Mil quatre-cents setanta set dies, o nits, o matinades amb el sol de cara...

Fa quinze dies que discutiem amb en Quim d'això de tractar un tema a cada escrit del blog. Com li deia a ell, maleït el dia que vaig decidir posar un títol a les entrades!!! Si no hagués començat, ara senzillament faria la crònica del bolo en qüestió, i santes pasqües. Però ara em sento obligat a buscar un tema que lligui una mica amb tot plegat, i clar, hi ha dies que no passa res de l'altre món (la majoria). Doncs avui treuré un d'aquells temes de reserva que tinc aparcats...

Sóc un tiu metòdic, mira... Deu ser perquè sóc taure, o potser sóc taure perquè sóc metòdic, no ho sé... La qüestió és que guardo totes les agendes des que vaig començar a tocar, i l'altre dia em vaig dedicar a comptar els bolos que porto fets. Amb el d'avui, són mil quatre-cents setanta set, aproximadament. I dic aproximadament perquè, tot i ser metòdic, em falten les agendes de tres anys: la del 1989, la del 1990 i la del 1991, que no estava fixe en cap grup, i anava una mica de freelance, o sigui que en dec portar vint o trenta més. De fet, fins al 1992, en portava dos-centes i pico, o sigui que és des que toco amb el Sifasol que la cosa s'ha disparat... Més de mil actuacions, a raó de tres hores de bolo, i un parell més de viatge, són moltes hores que hem passat plegats, principalment amb en Joan. I obviament, ja sabem les virtuts i els defectes de cadescú, i on no arriba l'un, hi arriba l'altre. Clar, el secret de la durada del grup, és que som pocs, només dos des de fa vuit anys. I és que avenir-se dos, és més fàcil que avenir-se cinc o sis. Precisament, divendres vaig trobar en Ferran, i em va dir que plegava del D-versions (ja havia plegat l'Assumpta, i ara en Ferran, que eren els que coneixia personalment...). Em va dir que no li acabava de fer el pes tot plegat, i que no compartia les mateixes inquietuts i objectius que els altres, per dir-ho d'alguna manera... I total deuen portar deu o dotze bolos junts, encara potser no!!! Però vaja, quan un vol anar per aquí, i l'altre per allà, malament rai. Està clar que abans de pujar al barco, val la pena mirar cap a on vols anar, i si els companys de viatge també van en la mateixa direcció cap a on tu vols anar.

I pel que fa als bolos d'aquesta setmana, seré força escuet. Dissabte era a Palafrugell, a la Fraternal. És una sala molt maca, amb taules a tot el voltant, amb un cert aire senyorial que fins i tot imposa una mica, quan hi toques per primer cop. Però vaja, ja coneixem al públic i a la comissió, i només és una aparença, és un ball com qualsevol altre. El problema, moltes vegades, és arribar a la sala. És en mig del poble i, quan no hi ha un carrer tallat, n'hi ha un altre de barrat amb les famoses pilones que pujen i baixen. Aquesta vegada, vàrem haver d'entrar per un carrer llarg i estret fent marxa enrera, que hi farem...

I avui érem a Vilajuïga, en aquell pavelló que sona força bé, i que estava força ple. De totes maneres, tota l'actuació hi ha hagut un coi d'acople de greus amb algun micro. Lo bo és que només s'acoplava la nota Re, i una quarta més avall, el La. O sigui, que quan venia algun tema en Re Major (pocs, per sort), o algun on sortia un Re Menor o un La7 (moltíssims...), ja tremolava. Alguna vegada provava de substituir el Re m per un Fa6, però moltes vegades no colava... O sigui, que al final ja m'hi he acostumat. Oh, i llavors, quan en un tema no hi havia l'acople, el trobava a faltar i tot, mira...

N'hi ha que en ballen més que no en toquen

Aquesta setmana he tingut tres bolos fluixos, fluixos de gent... Dimecres era a Montagut, i cap a les cinc, va fotre un ruixat que va fer que molta gent s'ho repensés a l'hora d'agafar el cotxe per anar a ballar. Al final, només hi havia els més fidels, aquells que no fallen mai. Sort que també hi havia la colla d'Amer, que fan una mica de gresca, i va animar una mica el cotarro. Com que també hi havia futbol, cap a les nou quedaven quatre gats...

Dissabte estàvem a la sala Suf de Roses. És una sala petitona, però molt maca, amb taules a tot al voltant, cosa que a les sales de Girona costa de trobar (a Osona, això és lo normal). Tot i això, és un lloc on habitualment no hi va gaire gent. És una llàstima, per lo maca que és, però és així... I dissabte va ser un dia especialment fluix. Cap a quarts de dotze, quan vàrem començar, vaig comptar que hi havia set parelles. Tenia l'esperança que més tard vinguessin una colla de balls de saló d'escola, que solen arribar passades les dotze, però no varen venir. O sigui, que ens vàrem passar tres hores tocant per unes quaranta persones, més o menys. I en aquestes condicions, el temps no passa ni a tiros... A la segona part, cap a quarts de dues, ja només en devien quedar una vintena, que es varen convertir en una dotzena quan ens quedaven tres quarts d'actuació. I llavors, em vaig adonar que, quan acabava una cançó, els balladors ens ignoraven completament, i seguien practicant i comentant els passos de ball... Clar, feia fins i tot una mica d'angunia començar una nova cançó, mentres ells continuaven ballant sense música. Esperàvem un moment, i quan estaven, començàvem una nova peça. I el mateix... S'acabava la cançó, obviament ni aplaudien ni deien res, i continuaven practicant i comentant els seus passos. Pel micro, els vàrem demanar si volien algun ball en concret, veient que estàven tan interessats en un passos concrets, però res, ni cas, passaven completament de nosaltres!!! Mentres continuaven ballant sense música, els vàrem repetir si tenien alguna petició en concret, i ens varen demanar un merengue. El toquem, s'acaba, i el mateix... Ells, al seu rollo. Vaig pensar que si els posàvem un cd, i ens n'anàvem a fer una cervesa al bar, ni se n'haguessin adonat. En fi, que vàrem seguir així fins al final. Vàrem fer la peça de comiat, i ells se'n varen anar cap a la porta sense ni girar-se... En fi, que aquests sí que eren dels que en ballen més que no en toquen...

I diumenge era a Navata. Aquesta sala també és petitona, però sempre sól ser plena de gom a gom... Doncs ahir no, ja no estava tan plena com de costum. Devia ser cosa del Barça-Madrid, suposo... És curiós, però ha coincidit varies vegades que el dia d'un Barça-Madrid toquem allà. I me'n recordo perquè en Josep, un de la comissió, és del Madrid, i la Dolors, la dona del que toca amb mi, és del Barça fins a la mèdula. I clar, només d'arribar, ja comencen les conyes i les porres. De fet, sort que han fet la rifa un quart més tard del que és habitual, perquè després hem quedat "en capella". Vaja, almenys avui no han passat olimpicament de nosaltres. Han saltat, han ballat fins al final, i ens hem acomiadat mutuament amb naturalitat. Com és habitual, vaja... El que va passar dissabte no és gens normal, per sort.

Treballar de franc

Dissabte tocàvem a La Carpa, a Banyoles. Però mig menjador era d'Olot... A mitja setmana vaig trobar pel carrer a la Carme i en Pere, i em van dir que vindrien, que potser serien quatre o sis... Al final varen ser catorze. I també hi havia una altra colla d'Olot que venen sovint, que devien ser vuit o deu més. A part que, als que no eren d'Olot, també els coneixiem a tots, o sigui que semblava un sopar de família. Només faltava que fos el sant de la Maite, la cambrera (també olotina) per acabar de donar aquesta sensació familiar. Vaja, que va anar bé. Ah, i la Neus, la cambrera nova que la darrera vegada es va passar tota l'estona ballant darrera la barra, avui ja no s'ha pogut aguantar... Després de la mitja part, s'ha posat a ballar en mig de la pista, vigilant la barra de reüll. Oh, i mirava com si demanés perdó per estar allà! Naturalment, ningú li ha dit res... Total, a partir de la una, gairebé ningú beu res que no sigui aigua, i d'això ja en tenen a les taules.

I diumengue érem a Ordis. Ha costat una mica que s'omplís, tot i que és una sala petita. Aquí la gent ve tard, cosa que no és molt freqüent en les sales de ball, i sobretot el diumenges. Hi ha llocs on arribem i ja hi ha una vintena de persones a la sala, i encara falta més d'una hora per començar!!! Aquí no, aquí arriben cap a un quart de set, tot i que el ball hauria de començar a les sis. Mira, tot això que ens estalviem...

Avui estava de guàrdia el Murciano... Cada dia toca obrir i tancar a un de diferent, i tres o quatre venen més tard i es cuiden del bar i de les entrades. I la resta de la comissió tenen festa, tot i que molts acaben venint igual. És un tipus peculiar, el Murciano. És petit i aixerit, i sempre riu. Un dia ens va dir que agafar el cotxe no li feia mandra, i que de vegades, li deia a la dona: "Anem a fer un volt?", i tot tirant, tot tirant, es plantaven a Cartagena... No sé si és veritat, però ell ho deia tan seriosament com podia. Avui es queixava d'això de ser de la junta... Clar, quan t'ocupes d'alguna cosa, mai ho faràs bé per a tothom, i sempre acabes rebent crítiques a tort i a dret. I a sobre per una feina que fan sense veure'n ni cinc, ja que fan els calers justos per cubrir despeses. I a sobre, estàs lligat tots els dies de festa. Vaja, una mica com nosaltres, però treballant de franc... De fet, en tenim sort d'aquesta gent que es cuida de les sales, perquè no en conec cap que s'hi faci ric, tots ho fan per afició. Esperem que els duri molts anys l'afició i les ganes de treballar per res, perquè tal i com van les coses, muntar una sala de ball per fer calers, em sembla que és un mal negoci... Cap al final em fet pujar el Murciano a cantar El toro y la luna, que li encanta... Al menys, li ha passat una mica la mala llet...

La Marie Brizard arrassa

Avui tocava a Vilobí d'Onyar, al pavelló. En aquell pavelló on és impossible sonar mitjanament bé. Però mira, com que ja ho saps, ja ni t'arriba a preocupar. De fet, tothom ho sap, tant la comissió com els balladors, o sigui que ja ni tan sols es queixen ni comenten res... Bé, avui no era un dels balls normals que fem els diumenges, avui cel.lebràvem Sant Galdric, patró dels pagesos. Fan tota una festassa pels carrers, i llavors un dinar al pavelló, amb sardanes i ball. I nosaltres, que hi anem cada any, ja hi anem a dinar i tot, tot i que el ball no comença fins les sis. Però mira, així ja ho tens tot muntat, i no has de passar amb els estris pel mig de les taules. O sigui, que a les dues ja ho teniem tot a punt, i ja podiem dinar tranquilament. Hi havia la colla d'Argelaguer a fer l'arròs. Els trobem sovint. Són una colla de gent que es dediquen a fer arrossades populars, i tenen feina, perquè d'arrossades se'n fan moltes, i ells en són els responsables moltes vegades. Avui els ha sortit un pèl dolç pel meu gust, però vaja, era bo com sempre. Després, pollastre a la brasa, i el cava... Fa gràcia com s'anima aquesta gent gran... A la que beuen una mica de cava, el xivarri general puja uns quants decibels (recordo que estem en un pavelló que té més reberveració que qualsevol esglèsia...), i ja es comencen a aixecar els més llençats per brindar. I apa, fan una mena d'onada amb les copes a la mà, a l'estil d'allò dels camps de futbol: "Hola fondo norte... Hola fondo sur...". I després de les postres i el cafè, arriba l'hora de les copes. Aquí ja es desmelena tothom... Molt dels homes fan un carajillo de conyac, però és que les dones... Ai, les dones... A veure, no pas totes, però n'hi ha algunes que sembla que la única motivació per venir a dinar era l'ampolla d'anís. Em fixava en les ampolles que portava el que servia les copes, i totes eren mig plenes, menys la de Marie Brizard... Oh, i encara faltava mig menjador per servir! Un dia, ens va tocar seure amb una a qui li diem Maria, clar... Se'n va fotre mitja ampolla ella sola!!! Com que era mig de la comissió, es va permetre el luxe de quedar-se l'ampolla a la taula, i apa, dale que te crio... Va quedar vermella!!! Jo hagués agafat una merda com un piano, però ella, tan tranquila... Avui no la hem vista en acció, però pel coloret que tenia quan ballava, segur que no ha begut només aigua. En fi, que a les sis, després de les sardanes, hem començat el ball, amb una alegria desbordant. I hem fet una sessió més curta i sense mitja part, perquè, després d'estar tot el dia allà dins, amb el xivarri i amb l'anís a la sang, a quarts de nou ja no quedava ningú. Ah, per cert, abans de començar, la Pilar i en Miliu, dos balladors que coneixem de temps, ens han regalat una coca de llardons, una ampolla de ratafia i una ampolla de vi de nous, tot artesanal. Tot un detall, veus... De totes maneres, la ratafia i el vi ja el tastarem a casa, nosaltres...

Wind of change

Bufen vents de canvi, i tampoc estan tan malament, què vols que et digui... Dissabte vaig fer un doblet. Estàvem llogats a La Masia de Banyoles des de feia temps, al sopar ball de cada dissabte. Però uns balladors habituals ens varen llogar pel casament de la seva filla, també a La Masia i el mateix dia, a la tarda. Tot i que no ens feia gens de gràcia (odiem els casaments), no els podíem dir que no. En tot cas, ja els vàrem dir que faríem el que fem en els pocs casaments que fem: una estona de ball en directe, i la resta, música en cd. I ja els va semblar bé. De totes maneres, els nuvis no devien estar tan convençuts com els pares, i un dia ens varen venir a trobar. Obviament, estaven més interessats en quina música enllaunada posaríem, que en el que tocàvem nosaltres. Ja els vaig dir que els prepararia un mix força variat, sabent els seus gustos, i que em truquessin quan sabessin què volien a l'esglèsia. Doncs bé, em varen trucar i em varen demanar Wind of change dels Scorpions per a l'entrada de la núvia, One de U2 per a l'entrada del nuvi, i La Marxa Imperial de Star Wars per a l'entrada del restaurant... "Bé, ja veuré què puc fer... Ja us faré algun arranjament amb el teclat, a veure com em queden", els vaig dir. "No, no. Ens estimem més que ens posis les originals, quedaran millor, cantades i tot...". LLavors sí que vaig veure que el futur està en les disco mòbils... Si fins i tot a l'esglèsia han guanyat la batalla!!! Doncs res, que carrego el mp3 amb les peces que em vàren demanar, i cap problema. Veient com anava la cosa, vaig preparar un parell de cds pel ball, ja que ja ens havien dit que de gent gran n'hi hauria poca. Doncs sí, em sembla que vaig comptar cinc parelles de mitjana edat, incloent-hi els pares dels nuvis. La resta, tot jovent... Evidentment, vàrem tocar poquíssim. Les entrades dels plats, tres o quatre regals, el pastís, el vals de rigor per obrir el ball... i tres cançons més... Com que només ballaven els pares de la núvia (que eren els que ens pagaven), ells mateixos ens varen dir que ja podíem engegar amb la discoteca. I apa, Carlinhos Brown a tot drap, i la pista ben plena. I ja no es va buidar fins dues hores i mitja més tard, més que res perquè els vàrem haver de tancar la música perquè els cambrers poguessin preparar les taules pel sopar... En fi, un èxit rotund sense haver amb prou feines tocat: felicitacions dels nuvis per la música, dels convidats, dels pares... De fet, una disco mòbil els hagués fet la mateixa feina, i els hagués cobrat el doble, pel que ens deia un cambrer... I saps què et dic?: que això de fer de dj, enganxa. A mitja "sessió", feia els meus pinitos disparant alguna peça des del mp3, i saltant algun tema del cd (que ja havia preparat sense pauses, i tallant intros i finals, i igualant nivells... Tot molt professional). En fi, que em va agradar això de fer ballar el personal de menys de quaranta anys, encara que no sigui jo el que toco la música. El següent pas serà substituir el cd portàtil i el mp3, per una taula de dj més professional. En fi, no se sap mai...

Bé, i el ball de la nit ja va ser normal i corrent, amb la nostra clientela habitual, i tocant la nostra música en directe. I diumenge, que érem a Sils, el mateix... Però mira, de tant en tant, em passava pel cap que la feina del casament tampoc havia estat gens malament. I sobretot, molt més descansada. Total, si vols reposar, deixes que el cd vagi sonant, i santes pasqües, cosa que no em puc permetre en les actuacions habituals. Moltes vegades, per fer un trago, espero una peça en concret on sé que tindré una mica més de temps per fer-ho...

No estem sols

Menys mal, perquè a vegades em sembla com parlar amb una paret, això d'escriure al blog... Quan vaig començar, em pensava que això sempre estaria ple de comentaris, i que no donaria a l'abast, de contestar-los... I no, no és ben bé això... Fora un comentari d'en Tomi el primer dia (i de quatre despistats que diuen que els agrada molt, però en anglès...), un comentari de la Montse, la meva germana (que a sobre es va equivocar d'escrit), i un d'en Constan per fotre'm canya (i que no vaig veure fins setmanes després, acostumat a que no hi hagi comentaris...), la resta és silenci. Si fins i tot en Xicu de Hoy no es Sábado (www.sabado.info) em preguntava per un escrit meu a la seva web!!! Però noi, aquesta setmana no he parat de trobar gent que em llegeix... La Pilar que a veure què tal ha anat l'agost, en Quim què tal el teclat nou, la Montse que troba en Constan i en Rafa i que parlen del blog, en Dondarza que també el llegeix... Bé, això ja anima una mica. I això que m'he obligat a escriure-hi cada diumenge al vespre, tornant de tocar, i de vegades em fot una mandra... En fi, que gràcies a tots, als que sé que em llegiu i als que no en tinc constància... Perquè el comptador de visites bé que puja, i tot i que jo me'n faig un fart d'entra-hi, algú més ho deu fer.

Dissabte tocava als Cortals, a Sant Hilari. Hi havia taules lliures, cosa gens habitual. A la nostra taula érem deu. I és que la Dolors de Vic és un xollo! És la cunyada d'en Joan, el que toca amb mi, i és la fan número u. Ella i en LLuís, el seu marit, sempre vénen quan toquem a prop, i sempre porten amics a sopar. De vegades hem passat de vint... Clar, els amos del restaurant deuen estar encantats que hi anem, ja els emplenem mig menjador. Ah, i també hi havia aniversaris, naturalment... Avui, tres pastissos, amb els seus corresponents "cumpleaños feliz". (Aquest autor sí que deu estar forrat). I també una taula d'una quinta, per la qual cosa, avui no hem parat de fer dedicatòries a tort i a dret. Semblava més un programa de ràdio que un ball...

I diumenge érem a Sant Jaume de LLierca. Només érem dos-cents, i dic només perquè normalment ronden sempre les tres-centes persones. Però vaja, ha estat animat igual que sempre.

I de moment, el teclat clònic que em vaig comprar, funciona de fàbula, cosa que tampoc té res d'estrany. Però no sé, això que sigui idèntic al que em fallava (que també porto per fer melodies i que, obviament, ja no falla ni fallarà mai més, el cabr...) sempre et fa tenir una mica de por que faci el mateix... En principi no té cap lògica, ja ho sé... D'aquí a unes quantes actuacions ja n'hi me'n recordaré, segurament.