i li guarda l'amiga. Ja li he dit que ho sento, que no m'interessa, per bé de preu que me'l deixi. També podria comprar-li per cap caler, i mirar de vendre-me'l a bon preu, però tampoc se m'acut ningú a qui vendre'l. I tampoc tinc cap ganes d'estafar a algú que va pagant el teclat cada mes al banc. O sigui que l'hem adreçada a una botiga de confiança, on el podrà vendre al seu just preu, i amb els calers a la mà, potser li serà més fàcil oblidar el brasileny, i la bestiesa del teclat. No podia regalar-li un rellotge, com fa tothom? Ai, Senyor...