Ball al carrer major...de la presó

Mira que he tocat en llocs raros, des que faig això... He tocat en ermites perdudes a dalt d'una muntanya, he tocat en arrossades en mig d'un prat, he tocat en aplecs on només s'hi arribava amb 4x4, i on tocàvem acompanyats de la fressa d'un generador. He tocat a Nuria, carregant-ho tot al cremallera... He tocat davant d'un estable, on no podíem montar fins que havien entrat totes les vaques, que ens feien companyia traient el cap per la porta de tant en tant... He tocat en terrats i en soterranis, he tocat en casaments i enterraments, he fet cercaviles... Però on vaig tocar dissabte, no m'hagués imaginat mai que hi pogués tocar: Vàrem fer ball a la presó de Can Brians.
A veure, a mi que em diguessin de fer un concert de rock, o de pop, o de musíca suahili, a la presó, encara. Però ball??? Jo tenia entès que allà només hi havia homes, i no veia dos tius agafats, ballant un tango, la veritat... Però ja ens van dir que també hi hauria noies, cosa que em va tranquilitzar una mica. Tot venia perquè en Marcel, el fill del meu company de grup, en Joan, havia fet uns tallers de dansa i ball a diferents presons catalanes. I com a final de curs, se li va acudir fer un ball amb músics en directe. La veritat, jo no les tenia totes... No pel fet de ser a la presó ja que, bromes a part, ja saps que en sortiràs. Era pel públic que ens trobaríem, que jo no veia gaire predisposat a ballar valsos i pasodobles... Si en una festa major, sempre t'apareixen un parell de "quillos" que no paren de tocar-te els pebrots, i et van repetint: "tócate una rumbita, coño...", imagina't com podia ser això... Era com anar-se a curar una ferida al castell d'en Dràcula. Com deia en Ramon, el "mestre Trias", era anar a tocar en territori hostil...
Només d'arribar, primer problema: plou a bots i a barrals... Perquè clar, tu no arribes allà i dius: "Hola, bones, som els músics", i et diuen: "Passin, passin, però vigilin que no s'escapi ningú, eh!!". No, no... Unes setmanes abans, has de fer una llista amb tot el material que entraràs, junt amb el teu DNI, i esperar que t'ho aprovin. I llavors, un cop allà, es tractava d'anar-lo entrant amb carretilles, i anar passant els diferents controls. Però amb la pluja, això era inpensable. Després de dinar a l'economat (Només pels funcionaris. A 2€ el menú, un xollo...), en Marcel va començar a fer viatges amb el seu cotxe, que tenia un "pase" especial, tant ell com el cotxe, mentre nosaltres l'esperàvem a la camioneta. I després, arriba el moment d'entrar nosaltres. Després del primer control de la porta principal, ve un corredor llarg on s'esperen les visites, i allà ja veig penjat el primer póster nostre: "A les 5, ball al carrer major". Només hi faltava el "Wanted" de les pelis, quin mal rotllo... Després el segon control, on deixes el DNI, i et donen una tarja per penjar al pit. Aquí ja no hi entra la gent del carrer, només interns i funcionaris. I apa, més pósters del Sifasol per tot arreu...LLàstima que no pots entrar cap càmera, ni tan sols el mòbil, perquè valia la pena fer-hi una foto... I després, l'últim control, on has de signar quan entres i quan surts. I aquí sí, aquí s'obre la reixa aquella de les pel.lícules, i ja ets a dins del tot. Bé, he de dir que tot això eren espais comuns, com la biblioteca, les oficines..., on no hi pot haver cap intern sense permís. En cap moment vàrem entrar a cap mòdul, ni vàrem veure les cel.les. Però vaja, que de totes maneres, estàvem ben tancats a dins. Finalment tocàvem al teatre, a causa del mal temps. Mentre montàvem, ens van dir que deixéssim les fundes i tot el que ens sobrés, ben a prop i vigilat, perquè l'escenari era facilment accesible, i s'hi podien passejar els interns. Clar, el principal problema no és entrar estris, sinó deixar-los a dins... Em comentaven que si algun pres vol una tele a la cel.la, ha de ser nova: el centre s'encarrega de comprar-la i portar-la de la botiga, precintada, i de cobrar-la, clar. Així s'asseguren que no entra res que no es pugui entrar. I apa, comença a arribar el públic... Primer les noies. Es veu que és força excepcional això que es barregin interns de diferents mòduls. Normalment estan separats, cadescun en el seu mòdul, segons la condemna, i no es rel.lacionen amb els interns dels altres, i molt menys amb les dones, clar... Però per aquesta ocasió, tenien un permís especial. A veure, tampoc podien venir a treure el nas, i si no els agradava, se n'anaven a fer un volt... Allà hi havia tots els que havien fet el taller de dansa, i els interns dels diferents mòduls que havien demanat permís (i els hi havien concedit), per anar de públic. Devien ser uns dos o tres-cents, amb els funcionaris que vigilaven. Total, que va començar la festa... i va ser força freda, la veritat. Fora dels del taller de dansa, que varen ballar vuit o deu balls nostres, i vuit o deu més amb música gravada, la majoria s'ho miraven inmpassibles. Com a molt, veies un parell o tres d'interns que feien petar la xerrada, però molts estaven callats, com qui mira una obra de teatre. Vaja, que moltes festes són molt més conflictives que aquell ball... Sí, ja sé que els vigilaven i que no els convenia aixecar merder, però tampoc els podien prohibir xerrar, o cridar, o demanar més marxa, i no va passar res d'això. En general, el que es desprenia de tots plegats era desconfiança... No es coneixien entre ells, i tampoc semblava que en tinguessin cap ganes. Estaven allà, per no estar al lloc de sempre, i prou. En fi, que els que s'ho varen passar teta, van ser els del taller de dansa. Al final, les noies varen pujar a abraçar-nos i a fer-nos petons, i a agraïr-nos que hi haguéssim anat. I els nois ens varen ajudar a carregar una camioneta de la presó que ens varen deixar per treure el material, cosa que va facilitar molt la sortida. Mentre esperàvem plegats a fora, al carrer major, no semblava que estaves tancat. Era com un poligon industrial, amb diferents naus, amb el pavelló esportiu al fons, amb el teatre darrera nostre... L'educador ens deia que, per ells, aquests moments ja són tot un premi. Poder estar allà fora i carregar uns altaveus, ja és tota una novetat. Quan ens varen venir a buscar per fer tot el recorregut de sortida, ens vàrem acomiadar i els vàrem agraïr l'ajuda. Un d'ells, amb plan de conya, ens va dir: "Bueno, hasta pronto...". Jo li vaig dir: "Porqué no?". Total, tampoc va estar tan malament...

Sorpresas te da la vida...

A mitja setmana ens va dir que es casava, i divendres ens va presentar la seva parella... El coneixem des de fa deu o dotze anys, arran de les col.laboracions que ha tingut amb els meus pares (els meus pares, per a qui no ho sàpiga, també són artistes: fan teatre, radio, curmetratges... Fins i tot han fet una pel.lícula: "Garrotxilàndia"). Doncs això, que a tots ens va agafar per sorpresa, per lo inesperat. I perquè, a soto vocce, tots sabíem o intuíem que era gai. I la sorpresa se la va endur el meu pare, que era qui menys s'ho esperava, quan ens va presentar la parella que, obviament, era un altre noi. Doncs res, felicitats. Pel casament, i perquè trobo que els té molt ben posats, per fer el que fa, essent qui és i essent d'on és, que això no és ni Barcelona ni Madrid, i tots ens coneixem. Només ho ha dit als més propers, però tot i això, em deia que molta gent ni tan sols ho sospitava, per la qual cosa l'explicació havia de ser doble. Repeteixo, felicitats i xapó.

L'altra sorpresa me la vaig endur jo, també divendres. Resulta que ja tenia un nou teclat a casa, per substituir aquell que em fa el burro. Ja està bé, però no m'acabava de convèncer. Em semblava que hi sortia perdent, amb el canvi... El programava perquè sonés semblant al teclat vell i, malgrat alguna funció interessant nova, havia de carregar amb un bitxo inmens de metre i mig de llarg, i vint quilos de pes (que amb la funda serien un parell més, ben bé...). Doncs, mirant la web de Korg, la marca del teclat, veig que n'acaben de presentar un de nou, que practicament té les mateixes funcions que el que acabo de comprar, però amb una octava menys i el més important, sis quilos menys. Vaja, com els altres teclats que tinc. O sigui, que vaig corrents a Musicom, per parlar-ne i fer un canvi. En Joan Carles ja m'esperava rient. Em diu: "Què, ja has parlat amb en Joan?" (el meu company de grup). Li dic que no, i llavors em diu que en Joan ha passat fa poca estona, i que ja li havia ensenyat a ell: un i30, un teclat idèntic al que tinc, que ja no en corren gaires, i en perfecte estat (i que suposadament no falla com el meu). En fi, que de moment me'l quedo, per anar tirant, i quan arrivi el nou model, ja el provaré. A vegades passen mesos, abans no el comercialitzen a tot arreu. I a més, val la pena esperar una mica, a veure què tal van els primers models, que poden tenir errades en el sistema operatiu.

En fi, que demà aniré a buscar-lo, ja no puc seguir més així... Dissabte, a La Masia, va anar bé tota l'estona. Tot i això, no me'n refio gens, i abans de començar cada cançó, provo si sona, la qual cosa suposa fotre un cop de bombo entre cançó i cançó, cosa no gaire habitual. Tot i tantes precaucions, avui a Camós ja me l'ha fotut: Abans de començar el ball, el provo i veig que sona. Veig que m'he descuidat de prémer un botó i el premo, començo la melodia de la primera cançó amb la ma dreta, per engegar el ritme amb la mà esquerra un compàs més tard... i ja m'he tornat a quedar sól. Altra vegada, he hagut de deixar de tocar, tornar-lo a engegar, i resar perquè no torni a passar. I intentar no pensar que encara falten tres hores de ball, que avui han passat mooolt poc a poc. Segurament, serà la última sorpresa que em donarà. Així ho espero.

Quin martiri de setmana

És increïble com un petit detall et pot trastocar els plans... Des que diumenge passat em va fallar el teclat, que no he pensat en res més durant tota la setmana. I això que eren les festes del Tura! Però no hi havia maneres; me n'anava de juerga, i m'acabava venint al cap el problema del teclat, i que s'acostaven els bolos del dissabte i diumenge. El dilluns passat ja vaig fer un cop de cap, i em vaig decidir per un teclat nou, un d'aquells models que no m'acaben de convèncer, però és clar, s'ha d'evolucionar i no em puc quedar estancat amb un teclat que ja no es fabrica, i que a més falla quan li dona la gana... Però la cosa no és tan fàcil com canviar un teclat per l'altre i ja està, hi ha tota una feina prèvia a fer, a part de saber quins botons has de prémer, que moltes vegades és més important que saber tocar les tecles. Per dir-ho d'alguna manera, és com si, de cop i volta, canvies el bateria, el baix i el guitarra del teu grup, tots de cop, perque tenen atacs d'epilèpsia en plena actuació. Clar, no trobaràs cap trio de ritme que se sàpiguen tot el teu repertori, i que a sobre s'avinguin musicalment a la perfecció, i això en quatre dies. O sigui que, de moment, has de continuar tocant amb el trio de ritme que tens, i resar perquè no els vingui cap atac durant l'actuació... I dissabte ja vàrem començar malament, perquè ja en vàren tenir un de petit... A la tercera cançó, el teclat de ritmes no sona, i altra vegada em quedo tocant la melodia tot sól. Com que era al principi de la peça, no vaig tenir més remei que aturar-me i tornar a començar, cosa que trenca el primer manament de qualsevol músic, que és que s'ha de tirar endavant sigui com sigui... Però és que no hi havia altre remei. Sort que hi havia poca gent! Estàvem a Estanyol, prop de Bescanó, en un restaurant on fan sopar-ball, però on encara no ho tenen ben arriat. De fet, ens varen llogar pel maig passat, i no vàrem arrivar a tocar, ja que no hi havia ningú. Dissabte eren unes quinze parelles, i semblava una festa particular. Sort, perquè entre el problema del teclat de bon començament, i el neguit de tota la setmana, tenia els nervis a flor de pell, i tot i que fossin pocs, hi havia bon rotllo. De fet, suposo que se li arriarà el negoci, perquè es menja de fàbula. Només falta que funcioni una mica més el boca a boca. Per cert, el restaurant es diu Can Quim, a l'Estanyol, que se sàpiga.
I diumenge la cosa ja era de més compromís. Tocàvem a Saus, a la festa. De fet, ens vàren llogar tot just fa un mes, com a final de festa per a la nit, ja que en principi només hi havia una arrossada i ball a la tarda. Com a totes les festes que ens lloguen, ja els avisem que només toquem per a la gent gran, i ja hi varen estar d'acord, era el que volien. Però clar, el públic que va a la festa no el poden controlar, i es varen presentar tot de joves que aviat varen veure que allò no era per a ells. Quan a quarts de tres vaig veure que començava a marxar el nostre públic, vàrem tocar de seguit el vals jota per acomiadar-nos. Vaja, de fet només en vàrem tocar la meitat; quan vaig veure que un parell de borratxos es posaven a saltar en mig de la pista, que ja havia quedat deserta de balladors, vaig fer xim-pum, i s'ha acabat. Si la comissió hagués volgut fer més calers amb el bar, engeguem la mini disco mòbil, i tots tan contents. Però no va ser el cas, tots volien anar a dormir. De fet, ens volen llogar per l'any que ve, amb el ball de tarda inclòs, ja veurem... Ah!, per cert, el teclat va anar de conya tota l'actuació. Al menys tindré unes setmanes per preparar el nou "trio de ritme", i sense tant neguit pel bolo de dissabte que ve, espero...

Crònica d'una ausència esperada

Dissabte tocava a La Carpa, de Banyoles, després de no anar-hi durant dos mesos, ja que a l'estiu no fan sopar-ball. És un dels llocs on m'agrada més tocar, a La Carpa... No sé, m'hi sento còmode, com a casa. Em feia gràcia tornar a veure la Maite, una olotina afincada a Banyoles, i veure de quin color portava els cabells (de fet, tots li queden bé...). Tornar a veure l'avi, en Benet, un home amb una vitalitat exultant, pels anys que té, i per haver-les passat de tots colors. I veure si hi havia alguna incorporació nova dins del personal, cosa que passa sovint... Hi havia una noia nova darrera la barra (Neus, em sembla...), que es va passar tota l'estona ballant tota sola, o amb la Maite o en Benet, si els arreplegava... Aquesta espero que duri força, ja que feia goig veure que s'ho passava tan bé... I el que no hi era, era en Jaume, clar. Amb en Jaume vaig coincidir a FP, tot i que ell només hi va estar un any. Després li vaig perdre la pista, fins que fa uns quants anys el vaig tornar a trobar de cambrer a La Moixina, on jo anava a tocar. Hi va estar poc... Després d'haver-nos retrobat, coincidiem de tant en tant en algun bar d'Olot, sobretot a Trànsit. Quan li preguntaves per la feina, te n'assabentaves que ja n'havia tingut dos o tres, des de l'última vegada que hi havies parlat. Tot d'una, el vaig veure portant un camió, i a la setmana següent, altre cop de cambrer, ara a la Torino... Era un no parar. Recordo que un dia ens proposava, de manera sospitosament seriosa, de muntar una casa de barrets (vaja, una casa de putes). Nosaltres ens ho preniem en conya, però ell semblava tenir-ho tot pensat: el local, els contactes, la inversió inicial... És d'idees estranyes, en Jaume. De cop i volta, vaig deixar de veure'l per Olot, i un bon dia, me'l trobo de cambrer a la Carpa. Em va dir que havia estat un temps a Andalusia treballant, però que ara s'estava a Banyoles... Això deu fer quatre o cinc mesos. Obviament, jo vaig pensar que no hi estaria gaire, tot i que tothom n'estava molt content; el tiu serveix per estar de cara al públic. És de conversa agradable, i té una bona planta, així que cau bé de seguida. Doncs no em vaig equivocar: ja no hi treballa, a La Carpa. Es veu que hi varen haver problemes, i que va plegar (o el varen fotre fora, no ho sé ben bé...). Però vaja, el problema més greu em va semblar entendre que venia per l'alcohol. Com deia en Benet, és mala feina la de cambrer o de músic, si t'agrada massa beure, perquè el tens massa a l'abast. En fi, que no sé on deu parar ara, en Jaume... Espero que li vagi bé, perquè en el fons, és bon tiu... Espero que no es faci massa mal.

I diumenge era a Montagut, altra vegada!!! Sort que estarem quasi un mes i mig sense anar-hi, perquè ja ens sabem fins i tot qui són els primers d'entrar i els primers de marxar... De fet, avui hi ha hagut una novetat preocupant: el teclat del ritme, després de tres anys, ha tornat a fer el burro... De cop i volta, comença a baixar el volum fins que no sona, i ja em veus a mi tocant la melodia sense l'acompanyament del baix i la bateria... És una averia d'aquelles torracollons, com el cotxe que es para i el mecànic no hi veu res. El vaig portar a repassar, i clar, allà anava de fàbula. En fi, que ja em fa por anar a tocar el cap de setmana que ve. Només ha passat en una cançó, però qui em diu que no ho farà més vegades??? De fet, miraré si en trobo un altre d'igual d'ocasió, al menys per tenir un recanvi. És el motor principal del grup, i no pot fallar. Ja sé que és vell (té vuit anys, una eternitat en el món dels teclats), però els models nous no m'acaben de convèncer. O sigui, que si algú sap d'un teclat Korg I30 que es vengui, que m'ho faci saber...

En LLuís

En LLuís és un d'aquells músics de tota la vida, que des de petit he vist tocar... Toca el violí, el saxo, la tenora, el tible... Cap als anys noranta vàrem formar un trio, amb en Pepone, per tocar a casaments. És un d'aquells músics que semblen una màquina de llegir partitures: n'hi poses una al davant, i te la llegeix a primera vista, per complicada que sigui. Té una formació clàssica, i potser li falta una mica de feeling o de swing, segons el tipus de música. Però la seva característica més especial és que fa els comentaris en veu alta, sigui on sigui... Bé, ell ja prova de parlar baix, però el seu timbre de veu sempre és alt, per a la resta dels mortals. I si tenim en compte que, ultimament, només ens trobem per tocar en casaments a l'esglesia, aquest fet es fa més evident. Divendres vàrem tocar en un casament a Sant Privat, un casament una mica especial, ja que el pare de la nuvia era anglès, com molts dels amics dels nuvis. Per tant el casament va ser trilingüe: una mica en castellà, una mica en català i una mica en anglès. Ovbiament, en LLuís tenia el terreny abonat per fer comentaris... De bones a primeres, ja li va dir al mossèn, abans de començar, que no s'allargués gaire, que se n'havia d'anar a tocar sardanes. Clar, a mitja missa, no es va poder estar de dir "I aquest home que no calla...". Segurament, ho va sentir tota l'esglesia menys el capellà, que era gran i un pèl sord... "L'inglès és allà darrera", em diu tot d'una... I després de comentar diferents aspectes de la vida mentre el mossèm feia el sermó, no se li va acudir res més que posar-se a remenar les claus de la butxaca durant la consagració, que és el moment amb més silenci de tota la missa. Vaja, que entrar amb ell a una esglesia és tot un perill, suposo que el silenci que hi ha, l'excita. Com que a l'última peça no havia de tocar, ja que era tota d'orga, i ell havia de marxar ràpid, després de fer la darrera nota de la penúltima peça, agafa el violí, el faristol, i se'n va d'una rebelada. Tot marxant, encara va tenir temps de dir-me, naturalment massa alt, "Acomiada'm dels nuvis i de l'ingles!". En fi, que no hi ha res a fer, ell és així... Oh, i el pitjor que pots fer és dir-li que calli, o que parli fluix, perquè llavors et diu "oh, és que és veritat el que dic!", i bla, bla, bla, llavors ja en un volum perfectament audible, fins i tot pels capellans grans. Val més deixar-lo fer, i no fer-li gaire cas. Amb el grup de ball havia vingut a ajudar-nos alguna vegada, i ens feia patir del matí a la nit. A part de passar-se tot el dia comentant qualsevol cosa, normalment amb gent al davant, durant el ball se li nota que no coneix gaire les cançons, i que llegeix la partitura sense posar-li gens de gràcia. El més fort, però, és que, quan acabàvem un tema, deia "M'ha agradat aquesta!. I ara, que fem? Què et sembla? Agafo el violí o el saxo?". I tot això en el seu to de veu natural, i amb un micro davant. La gent (per sort n'hi havia poca) es partia de riure, i ell tan tranquil... De fet, ara, amb el grup, quan estem comentant alguna cosa tot sopant, i s'acosta algú que no ho ha de sentir, diem "LLuísss". Ningú no sap de què va, però el meu company i jo ja sabem que hem de parlar fluixet, o deixar-ne de parlar.