"El aplauso es el pan del artista"

Aquesta és una cita del malaguanyat Cassen, l'humorista, i que he llegit en un dels cds dels companys del grup Pa d'Àngel. Doncs mira, seguint aquesta dita, es podria dir que avui ens hem fotut de gana... Tocàvem a Montagut, que és una de les sales més veteranes (la més veterana, diria jo...) de les sales que fan ball regularment. És la que sempre poso d'exemple quan explico a què em dedico. "Toquem balls de saló, i toquem a sales de ball, com a Montagut..."; i la majoria de gent ja se'n fa una idea. És com el que ens passava amb el grup, quan vàrem deixar una mica de banda el fer festes majors, i ens vàrem decidir pels "concerts de petit format" (bé, això és un dir... moltes vegades hi ha més gent a qualsevol sala d'aquestes, que a moltes festes majors). Doncs quan dèiem que tocàvem balls de saló, inmediatement sortia la frase "ah, com en Pep i en Ramon...". Aquests vàren ser una mica els primers de tocar a totes aquestes sales, i deixar-se de complicar la vida amb gaires muntatges. Simplement els teclats d'en Pep, un parell d'altaveus, i el micròfon d'en Ramon, i para de comptar... Oh, i lo bo és que t'ho deia tothom, tant grans com joves, tant balladors com gent que no distingia un vals d'una sardana... En fi, que ara els seus camins s'han separat, i de fet, ara n'hi ha tants que fan això, que ja no cal posar exemples.
Bé, tornem a Montagut... Saps què passa? Doncs que a Montagut no aplaudeixen, així de senzill. Però no un dia, que pots haver tingut dolent, o a un grup en concret, que no els agrada... No, no, a Montagut no aplaudeixen mai... I això ho he contrastat amb d'altres companys que també toquen allà, i els passa el mateix. A veure, pot ser que una cançó en concret te la aplaudeixin (timidament, sense gaire entusiasme), o que un dia hi hagi tota aquella colla d'Amer, que van per lliure i es fan la seva festa, i ells sí que mostren entusiasme. Però, en general, no aplaudeixen. Tu acabes una cançó, i silenci. O se'n van a seure, o s'esperen allà quiets i callats que en comencis una altra. Clar, gaire agradable no és... Moltes vegades, acabem un tema i ja no dius ni gràcies, ja que penses "Gràcies??? Gràcies de què???". Me'n recordo del primer dia que hi vàrem tocar, ja fa una colla d'anys, i clar, penses: "Ui, aquí no agradem, no hi tornarem més...". I en acabar, ve el responsable i ens diu "Molt bé! Tothom ha marxat contentíssim! Ja podeu venir dos o tres cops al mes, eh!!!". I l'endemà, en Ramon, un meu veí que sempre hi anava, em va dir que vàrem agradar molt. I quan li vaig dir lo d'aplaudir, em va dir "Oh, allà no apludeixen mai, ni que vingui la Maravella". El perquè, no el sabia... Oh, i això que ja els coneixem a tots, els que hi ha a la pista, sigui pel nom, o per algun "alias" que els hem posat. A veure, avui hi havia el Sereno, que li diem aixì perquè els primers dies sempre ens manava la pressa, ara tenim massa bon rotllo i ja no gosa... Hi havia l'Àrbit, que és àrbit de ciclisme, i sempre troba el volum "un pèl alt"... Hi havia en Reverencia, que sempre balla com si fes reverències... Hi havia Els actors de porno, que mira, són un parell d'estrangers que semblen sortits d'una peli porno, de fa uns quants anys ... Hi havia el Ferrer, que era ferrer a l'Empordà... En fi, i tots els altres, perquè en general els coneixem a tots, i abans de començar, o a la mitja part, xerrarem o farem conya amb qualsevol. Però noi, quan comencem a tocar... silenci. Oh, i és que aquesta mateixa gent la trobem en qualsevol altra sala (que passa normalment), i cap problema!!! Els veus picant de mans com esperitats!!! Però vaja, que ja ens hi hem acostumat, i quan anem a Montagut, ja sabem què ens espera. Em sembla que el que falta allà és la metxa, algú que encengui el foc... A les altres sales, com que sempre hi ha algú que aplaudeix, els altres segueixen; però aquí no gossen, com que ja saben que es quedaran sols... No sé, és un fenòmen estrany que hem d'acceptar com a normal. Jo tampoc goso, però és que al teclat tinc un efecte de so de gent aplaudint, que sembla el camp del Barça... Hauria de provar-ho, a veure si s'arrenquen i perden la vergonya...

La importància de l'entorn

Bé, ja hem passat la setmana de la revetlla, una setmana especial pels músics. De fet, potser ho era més fa uns anys, quan no hi havia balls cada setmana, i la revetlla de Sant Joan era el principi de la temporada d'estiu, l'època de l'any de més feina. Ara, al menys per a nosaltres, no ho és tant, d'especial (a part de tocar i cobrar una mica més). Total, ja vàrem tocar el cap de setmana passat, i aquest igual... només que hi ha hagut la revetlla pel mig. I pel que fa a l'estiu, com que gairebé no en fem, de festes majors, tampoc notem gaire canvi en el "ritme de treball". Hi ha companys que esperen amb candeletes l'estiu, per poder fer festes... Poder aparcar el repertori de balls de saló, poder muntar aquell equip inmens que no cap a cap sala on toques habitualment, muntar aquells llums que fan saltar l'automàtic de qualsevol llar d'avis de les que toques a l'hivern... També és cert que cobres més, però a mi (digueu-me "comodon"), no em compensa, perquè la feina és doble... o triple, segons al públic amb qui et trobes.
I és que cada vegada tinc més clara la importància de "l'entorn" on vas a tocar. Com en qualsevol art, en aquest món de la música de ball, el ser més o menys valorat és molt relatiu, i depèn en exclusiva del públic que et ve a escoltar. Per a uns, pots ser collonut, en canvi per uns altres seràs una merda. La gràcia està en procurar tocar exclusivament (o al menys, que siguin un tant per cent elevat), per a la gent a qui agrades. Això sembla molt fàcil, però no és tan clar. Per exemple, qui toca rock, pop, sardanes o havaneres, té un públic que sap què va a escoltar, o que coneix al grup en concret. En la música de ball, això no és ben bé així... Allà davant tens gent que vol ballar, però segons l'edat, uns voldran ballar un tango, i uns altres volen ballar salsa, o disco, o els èxits de l'estiu, perquè els tangos no els poden veure ni en pintura. Aquí venen els problemes... O tens un repertori prou ampli per tocar de tot (encara que uns o altres sempre acaben emprenyats, segur), o et llogues en llocs on agradi el TEU repertori. Per la revetlla estàvem a La Masia, a Banyoles, un restaurant on anem sovint. I justament estava ple de cares conegudes, o de gent que sap el que fem i els agrada tal com ho fem. Resultat: doncs que tothom estava content i satisfet, des del primer a l'últim dels balladors, fins a l'amo del local, que sap que l'any que ve tornaran. I nosaltres, per descomptat, ja que has fet una feina el millor que saps, i veus que és valorada.
I dissabte, ens en vàrem anar cap a Sant Pere Cercada... Això és un antic monestir, perdut en mig de les Guilleries, a 10 Km. de Santa Coloma de Farners, per una pista forestal força transitable, encara que acabes el dia amb pols a tots els racons de la camioneta. Allà dalt es reuneixen un centenar de persones a finals de Juny, per fer-hi una festa. I ja fa anys que hi anem nosaltres a tocar. Obviament, ja ens coneixem tots, i amb allò del repertori no hi ha problema ;-). Mira si ens coneixem que ni ens canviem de roba per tocar (de fet, quedaria raro tocar ben mudats en un prat, sense escenari ni res...). I ara ja fa anys que "puja" a tocar en Miliu, un de la comissió que toca una mica l'armònica i nosaltres l'acompanyem. De fet, el seu repertori sí que és limitat, cada any acaba tocant el mateix vals, la mateixa polca, i el mateix tango... Això sí, no hi ha cap comissió més catxonda que la de allà dalt. Des que arrivem fins que marxem, no paren de dir-nos "mengeu i beveu!". "Oh, coi, potser que toquem una mica...". "Res, res, mengeu i beveu!!!". Doncs au, mengem i bevem...
I el diumenge, per acabar la setmana, doncs cap a Sant Jaume de LLierca, una sala de ball de les habituals. De totes maneres, potser avui no estava tan plena com de costum... És que és de les que té més gent. Cobren menys d'entrada, i a més donen berenar, tu diràs... Però vaja, després de ballar divendres i dissabte, la gent devia estar morta. De totes maneres, ha passat una cosa gens habitual en aquestes sales: que ens han demanat un bis!!! I és que la gent, a l'hora de plegar, marxen, i tu de vegades acabes tocant per una vintena que aguanten fins a l'hora en punt. Doncs avui, aquesta vintena ens han demanat, quan ja érem al vestuari, que toquéssim El toro y la luna. Doncs apa, hem plegat un quart tard, i l'encarregat de tancar la sala s'ha hagut d'esperar. Esperem que no es posi de moda... Vejam si encara haurà d'avisar als mossos...

Acústica, ones i males vibracions

Dissabte passat vàrem tocar a Vilajuïga, en un pavelló, que curiosament sona bé. I és que els pavellons, en general, són els locals que sonen pitjor de l'univers. Especialment els més vells. Sí, ja sé que estant pensats per fer-hi esport, però amb una mica de bona voluntat (i uns quants calers més, a l'hora de construir-lo), ens farien la vida més fàcil als músics. Vaja, perquè no crec que hi hagui cap músic a qui li agradi tocar en un pavelló d'esports. Per regla general, tot sona fatal i això, a l'hora de tocar, es nota. Per molt bona disposició que tinguis, quan notes que no sones bé, inconcientment no dónes tot el que podries donar. Vaja, i encara que donis el millor de tu mateix, el resultat és que sones malament igualment. I per una senzilla regla de tres que sol fer el públic, és que la culpa és teva, "aquell conjunt és molt dolent, no s'entenia res". Que dius, si no s'entenia res, a lo millor no són tan dolents, no?. En fi, que quan veig un pavelló amb metres i metres de parets de ciment, que es van passant la música i la lletra de les cançons d'una paret a l'altra, com si juguessin a ping-pong, ja tremolo... Però a Vilajuïga, no. És un pavelló d'uns tres o quatre anys, i acusticament és acceptable. Les parets estàn plenes de plaques de suro, i hi ha una cortina al mig de la pista, que mitiga molt la reverberació, fins i tot quan no hi ha gent. Vaja, pel que no ho entengui, la roba que porta la gent evita, en part, que el so reboti, i fa que tot soni millor. Això diuen, vaja. O sigui, que tocar en una festa de top-less deu ser molt divertit, però deus sonar fatal, llàstima...
I per acabar-ho d'arreglar, diumenge érem a Sant Feliu de Pallerols, que té una sala que sona com els pitjors pavellons, que també té el seu mèrit. Sort que ara han tapat les parets amb unes cortinetes, i encara es pot resistir. Però és que al sostre hi ha unes vigues de fusta de mig metre d'ample, que són precioses, però que són un atemptat a la llei física aquella de la vibració i de les ones, i tot ressona que és un "contentu". Oh, i això que ens diuen "vosaltres sí que soneu bé!". Ja m'imagino a grups entrant caixes i caixes de greus, que quan ho engeguen tot, deu semblar un aeroport, allò. I és que en sales així, el que deu sonar millor deu ser un radio-casset de cotxe. Bé, un radio-casset de cotxe de fa vint anys, i no aquests altaveus en rodes que volten avui.
Divendres, sortint del local social,o sigui, el bar de costum, vaig trobar en Marc de Clip, que venia de sonoritzar un concert de folk a l'Hospici, un espai olotí reutilitzat ara com a espai de concerts. Després d'ajudar-lo a passar entre dos cotxes, no sé ben bé com (ja he dit que jo venia d'un bar, i no era pas l'hora del cafè, eren quarts de tres de la nit...), es va parar i em va dir que n'estava fart, de sonoritzar a l'Hospici, que sona fatal. De fet, ha de ser agobiant que la teva feina sigui fer que algú soni acceptablement bé, en un lloc sense les condicions adequades. Jo li vaig recordar que el Nuria, Déu n'hi do... I per més inri, el Nuria sí que és una sala de concerts propiament dita, o sigui que té conya que no estigui acondicionada. Ara em ve al cap que un dia vaig fotre canya a en David, el cantant de Hoy no es sabado, uns xicots molt trempats que tenen un grup de rock melodramàtic, en sembla que el defineixen (deixem-los bé, no fos cas que algun ho llegís, jeje). Li vaig dir que, en un concert al Nuria, no se l'entenia de res. I és que tot i el seu peculiar estil de veu, potser la culpa no era seva, ja que ben mirat, al Nuria costa d'entendre a tothom. En fi, que estem en mans de la física acústica i dels arquitectes... Això, o tocar a l'aire lliure. Potser et quedaràs curt d'equip, però el que soni, sonarà natural. Si sona bé o malament, llavors ja sí que només depèn dels músics.

Houston, tenemos un problema

Bé, he deixat per avui explicar una cosa que ens va passar dissabte passat, a veure com acabava tot plegat... Ens va passar allò que sempre deiem "espero que no ens passi mai...". Estàvem a Sant Hilari, en un restaurant que es carecteritza per tenir el récord Guiness de l'escenari més petit (uns 2 x 1,5m.). Eren cap a tres quarts d'onze, i ja estàvem a punt de pujar a l'escenari (que tampoc costa gaire, deu fer uns 15 cm.). I ve una camarera i diu "demanen als músics per telèfon". He d'aclarir que teníem els mòbils a la camioneta, que és on ens canviem de roba, ja que queda lleig que soni el mòbil en mig d'una cançó. Coi, malament... No era l'aniversari ni el sant de cap de nosaltres, i per tant, només podien ser males notícies. Doncs sí... Ens trucàven des de Banyoles, que estàvem llogats allà i que, obviament, no hi érem. Què?? Com?? A la nostra agenda posava clarament "Sant Hilari", sense cap mena de dubte. No podíem fer res, a part d'aguantar el xàfec per telèfon, sense saber què coi havia passat. I l'endemà ho vàrem descubrir: que havíem fet un canvi de dates, un any enrera (perquè els lloguers es fan un any per altre), i el representant no ho havia canviat. I aquí entren en escena aquests personatges...
Posem un exemple: Imaginem que vols anar a sopar a un restaurant i, en lloc de trucar per demanar taula, truques a algú perquè ho faci. Ell truca, encarrega taula, demana quan valdrà el sopar, i et torna trucar a tu. Clar que el restaurant li pagarà un 15% del preu total que cobrarà (que naturalment haurà de carregar sobre el preu base). Doncs el restaurant seríem els músics, els clients que volen sopar són les sales que ens lloguen, i el representant, el del mig. I perquè no ens el saltem? Doncs perque hi ha sales que no volen tenir feina a l'hora de fer la programació, i la confien a algun representant. I nosaltres, o ho aceptem o no hi toquem, a part de pagar-lo nosaltres, clar. Lo de carregar-ho al preu base, en la pràctica ja no és tan fàcil. Tot això seria d'allò més normal (a tot arreu hi ha intermediaris), si la seva feina no ens compliqués la nostra. Però a part d'algún cas excepcional, en general es podria dir que fan més nosa que servei... O et posen en una festa infantil on no hi pintes res, o no apareixen quan hi ha problemes amb alguna comissió, o et foten un merder com el de dissabte. Alguna vegada hem arrivat a fer la programació directament nosaltres amb la sala, i passar-li la feina ja feta, per evitar problemes (i no engegar-lo a pastar fang perquè la sala no vol, no fos cas que més tard el necessités...perdent-hi calers tots, clar). En fi, que avui hem parlat amb la sala de Banyoles, i ells ja tenen clar de qui és la culpa. Però clar, no en precindiran pas, i nosaltres haurem d'apetxugar amb què la culpa, segons el representant, és nostra, i callar, perquè hi ha sales que les porta ell, i en el fons, encara ens dóna de menjar... Com era allò? Cornuts i pagar el beure...

Paquitooouu

És ben veritat que les modes tornen, i que tot és cíclic. De fet, quan toques música de ball, ja sigui per als avis, com nosaltres, o siguis un grup pel jovent (aquests que ara es diu que fan versions... jo tota la vida he fet versions, però de música pels avis, no??) , doncs et dediques a recuperar tot tipus de cançons d'altres temps perquè la gent les balli, o les escolti, o faci el que vulgui, vaja... Però, de cop i volta, algun anunci de la tele fa el mateix que tu, o sigui recuperar una cançó vella (sembla patrimoni exclusiu de les marques de cervesa, això...), i resulta que ells la posen de moda, quan tu potser fa mig segle que la toques. I el millor exemple de cançó cíclica seria, per a mi, el Paquito el Chocolatero. Recordo una nit, a Bagà, ara deu fer dotze o tretze anys, que tocàvem a la festa major, i alternavem amb una orquestra. Varen començar a tocar el paquito, i el jovent va començar a fer el que s'ha de fer quan balles el Paquito (qui no l'ha ballat mai?? ei, ei...). Era el primer cop que ho veia, i no entenia res... Era un pasdoble que havia sentit als toros alguna vegada, i ja està, però en vista de l'èxit, el vàrem incorporar rapidament al repertori. La rauxa aquella va durar un parell d'anys, com a molt, i va tornar a caure en l'oblit. Un parell d'anys més tard, algú (no sé qui) el deuria tornar a posar de moda i apa, a recuperar-lo de la carpeta de peces oblidades. És cert que, en reunions de gent que beu molt, on les corbates pujen misteriosament del coll al front (casaments, basicament), sempre hi ha hagut algun gamarús que te'l demanava, però per al "gran públic", tornava a caure en l'oblit. Però vaja, passaven un parell d'anys més, i algú ja se n'encarregava de tornar-lo a posar de moda. L'últim devia ser aquell personatge estrany d'en King Africa... bé, això fins que va arrivar l'anunci de cervesa corresponent (curiosament no ha estat la de sempre, sinó la competència directe...). Doncs dissabte tocava a Sant Hilari Sacalm, en un restaurant on sempre està ple de parelles de cinquanta per amunt; però aquest dia hi havia una vintena de noies que cel.lebraven el disseté aniversari d'una d'elles, i vaig pensar "buff, ja hi soms...". I és que pel jovent, la veritat és que no toquem gaire res. Es podria dir que estem "especialitzats" en la tercera edat, nosaltres. Però mira, es van fotre a ballar en mig dels avis els tangos, els valsos, les cumbies... i tan felices, elles. Això sí, en varen venir un parell i ens van demanar el "paquitou" (literalment). Doncs apa, a buscar rapidament la partitura, i a tocar el paquitou, a veure quan dura aquesta vegada. Des de fa uns anys, ja no la tinc tan amagada, la partitura... Total, ja saps que un dia o altre es tornarà a posar de moda. De fet, tinc un dubte: ara fa quinze dies, en una festa de barri, a part del paquitou, ens varen demanar la Macarena. I les noies del dissabte, que no podien tenir cap mena de conexió amb les de la festa de barri, també ens la varen demanar. És curiós. No sé, com que no miro gaire la tele... però potser alguna marca de cervesa ja l'està fent popular amb algun anunci, i jo encarà no ho sé...

Ja no hi soms tots

Dissabte vàrem tocar al restaurant Font del Grèvol, de Sant Joan Les Fonts. És un lloc curiós, per tocar... Una vegada al mes fan un sopar ball i, encara no sé ben bé com (no he vist mai que facin publicitat enlloc...), la gent se n'assabenta i hi va. No sé, potser eren una cinquantena, que és poc, pel que estem acostumats, però mira, com que fas el ball al garaig i tampoc és molt gros, doncs fa l'efecte d'estar molt animat. Aquí al garaig hi ha, a més, una col.lecció de ràdios antigues, propietat de l'amo. N'hi deu haver un centenar, i omplen totes les parets del local. Quan estàvem provant el so, em va passar pel cap què passaria si de cop es posessin a sonar totes a l'hora, ja veus... i de sobte, sento veus darrera meu. Cony, si només hi ha la paret i les ràdios... Em giro i em trobo amb una emisora d'aquelles de la segona guerra mundial, amb colors de camuflatge, força ben conservada, però no tant com perquè m'estigués parlant!!! Després vaig veure que al darrera hi havia una reixeta de ventilació, que devia donar al menjador, i d'allà venien les veus. Uf, menys mal...
El sopar aquí és diferent dels altres sopars ball que fem. Aquí tothom seu en una taula llarga, tots barrejats, i la fas petar amb els balladors durant una bona estona, cosa que a en Joan, el meu company del grup, li encanta... Els que el coneixeu, ja us podeu imaginar que treu el calendari d'actuacions i comença a fardar de la feinada que tenim. És una cosa de la que no se'n pot estar, ell ha d'ensenyar que té el calendari ben negre de bolos. És com si un paleta que estigués sopant, li comencés a treure tots els plànols de les obres que ha de fer. En fi, ell és així. I després de sopar, me'n vaig al bar a fumar, que ara és la gran manera de fer amics nous, i de saber coses que passen... I allà vaig saber que un dels balladors de dins estava fotut, que l'havien d'operar del coll, d'algun tumor, suposo. Per això estava així... Normalment, són una parella molt riallera, que ens trobem sovint als balls, i avui estaven un pèl apagadots. Ara ho entenc. Es veu que s'esforça a fer vida normal, però que sap que la cosa està xunga. Osti, no sé pas com m'ho agafaria jo... I la dona d'una altra parella que també venen sovint, es veu que té una depressió paralitzant, que de cop i volta no es veu en cor ni d'aguantar-se dreta, i per això de vegades marxen abans d'hora, i ella amb aquella cara de pocs amics. I es veu que l'Albert de la carn, un guitarreru d'aquells dels anys 60, també ha tingut un infart i està força fotut... Collons, em sembla que me'n torno al menjador, quin piló de desgràcies en pocs minuts!!! De fet, el dissabte passat, en un altre sopar ball a Banyoles, també faltaven uns clients habituals, uns d'aquells que no falten mai, d'quells que els pots dir "pugeu i canteu vosaltres, que segur que ja la sabeu". Doncs l'home s'havia mort d'un atac de cor... I el diumenge, a Ordis, també em vaig assabentar que un pobre home que m'havia confessat mesos abans, mig d'amagat, que tenia càncer i que potser no ens veuríem més, també s'havia mort. Una setmana horrible, ben mirat. Suposo que és el que té treballar per a gent que, en general, els podríem considerar "grans", però sempre et ve de nou quan en falta algun. I llavors m'adono que no els conec gairebé de res, moltes vegades ni en sé el nom, però relaciones la seva cara a una sala de ball concreta. I quan toques a aquesta sala i no el veus assegut al seu racó de costum, notes que avui falta algú, que ja no hi soms tots.

Com canvien les coses...

Bueno, doncs farem un blog. De fet, voltant per aquests mons de Déu, sempre passen coses, de vegades insignificants, però que al cap dels anys encara recordes. Doncs apa, ara les apuntaré, a veure què passa...
Pels que no ho sabeu, sóc músic. O millor dit, faig de músic, que és diferent, algun dia en parlaré. Em dedico a fer allò que en deien ironicament "BBC", bodas, bautizos y comuniones. Vaja, l'acudit ara ja no funciona, perquè als casaments hi va directament una disco-mòbil. I ben fet que fan, perquè els nuvis solen ser joves, o en tot cas, més joves que jo, i la música que els agrada pel casament els hi farà millor una disco-mòbil. Jo, si mai em casés, també ho faria...
Doncs som un duet, i ens dediquem als balls de saló, o sigui que el nostre públic té una mitjana d'edat més aviat elevada. Ha estat curiosa la nostra evolució... Quan vàrem començar, l'any 1982, érem sis components, cosa habitual en aquells temps. Però és clar, la tècnica avança que és un primor, i a més técnica, menys músics... El primer que es va acomiadar, va ser un saxo, que no li acabava de fer el pes el grup (ni ell a nosaltres, tot sigui dit). Però a partir d'aquí, va venir l'escabetxina. I és que vaig comprar un teclat d'aquests que ja ho fan tot. El primer a rebre va ser el baixista. Ell volia plegar, i total, el teclat ja ens feia la seva feina... El següent va ser el bateria, exactament per lo mateix: ell volia plegar, i el teclat... Però la gent encara no estava acostumada a veure un grup sense bateria. Podien sentir un baix sense ser-hi, un saxo, una arpa o els violins d'una filarmònica, però una bateria, no!!! O sigui, que el meu company va aprendre a fotre quatre cops als timbals, per tocar seguint el teclat, mentres cantava. El següent va ser el guitarra, el bo d'en Trias. Ell volia canviar d'aires, i nosaltres el vàrem canviar per un cantant, ja que això de cantar i tocar la bateria, no li acabava de provar, al meu company. I vàrem agafar en Pepone, un vell company de fatigues. Es deia Pep, però tothom li deia Pepone, no sé ben bé perquè... S'hi va estar un parell d'anys amb nosaltres. Però a ell el que li agradava era la òpera, i li va sortir una oportunitat i ens va deixar. De totes maneres, la oportunitat no era el que semblava, i va deixar la música. Ara fa Reki. I després de vint i tants anys, hem arrivat a on estem ara, a un duet. Naturalment, en Joan, el meu company, ja fa anys que va deixar els timbals. La gent ja es va acostumar a sentir una bateria sense que hi fós. El que troben estrany ara, és que en portis de bateria ("on aneu amb tants de trastos?"). La va canviar per la trompeta, i em sembla que tothom hi ha sortit guanyant. I la evolució s'ha acabat. Perquè si algú ha pensat "I perquè no cantes tu, i vas tot sól?", és ben bé que no m'ha sentit cantar. I no sap la sort que té.