Insatisfacció crònica

Tinc una tendència natural a pensar que el que jo faig sempre podria estar més ben fet... En general, trobo que la gent se'n surt prou bé de les coses, quan jo me'n surto amb prou feines, o directament no me'n surto. Segurament, només és una sensació, però em causa el que podríem anomenar una mena d'insatisfació crònica. Això ho podríem aplicar tant a la meva feina en el grup, on penso que em falta un pèl d'aptituds naturals per acabar de sentir-me satisfet. O en el repertori que tenim, que no trobo mai prou ampli per acontentar a tothom (aquí la limitació la posa el cantant, que ha de sentir-se còmode en les peces que canta, per tal que li surtin acceptablement bé, com a mínim). O en posar els tapajunts a la caseta de Santa Pau, per exemple, que no trobo que m'acabin de quedar del tot bé. I així podria seguir i seguir... Algú dirà que és un síntoma d'inseguretat, i té raó. Sóc força insegur, i abans de prendre una decisió, analitzo totes les circumstàncies que se'n poden derivar, per petites que siguin (i moltes vegades, exagerades). Què hi farem, sóc així... Algú em va dir una vegada, potser per tranquilitzar-me, que això tampoc era tan estrany, que tots ens acostumem a una manera de viure i, en definitiva, ens fa por el desconegut. Segurament té raó. Jo m'he acostumat a tocar en sales de ball on, qui més qui menys, ve a buscar el que nosaltres li oferim. Però a l'estiu sempre surt algun bolo fora de lo normal, i llavors ja no sé què em trobaré. Sí, ja ho sé, algun músic o artista em dirà que aquest neguit abans de pujar a l'escenari sempre hi és, i que la por a no agradar és inherent a aquesta professió. Però estem en lo mateix, jo ja m'he acostumat a no tenir-la. Aquesta angoixa (que no és incapacitant, ni de bon troç, però emprenya força), hi va haver una època que la tenia a cada actuació que feiem. Eren els últims anys que vaig tocar amb en Trias, i els primers amb en Pepone. Ens dedicàvem quasi exclusivament a fer festes majors, sense tenir ni el reportori ni l'equip més adient per fer-ho. A pesar de tot, amb empentes i rodolons, sempre ens en sortíem força bé. Per sort, després va venir el boom de les sales de ball, i ens hi vàrem apuntar, a pesar que alguns companys consideraven que això era baixar de categoria. Com li vaig dir un dia a un, jo prefereixo ser dels millors de segona, que dels pitjors de primera. És qüestió de triar...

Divendres tocàvem a Begudà, en el sopar de la festa major, i seria una d'aquestes actuacions una mica especials, tot i que de fet, un cop allà, la majoria eren balladors coneguts. De fet, són els que aguanten la majoria de les festes majors, per disgust de les comissions de festes, suposo, perquè aquesta gent no consumeixen gaire a la barra (de fet, en això també s'ha de triar: O gent gran, amb pocs problemes i poc gasto, o jovent amb molta set, però que no saps mai ben bé com acabarà la festa...). En fi, que a pesar de la mica de neguit previ, va acabar essent un ball normal... Bé, mentres sopàvem, va fotre un xàfec i un degoter una mica més i fot malbé el violí d'en Joan. Però la sang no va arrivar al riu. L'aigua que va caure, espero que sí...

I dissabte i diumenge, vaig tornar a la normalitat habitual de les sales de ball. Dissabte vaig tocar a Riudarenes, a la tarda, en un local sense aire condicionat (ah, el meu ventilador ja està arreglat, ja funciona normalment. Quina sort...). A mitja part ens varen donar un bon berenar, i a quarts de deu ja tornàvem a carregar la camioneta. A la nit, encara vaig tenir temps d'anar a fer una cervesa a Begudà, a veure qui trobava. De fet, hi havia basicament els mateixos de divendres. També vaig trobar en Ferran, a qui feia temps que no veia. El conec des de fa una vintena d'anys, quan assajava a casa seva amb en Pepone, i ell era un marrec de pocs anys. Ara té un grup, que es diu D-Versions, i ell n'és el teclista. A mi m'encanta com ho fan. Espero que els hi vagi molt bé.

I diumenge era a Camós. Com que el més espectacular que va passar és que fotia una calor de por (i altra vegada sense aire condicionat), i que ni els balladors tenien masses ganes de ballar, ni nosaltres de tocar, donaré per acabada la crònica, que ja fa estona que escric, i em sembla que avui haurà quedat una mica llarg, tot plegat. A qui ho llegeixi tot, que perdoni les molèsties.

Curt i concís

Ai, estic mort... La nit passada he dormit fatal, i per refetó m'he hagut d'aixecar un parell d'hores més aviat que de costum. Avui hem tocat al Molí de la Selva, prop de Vidreres, per una festa que han muntat els jubilats de Sils. Com que no ha passat res extraordinari, a part de la calor, ho deixo aquí. Stop. Me'n vaig a fer nones. Stop. Bona nit.

Ja ha arribat l'estiu

Es nota, a part de la calor, perquè comencem a tenir alguna actuació que no s'escau en dissabte o diumenge. Divendres tocàvem, toquem dimarts, toquem divendres que ve... De totes maneres, tampoc és cap exageració la feina extra que ens surt, però mira, com diu la meva mare, "si no cura, unta"...

Divendres tocava a Sant Feliu de Pallerols. És un ball tot estrany, aquest... Cada estiu fan tot d'activitats, i els divendres fan ball al firal. Però tots els condicionants ajuden a que la gent apenes balli. Per començar, entre l'escenari i el públic hi ha ben bé uns cinquanta mètres de passeig, a més del carrer que volta la plaça. O sigui, que la gent s'asseu a les taules del bar (bé, s'asseu a les cadires, clar...) i veu unes cosetes allà al fons que es mouen i fan fressa. Si n'hi ha algun que vol ballar, s'ha d'aixecar, caminar uns quaranta mètres, i posar-se a ballar en una mena de pista improvitzada a sobre la sorra del passeig (l'any passat ho havien de fer directament sobre la sorra). La majoria, però, prefereixen ballar directament al carrer, que és més planer, però han de vigilar que no vingui cap cotxe. A més, l'horari que fem és de deu a dotze, o sigui que quan la cosa està força animada, ja és hora de plegar... En fi, que duri molts anys, però em sembla que se'n podrien estalviar de fer ball. La majoria escolten com si fessim un concert, encara que sigui un concert de pasodobles. Els únics que no s'estan quiets són la mainada... A part de demanar cançons de gent que no he sentit en ma vida, es passen la nit tocant els collons als músics. Divendres s'entretenien a canviar els llums de lloc, i enlluernar-nos. No sé, a veure si en Joan fa algun invent dels seus, i deixa algun cable pelat por ahi...

I dissabte i diumenge, a Montagut. Passa poques vegades, però algun cop hi toquem dos dies seguits, i ens estalviem de desmuntar, cosa que s'agraeix. Dissabte érem algun més, perquè a la sala de Bianya fan vacances, i els que solen anar allà varen venir a Montagut. Es va notar perquè hi havia més balladors d'escola que de costum. Aquests sempre fan unes poses una mica rares, a part de necessitar el triple de pista que una parella normal. Ja n'hi ha que ho fan bé i que val la pena mirar-los, però n'hi ha alguns que van al seu aire, sense escoltar la música per res, només comptant amb cara de concentrats. Quan hi ha alguna parella d'aquestes, sempre ens demanen un vals anglès en començar la segona part. El vals anglès és un vals lent (mooolt lent...), i és la bandera dels balladors d'escola. I el volen en començar la segona part, perquè només el solen ballar ells, i llavors tenen tota la pista per fer filigranes, mentre la gent se'ls miren. I apa, acabat el vals anglès, ja pots continuar el ball per a la resta dels mortals...

I diumenge estava a vessar... Com que a Sant Jaume era la festa i no feien ball fins a la nit, tots cap allà. I es va notar, i tant! Més que res, perquè hi havia la metxa aquella de la que parlava un altre dia, i ja semblava un ball normal i tot: Tu toques, i quan acabes la cançó, doncs t'aplaudeixen, més o menys segons la cançó, però al menys hi ha una reacció per part del pùblic, i no el silenci sepulcral que hi ha alguna vegada en aquesta sala. I tot, perquè els que venien d'alguna altra sala, estan acostumats a aplaudir, i arrosseguen als altres. De fet, això se'n deia "claca", no? Vaja, amb la diferència que nosaltres no els hem pagat perquè vinguessin a aplaudir-nos. Sí, home, només faltaria això!!!

Tengo una camisa negra...

... amb unes flors petitetes estampades al davant. També en tinc una de negra amb ratlles blanques, una de blanca amb unes ratlles negres, una de negra amb uns dibuixos que semblen mexicans, una de verda estampada amb dibuixos psicodèlics. I una samarreta negra amb un brodat gros al davant. I des de dissabte també en tinc una de blava amb un drac estampat al davant. Oh, i aquestes només són les de l'estiu, i que ens posem (o que ens podríem posar) en una actuació. A casa tinc mig armari ocupat amb camises que en Joan compra pel conjunt. Jo diria que hi té una fixació. Ell va a Barcelona, veu una botiga, i compra una camisa pel conjunt. És igual que ja en tinguem vint-i-tres de màniga curta, ell la compra. Obviament, canviem més de camisa que de repertori... Diu que són gangues i que valia la pena. Bé, aquesta última me l'ha regalat... És que quan l'he vista, bufff. Semblava una cortina de bany, tant pel color com pel tamany. És inmensa i clar, si la hem de fer posar a mida, valdrà més la feina que la camisa. Com que no m'ha vist gaire convençut, no me l'ha pas cobrat. A veure quan dura... De moment, la hem portat dos dies, i la mitjana deu estar en una dotzena d'actuacions (un mes o un mes i mig...). I després ja se n'haurà cansat de veure-la, i anirà a Barcelona, i veurà una botiga, i ... Encara sort que a vegades va a comprar-les amb el seu noi, que té més bon gust que ell. La millor és la que portem a la portada de l'últim cd. La va comprar el seu fill, deu fer un parell d'anys, el dia abans que ens venien a gravar els del programa En Directe. I ens la va enviar amb la última Teisa que venia de Barcelona. I és que, com dimonis volies que sortíssim a la tele sense una camisa nova???

Dissabte vàrem tocar a Montagut (amb la camisa nova). Si heu llegit la última crònica de Montagut, aquella dels aplaudiments, us diré que els dissabtes són diferents, a Montagut. Bé, de fet, a Montagut fan ball els dimecres, dissabtes i diumengues, i el públic de cada dia és diferent. El dels dissabtes és més familiar, ja que són menys i tots ens coneixem. De fet, des de l'agost de l'any passat que no hi anàvem un dissabte i fins i tot ens feia gràcia trobar-los... I els dissabtes aplaudeixen i tot... Com que són pocs, i els coneixem, deuen tenir por que els diguem: "Ei, Miquel, que no t'ha agradat aquesta??? Doncs va, collons, aplaudeix una mica, cony!!!". En resum, que costa menys de passar una actuació a Montagut, un dissabte que un altre dia...

I diumengue érem a Centelles, a la sala La Amapola (no devien gosar posar-li "el galleret", tot i que els amos són catalans...). És una sala inmensa. Són dues naus del polígon industrial, enganxades, i amb un aire acondicionat acollonant i una pista fabulosa, per tant a l'estiu, que és quan hi solem anar, sempre hi ha gent. I avui fotia una calor d'espant a fora, quan he anat a fer el cigarro... La putada és que la primera part has de tocar dues hores seguides, i la segona part una altra hora, i clar, el cantant queda força tocat abans de la mitja part, ja que per aquí la gent et demana més salsa i música per ballar "suelto" (gran paraula), i la majoria de temes són cantats. Però vaja, avui ha aguantat força bé, en Joan... A més, com que feia un any que no hi anàvem, hem venut una vintena de cds dels nous, o sigui que el cap de setmana ha estat profitós, economicament. Clar, això sempre que a en Joan no li passi pel cap anar a Barcelona a mitja setmana, perquè segur que veurà una botiga i apa, camisa al canto...

En Hippy

Mai m'havia acabat d'agradar, en Hippy... Sobretot al principi, clar, que no el coneixia prou. No sé, el trobava brut, amb la seva mania d'estirar-se i revolcar-se a qualsevol lloc, amb aquelles grenyes que li queien sobre el ulls i que els hi tapaven. I clar, quan no veus els ulls a algú, sembla que t'hagi de traïr. Ja era carinyós, fins i tot empalagós, però semblava que te l'havia de fotre per l'esquena. Tot això ho pensava fins fa un any... Llavors em vaig decidir a refer el teulat de la casa de Santa Pau, i el vaig començar a conèixer una mica, ja que tot el que pensava d'ell ho pensava sense haver-lo tractat gaire. Llavors, a la tardor i a l'hivern de l'any passat, quan em quedava a dinar allà per afrofitar les hores de claror, ell em feia companyia. Sí, també m'emportava els gossos de casa, en Zar i en Kiu, però no era el mateix. Allò era a casa d'en Hippy, i era ell que estava content que l'anéssim a veure. Només d'arribar ja et feia festes i no podies fer tres passes sense que et seguís. D'empalagós sí que ho era... I no vegis quan arribava l'hora de dinar i m'anava a rentar les mans i a buscar el got i l'entrepà!!! En aquests moments havies de vigilar perqué se't fotia entre les cames i et podies fotre a terra. Algun renec ja li havia dedicat, ja... I total per un troç de pa de xapata!!! Li encantava, amb això ja estava distret (si li donaves un troç d'embutit, millor, clar... Burro tampoc ho era). Un dia que tenia mal als ulls, els hi vaig rentar (Sovint tenia mal als ulls... Maleïdes grenyes...). Aquells ulls no eren d'algú que et vol trair, no... Aquells ulls eren de por, de soletat, d'agraïment, no sé... Més d'un dia, mentres feia el cafè, quan em posava el cap sobre la falda, li havia apartat les grenyes per mirar-li els ulls...

En Hippy era el gos de la Nuri, la meva germana. Fa un piló d'anys, quan treballava a la protectora d'animals, els va adoptar, a en Hippy i a en Dover. I quan va plegar, els vàrem portar a Santa Pau. Els hi vàrem fer un tancat, i cada dos dies, el meu pare els anava a donar menjar. La veritat, els altres, per un motiu o altre, hi anàvem poc. Però, tot i això, continuaven essent els gossos de la Nuri. En Dover ja fa temps que es va morir, però en Hippy, quan veia a la Nuri, li saltava al damunt només d'arribar. Avui l'he trobat mort al tancat. El meu pare ja m'havia dit que ahir, ell no l'havia vist gens bé. Que fins hi tot li havia deixat la porta del tancat oberta, perquè els últims dies havia trobat la manera de sortir, i llavors no podia tornar a entrar (D'aigua ja en tenia a fora, però de menjar no, clar...). I avui jo ja hi anava amb el cor petit, i quan no m'ha vingut a buscar quan aparcava el cotxe, malament rai. I sí, malament rai...

I ara que he escrit tot això, ho hauré de guardar una setmana. Perquè la Nuri, tot i que ja veia que era vell i estava fotut, es farà un tip de plorar. I aquesta setmana té l'home treballant a fora, i està sola a casa, amb el nen. I hem decidit que esperarem a que torni l'Àngel de viatge, perquè no s'ho hagi d'empassar tota sola. Haurem de fer el cor fort. Espero que no em demani què fa...

Adéu, Hippy. Tot i que no m'ho pensava, et trobaré a faltar.

Bon dia a tots!!!

Jo que em pensava que això només ho llegirien quatre gats, i es veu que no, tu, que potser ja en són una vintena, de gats (A veure si passa com la web de La gran conectada, eh, Tomi???). És que divendres vàrem fer el sopar de FP, que hem anat mantenint, amb alguna intermitència, tot i que ja fa més de vint anys que no estudiem junts. Ara ja soms uns "quarentons", que parlem dels "achaques" de l'edat, i dels problemes amb els fills. Bé, de fet, dels vuit que soms, encara en quedem tres de solters, o sigui que problemes amb els fills no en tenim, en principi... Doncs resulta que tots havien llegit el blog, mira per on. Bé, tots menys en Pere... Però és que en Pere sempre està una mica "orsay", jeje. Pere, si ho llegeixes, de bon rotllo, eh! ;-)
Sort que dissabte tocàvem a cobert, perquè obviament, va ploure... I dic obviament, perquè se cel.lebrava el festival de Sant Rock, i ja comença a ser vox populi que sempre plou, el dia del festival... A part dels companys de Hoy no es Sábado (companys de fatigues, i companys d'alguna barra de bar, en una relació que no sé ben bé quan ni com va començar, potser arrel d'escriure a la seva web...), tocaven també els Love of Lesbian (no tinc el gust, tot i que me'ls havien deixat molt bé...) i també Los Vengadores. D'aquests últims només he escoltat una cançó, i vaig flipar. És un tema super comercial (dit en un to totalment positiu), que espero que soni aviat per tot arreu... Demà miraré si puc comprar el cd. Del festival, no en sé res de res, ja que tocava fora d'Olot, i vaig tornar tard. Hauré d'esperar la crònica a la web del "sabaderus". (www.sabado.info). Us la recomano a tots.
I he fotut aquest rollo, perquè aquesta setmana no hi ha molt a explicar. Dissabte tocàvem al restaurant Els Cortals, de Sant Hilari Sacalm. És aquell que té l'escenari més petit del món, com vaig dir un altre dia. Va anar molt bé. Vaig menjar un ànec amb bolets, que hi cantaven els àngels... Ah, i l'actuació també va anar bé. Hi havia en Quico, i tota la colla de Sant Hilari (que va ser qui no va parar d'insistir perquè ens lloguessin, fins que ho va aconsseguir... Gràcies, Quico). També hi havia en Pere i la Valentina, els avis més guapos del món... (Bé, sobretot ella, jeje. Encara no té cinquanta anys, i n'aparenta quaranta...). I clar, també hi havia la taula de joves que cel.lebraven un aniversari, però aquests ja anaven al seu rotllo. En fi, que no va passar res fora de lo normal, cosa que també s'agraeix.
I diumengue tocàvem a Les Planes d'Hostoles, al pavelló (sí, sí, un altre pavello... tot i que aquest sona força bé. De fet, és més una sala de ball amb una pista de bàsquet dibuixada al terra, que un pavelló d'esports). A part de la calor i que el meu ventilador no anava (Portem ventiladors i tot. Sembla conya, però hi ha alguns escenaris que semblen saunes), no ha passat res d'especial. De fet, l'altre dia ja vaig veure que del MEU ventilador penjaven els fils pelats... És que en Joan, el meu company, ja havia fet de les seves... Hi havia insertat un regulador de velocitat, mira... Però no acabava d'anar bé: Només anava mooolt a poc a poc, i només en un punt concret del potenciòmetre. En fi, que s'ha de tenir paciència, i buscar el punt just on funciona. Coses d'en Joan. Lo curiós és que ho fes amb el MEU ventilador, si a mi ja m'anava bé com anava!!!
Ah, sí! Encara ha passat una altra cosa!!! Estàvem tocant el country dels coll..., i un de la fila no sé que carai ha fotut, que quasi es fot de llorus per terra. Clar, en Joan i jo l'hem vist, ens hem mirat, ens hem fotut a riure, i la cançó del Coyote s'ha quedat sense veu, ja que el cantant s'estava partint el cul (com jo, però clar, els dits funcionen igual quan rius. La boca, no). En fi, que he hagut d'entar el solo a correcuita. Pobre home, ha quedat ben acollonit. Deu tenir setanta i pico d'anys, i una trompada a aquesta edat, fa més respecte. S'ha estat un parells de balls quiet a la cadira. Això de No rompas más mi pobre corazón, una mica més i va en sèrio...

Contrastos

Aquest ha estat un cap de setmana de contrastos. Dissabte tocàvem a Mallorquines, al costat de Sils, en una festa que ja fa una colla d'anys que fem. És una d'aquelles festes "controlades", que diem nosaltres: sabem qui hi va, sabem qui ens lloga, i sabem el que volen, per tant, cap problema. És una d'aquelles poques ocasions que muntem tot l'equip, inclosos els llums, que no són uns pont de llums d'aquells inmensos, no...Són una mena de pantalles que es posen a cada cantó de l'escenari, i que no es tarda més de un quart a muntar, però que no muntem mai... Els automàtics que salten és una excusa real, que tapa la mandra de muntar-los, a part que la Dolors, la dona d'en Joan, és qui els fa anar i clar, llavors no es pot moure de l'escenari i anar a ballar. En fi, que no els muntem mai... Però dissabte, sí. Més que res perquè és una pista esportiva on només hi ha un parell de faroles a cinquanta mètres d'on toquem, i no es veu ni fava. I tots els bafles, i totes les etapes de potència... O sigui, que 6000 vats de so, que et fa semblar que toques més bé i tot! A més, feia una nit collonuda, i estava ple de gent, com cada any. Vaja, tot perfecte... bé, menys el cafè del termo, que s'havia refredat, tot i la calor que fa fotre tota la tarda.
I diumenge érem a Vilobí, al pavelló... Si heu llegit més avall, odio tocar en pavellons, i el de Vilobí és el pitjor de tots. És un nyap de dalt a baix. Primer era una pista coberta, amb una cúpula estil Palau Sant Jordi, d'aquelles que es monten un cop fetes (em sembla que també era japonès l'arquitecte. Potser era el mateix...) Era preciosa, molt maca, però feies botar una pilota a la pista i retrunyia tot, una passada... O sigui, que d'aquella manera ja era un calvari tocar-hi (els subwoofers ja te'ls podies deixar a casa). Al cap d'uns anys, varen decidir que no n'hi havia prou amb una pista coberta, que era millor un pavelló, i que s'havia de tancar... I l'arquitecte no ho havia contemplat això, així que varen començar les "xapuces". Primer una paret al voltant, que no arribava fins a dalt de tot, i allò va començar a sonar una mica més malament, encara. I un parell d'anys després, vidres des del final de la paret fins al sostre, i llavors ja va ser insoportable... Quan hi ha gent, es crea un zum-zum que se't posa al cap de mala manera. Vaja, no hi he vist cap partit de bàsquet, però segur que els locals prefereixen jugar a fora de casa!!! Doncs apa, després de la delícia de tocar a l'aire lliure, posa't a tocar aquí... Naturalment, ha sonat força malament, és que ni els monitors semblaven sonar avui... Si, a més, hi sumem la calor insoportable, ni els balladors tenien gaires ganes de ballar, ni nosaltres de tocar. Ah, i per més inri, l'hivern passat hi van posar la calefacció (abans no n'hi havia, clar, i fotia un fred a l'hivern...). Són uns ventiladors als sostre, com uns motors d'avió, que a l'hivern llencen aire calent, i avui remenaven una mica l'aire i prou, però que foten una fressa!!! Ja era l'últim que hi faltava, que fins i tot la calefacció fes fressa. Sap greu per la gent, que són uns dels públics més enrotllats que trobem, però m'alegra veure a l'agenda que no hi tornem fins l'octubre...