Anda, la cartera!!!

Dissabte tocàvem a Sant Joan Les Fonts, a Can Falgera, en un sopar dels Amics sense parella. De fet, quan veus algun dels que venen a sopar, podriem afegir: "obviament". El nivell ha pujat d'uns anys cap aquí (les primeres vegades que hi vàrem tocar, era patètic... Fins i tot les converses durant el sopar feien sentir vergonya aliena). Ara, amb gent més gran, la majoria a partir dels cinquanta, la cosa és més normal. Són gent que els agrada ballar, però que a les sales de ball normal ho tenen difícil, ja que allà tothom sol anar emparellat. Només els queda la Sala de Ball de Girona, però es veu que ultimament deixa molt que desitjar. Tot i que el nivell ha pujat en aquests sopars, hi ha uns quant frikis que no fallen mai, i que els que hi van per primer cop, diuen: "On coi m'he fotut?". Per una banda, hi ha la Maribar, que té una especial afició a aixecar-se la faldilla i ensenyar les cuixes. Té prop de vuitanta anys, i es conserva prou bé, però la gent se la mira per petar-se de riure, més que per les cuixes. Aquesta vegada venia acompanyada d'una perla una mica més jove, però si fa no fa, com ella, encara que una mica més calmada. També hi ha en Miuiu (es diu Emili, miliu, però ell ho pronuncia així...). A part de ser una mica béstia en general, no se l'enten de res quan parla. Un dia ens explicava que un de la feina li havia fet una conya sobre el tupé que portava, i l'havia despentinat una mica. "Em vai giuar i li vai caudar una òstia...". En fi, s'ha de sentir com parla per fer-se'n càrrec, però nosaltres vàrem riure mitja hora seguida. I havent sopat, va arribar el trio calaveras, que jo mirava a un de la nostra taula que era el primer cop que venia a un sopar d'aquests, i vaig pensar: "ara s'aixeca i se'n va". Aquest són indescriptibles, s'han de veure... Però vaja, ara aquest frikis són l'excepció. En general hi ha gent ben normal, i que s'ho passen d'allò més bé. Si més no, aquestes rareses de la naturalesa ajuden a passar la vetllada entre rialles.

I diumenge, cap a Vilajuïga... Aquest pavelló era dels que sonaven bé, però avui no sé què coi passava, però tot ressonava. Al final ja thi acabes acostumant, però la primera mitja hora costa de passar, mentre en Joan intenta arreglar el que pot amb les explicacions tècniques de la Dolors (la veu sona lluny, el violí és aspre, sembla que toqueu dins d'una cova... De fet, s'explica com pot, però moltes vegades en tenim sort d'ella, per arribar a sonar una mica bé...). I una de bona: Al final de l'actuació, en Joan ha anat a fer les dates per l'any que ve, mentres nosaltres desmuntàvem. Hem carregat la camioneta i cap a Olot. Á mig camí, comentàvem a veure si repartíem els calers avui o dimarts, que tornem a tocar. De sobte, en Joan diu: "Cony, no he pas cobrat, avui!!!". Es veu que, amb el lio de les dates, ni un ni els altres s'han recordat dels calers... Encara no m'havia passat mai... Alguna vegada ens havia costat de cobrar, però això de no pensar-hi... En fi, que demà en Joan hi trucarà i ens ho hauran de guardar fins al juliol, que hi tornem anar. De fet, cap a les dotze he vist una trucada perduda al mòbil... Segurament ells també ja se n'han adonat, però era tard per trucar-hi... Ja veus, ens ho passem tan bé, que ni ens en recordem dels calers... Això és amor a l'art.

Un convidat a sopar

Dissabte tocàvem a La Masia, a Banyoles, i teníem un convidat a la taula. En Lluís, un músic d'una certa edat del que he parlat en un altre post, hagués dit que teníem un cargol a la taula. És que, quan en una actuació, veia algun músic que ens venia a escoltar entre el públic, deia: "Mira, cargols...". No sé d'on ho havia tret, però coneixent en Lluís, em vaig estimar més no preguntar-li. De fet, sempre et fa una mica de nosa que t'estiguin observant companys de professió, com a un paleta li deu emprenyar que un altre paleta se l'estigui mirant mentres treballa (deixant els jubilats que sempre hi ha a les obres a part. Aquests serien el públic habitual, com els balladors ho són per a nosaltres). Bé, el fet és que teníem un músic convidat a sopar. El mes que ve tenim un bolo on necessitem un saxo, i vàrem contactar amb un i va dir que ens vindria a escoltar a La Masia, i el vàrem convidar a sopar. Tota la setmana vaig estar ben atrefegat preparant el repertori, i fent partitures o apuntant quatre notes en un pentagrama, de peces que tota la vida he tocat de memòria. A part, li vaig gravar tot el repertori en cds. Però quan vàrem començar a tocar, i ell intentava llegir el que tocàvem, ja vaig veure que tindria problemes... Primer, perquè havíem d'adequar el repertori al lloc que érem, un sopar-ball (no pots començar a tocar a tot drap mentre la gent acaba de sopar, has de tocar alguna cosa suau per acostumar-los). I segon, que em vaig adonar que moltes peces les anomenem d'una manera, i el títol és un altre. Per exemple, la primera partitura de la carpeta que li vaig donar es titulava "Foxs", i nosaltres en diem "Hello Dolly", que és el nom de la primera cançó d'un popurri que fem. En canvi, n'hi ha una altra que nosaltres anomenem "Foxs", i en canvi, a la partitura deia "Encadenados", que és el nom de la primera cançó d'aquest popurri. Vaja, un caos... Me'l mirava, intentava veure quina plana estava llegint, i li feia que no amb el cap. Però és que tocant, no podia fer res més. Al final, ens ho vàrem agafar amb conya, i va dir que a casa s'ho miraria amb més calma, escoltant els cds. De totes maneres, ens vàrem donar els mails. Em sembla que l'ordre dels cds i de la carpeta correspon, però per si de cas... Però em sembla que el dia del bolo serà millor posar un número a cada cançò i fora problemes. Ah! Per cert... Hi havia la rossa, però es va comportar força bé i no va emprenyar gens ni mica. Fins i tot, uns d'Olot que no venen gaire mai, l'havien calada: un altre dia l'havien vist parlar amb els músics cada dos per tres, i es preguntaven: "Qui coi és aquella rossa?".

I diumenge, érem a Sant Julià de Ramis. Feia més d'un any que no hi anàvem, més que res perquè no coincidíem en les dates, perquè ells estan molt interessats en llogar-nos. Estava pleníssim, i hem trobat moltes cares conegudes d'altres sales. De totes maneres, és una sala de mal sonoritzar; ressona molt, i fins que no hi ha la pista plena, no pots acabar de fer que tot plegat arribi a sonar mig bé. Lo bó és que un de la comissió, l'altre cop que hi vàrem tocar, ens va dir: "Aneu al tanto amb el volum, perquè aquesta sala està acusticament preparada...". Coi, doncs mira, em sembla que la podien haver deixat sense preparar, tots ens haguéssim estalviat feina.

I tant ahir com avui, he dibuixat les meves piruletes al terra... Ara ja han deixat de ser smileys. De fet, com que a Sant Julià hi anem ben poc, amb una mica de suspicàcia, els autors ja podran saber qui sóm. Vaja, suposo...

Ja no hi hauran més pèls a terra

Els dijous aprofito per fer una mica de dissabte (perquè els dissabtes, per a mi, són com els dijous, ja que treballo). Quan escombro, de cada habitació en trec un recollidor ben ple de pèls. Són pèls d'en Zar, un husky, i són llargs i prims, i es posen a tot arreu. Avui, mentres escombrava, se m'ha fet un nus a la gola: ja no hi haurà més pèls a terra. En Zar és mort.

És curiós com ens queixem tantes vegades d'algú que ens fa nosa i que, inevitablement, quan no hi és, el trobem a faltar. La nosa que feia fa deu anys, quan era un cadell i ens estripava els coixins... O la nosa que feia els últims dies, quan el trobaves estirat sempre en mig del pas. Tenia un tumor, i se li havia rebentat. La pobre bèstia patia molt, amb una ferida oberta a prop de la cua que no parava de llepar-se, i que li feia una pudor de por. La Tura prou que li curava cada vespre, però tot era per mitigar el dolor i allargar-li la vida. Jo em pensava que n'hi havia per temps, perquè la decisió de sacrificar-lo era molt dura de prendre, i això ho havia de decidir la Tura. Però aquest matí, quan m'he llevat, ja no hi era. Ella ha estat valenta, i segur que era el millor per a ell, ja ha deixat de patir. Ara torno de passejar en Kiu, l'altre gos, i se'm fa estrany. Fins i tot en Kiu està estrany... Haurem de deixar passar dies; onze anys de convivència no s'esborren així com així. Com diu en Marc, el meu nebot, en Zaz deu estar al cel dels gossos. Adéu, Zar.

Santa setmana...

... que no ha estat setmana de passió per ben poc... Per qui hagi llegit les primeres entrades, seria com un "Houston, un poco más y tenemos otro problema". Resulta que, fa cosa d'un mes, quan tocàvem a Vilobí, ens trobem els de Riudarenes que ens diuen: "Apa, fins al mes que ve!". Uiuiui, que a mi no em sona que hi anem el mes que ve... Doncs no, a la meva agenda constava que tocàvem a Les Fonts, a Olot. Però mira, una vegada contrastades les agendes de ambdues parts, resulta que tenien raó ells. La sort que vàrem tenir és que un bolo era a la tarda, i l'altre a la nit. Justet, justet, pero teníem temps de fer-los tots dos. O sigui, que a les dues del migdia anem a muntar un equip a Les Fonts, i amb l'altre equip ens n'anem cap a Riudarenes. Vàrem arribar a les quatre tocades, i com és habitual, ja hi havia gent esperant que obrissin les portes. Aquí sempre hi ha un ple absolut (fins i tot hi ha llista d'espera), i la gent hi va aviat per tal d'agafar una taula ben situada. Dons apa, a quarts de sis comencem el ball, fins a les set, que és l'hora del berenar, que nosaltres aprofitàrem com a sopar. I a tres quarts de nou vàrem fer xim pum, i a desmuntar ràpid. I a les deu tocades arrivàvem a Les Fonts. Entre muntar i provar, començàvem cap a les onze (el ball estava anunciat a dos quarts, o sigui que el retard es pot considerar raonable). Tot i ser la festa d'un barri, l'horari i el públic varen ser de sala de ball, o sigui que cap a les dues, abans que ens quedéssim sols, vàrem plegar.

I diumenge, després d'anar al bateig de l'Aniol, el meu nebot, i de dinar un entrepà a correcuita, ens n'anavèm a Sant Hipòlit de Voltregà. És un pavelló que sona prou bé, i amb un públic molt agraït. La única pega és que comencen el ball a les cinc de la tarda, i això suposa haver de marxar a quarts de tres d'Olot, però què hi farem. Tot i ser diumenge de Pasqua (dia de mones, i d'avis que fan sobretaula amb els nets, i se'n descuiden d'anar a ballar), hi va haver força gent, més de la que s'esperaven ells mateixos. És un lloc on només hi anem un parell de cops a l'any, però on sempre soms molt ben rebuts. Bé, potser el secret és que hi anem poques vegades...

I dilluns, cap a Navata. En Josep, un de la comissió, que és del Madrid, esperava amb candeletes a la Dolors, que és del Barça, després d'haver perdut uns, i guanyat els altres. El ball va ser un d'aquells balls de quan no és diumenge, o sigui que sempre en falta algun. I ja els entenc, si de cas em costa més entendre als que van a ballar dos o tres dies seguits (a mi ja m'agrada el cinema, per exemple, però quan hi vaig, amb un cop a la setmana en faig ben bé de sobres). Vaig aprofitar per dibuixar el "cos" a les caretes famoses, que aquí estaven intactes. Si la intuició no ens falla, el grup responsable dels dibuixets originals hi va la setmana que ve, i ja serà el segon lloc on veuran que les cares s'han convertit en una espècie de piruletes. Però de moment no posaré el nom del grup, que amb el Google es pot trobar tot, i prefereixo conservar l'anonimat, de moment.

Cicle de matinals a les presons: Figueres

És ben bé que la confiança fa fàstic... El primer cop que havia d'anar a tocar a la presó, la veritat és que tenia aquell pessigolleix del que no sap ben bé què es trobarà. Ara, en canvi, ja ni en foto cas. De fet, ara l'únic que realment em preocupa és l'hora a la que m'he de llevar al matí. En aquest cas, això no semblava gaire traumàtic, ja que només havíem d'anar a Figueres. Tot i això, llevar-me un dissabte a les vuit del matí, tampoc és gaire habitual (i els altres dies de la setmana, tampoc, la veritat...). O sigui que a les nou, amb una son espantosa, i amb la Violeta amb unes ganes de xerrar de por, ens n'anem cap a Figueres. Només d'arribar, un dels interns que tenen permís per estar al pati interior, ja li va dir a la Violeta: "Ei, tu ets d'Olot!". Tota la setmana fent broma que algú coneixeriem, i ja veus, només d'arribar... És una presó petita, que no arriba als tres-cents interns, i saturada com totes. Però noi, és el lloc on més han controlat el que entràvem. Vàrem haver de fer un piló amb tots els estris allà al pati i au, anar comprovant si tot estava a la llista que els havíem donat. La funcionària, amb molt de bon rotllo, ens va fer obrir totes les maletes, les tapes dels altaveus, la taula de so, els teclats... i ho anava comprovant tot. Sort que la pluja ens va donar un respir, sinó tot aquell bon rotllo se n'hagués anat aigües avall... Doncs apa, després de retirar uns tornavisos, unes estisores i un rotllo de cinta aïllant, els voluntaris de torn varen entrar-ho tot cap a dins. La veritat és que tot plegat era força petit, i a l'espai entre les dobles portes de seguretat (una s'obre quan l'altra és tancada), hi havia moments que semblava el metro en hora punta. La feinada devia ser per funcionari encarregat d'obrir-les, per veure si tots podiem entrar o sortir. Aquí no hi havia ni sala d'actes ni res, o sigui que vàrem tocar al típic passadís de les presons, davant de les portes de les cel.les, i amb el passadís de les cel.les del primer pis a sobre (i amb els interns de dalt mirant l'espectacle, clar). Com que era a Figueres, no podia faltar algun toc dalinià, que consistia en un dels seus rellotges penjat a dalt del mòdul, al fons. I vinga, altre cop el de sempre: una presentació, l'assaig d'uns rudimentaris passos de ball en línia, i demanar més participació del públic. Al final, fins i tot alguna educadora es va apuntar a ballar, i tot plegat va arribar a estar força animat. Ah, i de cop i volta, apareix un tiu emprenyat (un intern), que a veure què collons passa amb tanta fressa, que no el deixem dormir. Mira, veus, aquest és dels meus, jeje... I això que ja eren cap a les dotze i fins i tot jo ja m'havia despertat del tot. Però res, la sang no va arribar al riu, i tot es va calmar. Després ens va ajudar a carregar els trastos com si res. I apa, a la una ja teníem la camioneta carregada, i cap a casa a dinar. Ja veus, un matí ben aprofitat. Ara, un parell de mesos de descans i al juny, cap a Quatre Camins.