Cicle de matinals a les presons: Tarragona

És ben bé que no pots dir mai "d'aquesta aigua no en beuré"... L'any passat vaig tocar al lloc més estrany on havia tocat fins aleshores: A Can Brians. Va ser tota una experiència, que em pensava que seria única. Doncs mira, no. Es veu que va anar tan bé (no sé qui és que així ho ha considerat. Jo no...), que ens han llogat per fer uns bolos matinals a diferents presons catalanes. O sigui que l'experiència ja no serà única, ni de bon troç...

De fet, no ens lloguen ben bé a nosaltres. Com vaig explicar l'altra vegada, en Marcel, el fill d'en Joan, té un contracte amb la Generalitat per donar classes de dansa a diferents presons. I dintre d'aquestes classes, n'ha programat unes quantes amb música en viu. I curiosament, ens ha llogat a nosaltres. O sigui, que les actuacions no són les habituals, sinó que servim com una espècie de reproductor de música, com explicaré més avall.

De fet, l'experiència no podia començar pitjor. Havíem d'anar a Tarragona, i havíem de marxar a les set del matí. I els que em conèixen, ja saben que això, per a mi, és traumàtic. De fet, poquíssimes vegades m'he llevat a les sis del matí... Però mira, amb una pastilleta vaig poder adormir-me aviat, i em vaig llevar en millors condicions de les que havia esperat (Abans que res, aclareixo que lo de tocar al matí va ser idea d'en Joan; així ja no havíem de mirar l'agenda per buscar un dia lliure. Els dissabtes solem tocar a la nit, i així ho podíem fer seguir tot). Doncs apa, cap a Tarragona. Aquesta vegada vàrem tenir la precaució d'anar-hi amb una camioneta petita, carregada només amb el que has acordat que entraràs al centre. Perquè, això sí, em sembla que no n'hi ha de presons: només hi ha centres penitenciaris i interns. Almenys, tothom d'allà dins fa servir aquestes paraules. Doncs a les deu del matí, arribem al centre. Més que un centre penitenciari, semblava un museu, antic però restaurat. De fet, era curiós veure els blocs de pisos del davant, força més atrotinats, que tenien molta més pinta de presó que el propi centre. Comparat amb Can Brians, entrar va ser cosa de minuts. Sense baixar del cotxe, vàrem deixar els carnets, i cap a dins. Vàrem aparcar la camioneta al pati, i ja ens vàren portar els voluntaris de torn, per carregar un carro amb tots els estris. Perquè, això sí, sempre hi ha gent disposada a ajudar-te. No sé si els hi han manat o què, però si volguessis, no hauries de traginar ni un cable. I amb el carro carregat, cap a dins. Només es tractava de passar un parell de portes, i no tot el lio de passadissos i controls de Can Brians. Això era més una presó d'estar per casa, com si diguéssim... I allà, en una galeria central on es troben tots els corredors, deixem el carro, i una altra legió de voluntaris ens van ajudar a pujar els estris al primer pis, on hi havia la sala d'actes. Mentres muntàvem, la Violeta i en Marcel varen triar tres o quatre peces del repertori, i quan varen arribar els interns, es van dedicar a ensenyar uns pasos bàsics de ball en línia als que varen sortir a la pista. Obviament, eren pocs. I és que en aquest centre només hi ha homes, i ningú gossava sortir a ballar. Però mira, en varen sortir quatre o cinc, mentre els altres cinquanta o seixanta s'ho miraven. Aquí, al menys, tothom semblava passar-s'ho força bé, a diferència de l'altra vegada. Doncs apa, els ensenyaven uns passos sense música, llavors ho provaven mentre tocàvem. Ens feien parar per corregir errors, i ens feien tornar a tocar. Total, només vàrem tocar tres peces, i és que només hi podíem estar fins a quarts d'una, i entre aprendre una mica els passos i tot plegat, aviat va passar una hora. O sigui, que apa, torna a desmontar-ho tot perquè els voluntaris ens ho tornessin carregar al carro, i cap al pati, on els altres voluntaris ens varen ajudar a carregar la camioneta. La veritat, tot plegat és una mica absurd, perquè el mateix es podria fer amb un simple reproductor de cds, però suposo que d'aquesta manera l'activitat deu semblar més complerta, no sé... En fi, que es pot dir que vàrem anar a dinar a la presó (perdó, al centre penitenciari) de Tarragona, perquè un cop carregada la camioneta, vàrem tornar a entrar a dinar dins, a la cafeteria dels funcionaris. També una ganga, vàrem dinar tots quatre per deu o dotze euros... I apa, dos hores i mitja de viatge cap a Olot, i a les cinc ja era a casa. Fins al mes que ve, que anem a la Model...

Atxisss!!!

Això de tocar refredat és un pal... Vaja, el fet d'estar refredat ja és un pal, però a sobre anar a tocar, ufff... Per començar, sents els monitors com si tinguessis cotons a les orelles. I això, en una feina on les sensacions són determinants, ja és un handicap. Hem tingut la sensació que tot sonava poc ple, com si faltés alguna cosa, quan des de baix la Dolors ens deia que tot anava bé. I és que estem refredats tots dos, en Joan i jo. I en el seu cas, encara és pitjor perquè, a sobre, ha de cantar amb la veu que tingui, i procurant evitar un atac de tos. Obviament, hem acabat tocant tantes peces instrumentals com ha estat possible, mentre anàvem mirant de reüll el rellotge, per veure quant quedava per plegar.

Aquest cap de setmana només hem tocat diumenge. Dissabte havíem de tocar a Sant Quirze de Besora, però ens ho varen anular per fer un concert de rock. Hem procurat avisar a tots els possibles balladors que potser haurien vingut. No fos cas que es confonguessin, i diguessin: "Collons, com han canviat aquests nois...".

Doncs diumenge érem a Navata. Aquí també hi havia els senyals dibuixats a terra, tot i que una mica esborrats, deu fer temps que els autors els varen dibuixar. A les sis, a l'hora de començar, hi havia poquíssima gent, i ja ens pensàvem que seria un bolo una mica trist. I veient al diari la quantitat de Sants Vicençs i Sants Antonis que se cel.lebraven pels voltants, tampoc m'hagués estranyat. Però cap a quarts de set, hem començat a veure que entrava gent que va a ballar a Ordis, allà al costat, i a poc a poc s'ha omplert la sala. Llavors hem sabut que a Ordis, avui, els músics no s'hi han presentat. Vaja, això ens han dit els balladors i això deuen haver dit els de la comissió d'Ordis. Perquè coneixent al grup que hi havia d'anar, no em fa l'efecte que siguin uns pocavergonyes. Senzillament, hi deu haver hagut un malentès entre l'agenda d'uns i altres. En fi, que com m'ha dit un ballador a la mitja part: "Avui jo patia per vosaltres, ja em pensava que no tindríeu gent. Encara hem tingut sort que a Ordis no n'hagin fet...". Ja ho veus, encara hem tingut sort. Segurament, els d'Ordis no pensen el mateix...

La oferta 3x2

No es pot negar que en Joan és un venedor nat... Tot i que de vegades s'ho creu un pèl massa, i que de cop i volta se li acudeixen unes teories d'anàlisi de mercat una mica estranyes, s'ha de reconèixer que en sap de vendre. A ell se li va acudir això de fer una oferta 3x2 en la venda de cds. Tenim tres cds per vendre; doncs un val 10€, dos valen 15€ i tots tres en valen 20... O sigui, "llévese tres y pague dos". Vaig fer un cartell amb l'ordinador, i ell va fer una mena d'expositor on es veuen els tres cds, un al costat de l'altre. I funciona. Clar, ve algú i et diu "Quin és el millor?". Són diferents, els diem (la qual cosa és obvia. Seria tenir molta cara vendre el mateix cd amb caràtules diferents). LLavors, ell els dóna els tres discs i se'ls miren, i normalment cauen i els compren tots tres. "Quan els tenen a les mans, ja no els tornen", diu en Joan, i té raó. Abans, els veniem d'un en un; i quan n'esgotàvem un model, doncs era l'hora de grava-ne un de nou. Però des que vàrem reeditar els dos primers, i hi hem ajuntat el tercer, les vendes s'han disparat. Encara ara trobo estrany que algú en compri dels vells, més que res perquè el nostre mercat és reduït (sempre voltem més o menys per les mateixes sales), i em pensava que tothom que tenia ganes de comprar-lo, ja l'havia comprat. Però es veu que no, i trobes balladors que coneixes d'anys enrera, que encara no en tenen cap, i te'ls compren tots tres. En fi, que no ens hi farem rics, però sempre ajuda. Ah! i tampoc mirem prim... Si algú ens diu: "Jo els dos primers ja els tinc...", li fem la oferta igual, i li cobrem només 5€, tampoc ens ve d'aquí...

Dissabte tocàvem a La Carpa. Vaig repassar agendes velles, i ja fa vuit anys que hi anem, qui ho diria... Al gener, a La Masia, que està a l'altre cantó de l'estany, fan vacances, i uns quants clients d'allà venen a ballar aquí. Per sort no ha vingut la rossa, un personatge del que ja vaig parlar un altre dia. De fet, un dia en Benet de La Carpa ens va dir: "Potser no us ho hauria de dir, però aquesta rossa, un dia que va venir, va dir que vosaltres no li agradàveu gaire...". Com si no es notés!!! Lo fort és que, tot i dir això, ara fa un any va venir igualment a ballar! Deu ser una mica massoca...

I diumenge érem a Vilobí. Increïblement, avui ha sonat força bé... Han posat unes quantes cortines més (ells pensaven, més que res, en l'escalfor, clar...), i noi, s'hi coneix. No és la perfecció absoluta, però ara al menys pots dir "gràcies" quan acabes una cançó, sense que la gent es pregunti "Què ha dit???". Potser, quan mirem al calendari, ja no direm "Buff, diumenge altre cop a Vilobí...".

Tornem-hi, que no ha estat res

Comentàvem avui, que els caps d'any ja no són el que eren... Fa quinze o vint anys, quan encara no estaven de moda els balls de saló, el cap d'any era com un oasi en la travessia del desert. A mig setembre s'acabaven les festes, i poca feina hi havia fins a final d'any, per no dir gens... I llavors, t'havies d'esperar un parell de mesos fins a carnaval, si tenies la sort que et lloguessin. Clar, preparaves el cap d'any d'una manera especial. Quan faltava poc, quedaves per assajar i preparar algun tema nou, per a una nit que solia ser llarga... Bé, i més que res, per refrescar el repertori, que quan fa un parell de mesos que no toques, ja convé. Ara, no. Ara, el cap d'any és un dia més. Només és especial per la data que és, i perquè cobres més, però no deixa de ser un bolo més entre els altres. Amb una mica de sort, pot passar com aquest final d'any, que hem estat tota una setmana sense tocar, des del diumenge abans. O pot passar com com el final d'any que ve que, segons veig a l'agenda, cau en dilluns, i vindrem de tocar el dissabte i el diumenge. No sé, ara ja no tens aquella sensació de feina cumplida... Bé, sí que la tens, però et dura poc, com a molt una setmana. I això que ens solem agafar el primer d'any de festa, sinó la sensació ni la arribes a tastar. Ara que, deixant-nos de romanticismes i parlant en plata, en aquells anys no menjàvem d'això, ho feiem només per afició. I ara sí que en mejem, o sigui que malament rai que hagués d'anar al súper a compar, fins a carnaval, amb el que vaig guanyar per cap d'any. Em sembla que passaria gana...

Dissabte, dia de reis, tocava a Sant Jaume, a la tarda. Encara es fan les últimes quines, i això es nota. Hi ha sales on no fan ball, i les que en fan, estan a rebentar. Tot i ser un dia especial (ja vaig dir que a Sant Jaume hi solem anar dies d'aquests), feia temps que no ho veia tan ple. Doncs res, perfecte. Amb tanta gent, sempre és més fàcil que surti una bona actuació. I per mala, llet, m'he deixat el rotulador a casa, i no hem pogut començar la croada contra els senyals de terra...

I diumenge érem a Camós. I amb el rotulador, jejeje. Avui sí que ja hem contratacat. Quan he tingut muntat, he dibuixat uns ulls, nas i boca, en uns cercles petits que hi ha dibuixats a la meva banda. I llavors, li he deixat el rotulador a en Joan, que ha dibuixat el seu smiley :-). De moment, ens limitarem unicament a dibuixar això; si no hi ha novetats, haurem de canviar de tàctica... Per cert, avui també estava a rebentar, la sala. Ara, però, ja tornarem a la normalitat. Avui hem tocat per última vegada el popurri de nadales, i a les sales hi tornarà a haver-hi la gent de costum. Ah!, una altra cosa. És ben allò de tenir mala fama... Hem començat el pasdoble Amparito Roca, i m'ha fallat un cable dels teclats, i s'ha quedat en Joan sól, amb la trompeta, fent la seva part de la introducció, que es limita a fer la nota sol en corxees, mentre jo faig la melodia dels baixos. Clar, ha sonat raro, i alguns dels balladors s'han girat... Doncs després ens comentava la Dolors, la dona d'en Joan, que la gent es pensava que s'havia equivocat ell, quan ha fet el que havia de fer... Veus, és allò que deia de tenir mala fama, jejeje...

Campana y se acabó

Bé, un altre cap d'any passat. I ja són, si no m'equivoco vint i quatre caps d'any que no em menjo els raïms. Vaja, menjar-me'ls me'ls menjo, però cap a les dues o quarts de tres de la matinada, quan fem mitja part, i sense l'agobiant pressió que et marquen les campanades. És l'avantatge o l'incovenient de ser el campaner. Sí, també podria menjar-me'ls mentre toco cada campanada, però no queda bé. I també per solidaritat amb el meu company, que les va comptant pel micro, i no ho podria fer amb la boca plena. De fet, ara jo tampoc podria: ja fa uns anys que a en Joan se li va fotre al cap que, junt amb les campanes, hauria de tocar L'hora dels Adeus, o sigui que ara tinc les dues mans ocupades. Jo trobo que és una tonteria, però ell va veure que a les pelis estrangeres acomiaden l'any amb aquesta cançó, i ja va lligar caps. El que passa és que a l'estranger no es mengen el raïm, o sigui que escolten la cançó i prou, però això a ell no hi ha maneres de fer-li entendre. Recordo que fa uns anys, al 1991, amb un altre grup, vàrem fer el cap d'any en un hotel de Sitges, on estava ple de francesos passant les festes. Recordo que alternàvem amb una disco-mòbil i, curiosament, fa ser el de la discoteca el que fa "tocar" les campanades. Doncs mira, dels francesos, la meitat ja s'havien fotut els raïms, i els altres passaven olimpicament d'ells. Ara que hi penso, aquest any sí que me'ls devia menjar a les dotze, com és normal. De fet, uns any abans que jo comencés a tocar, devia pringar el bateria a cops de plats, o el cuiner a cops de cassola, perquè els teclats sonaven a orga i para de comptar. Jo, els primers caps d'any, tenia un sintetitzador d'aquell temps, tot ple de potenciòmetres, i sense memòria, o sigui que quan movies un botó, sonava diferent, i la única manera que el teclat sonés igual, era tornar a moure els botons. Clar, per aconseguir el so de campana tenia una "xuleta" d'una vintena de ratlles, amb la posició de tots els botons. I apa, després de les campanades, tenia una feinada a fer que aquell aparell tornés a sonar a alguna cosa acceptable, que vistos els aparells que hi havia llavors, ja era molt. Ara rai, només has de prémer el botó on posa "campana", i ja està.

Doncs aquest any, hem tocat a Sils. La veritat és que quan hem entrat a la sala, ens ha caigut l'ànima als peus. Hi havia poquíssimes taules parades... Normalment, en els berenars ball que fem aquí, passen de dos-centes persones, i avui no arribaven a cent. Es veu que a Vilobí ho feien vint euros més barat, i allà eren prop de cinc-cents... En fi, què hi farem... A més, els del càtering, com que l'any passat una mica més i no acaben abans de les dotze, doncs aquest any s'han fotut a servir a tot drap, i a les onze ja preniem el cafè. Clar, els de la comissió ens han dit que comecessim a fer una mica de fressa, i mira, a quarts de dotze ja hi ha havia la pista plena de gent ballant, cosa que també feia anys que no veia, també precisament en un altre hotel ple de francesos (aquests a les vuit ja sopen...). En fi, que a les dotze hem parat per fer les campanades, i a la una hem fet mitja part perquè repartien xocolata desfeta, mentre jo em fotia els raïms. A quarts de dues hem tornat a començar, i a les dues tocades ve l'Antoniu, el president de la comissió, i ens diu que quins plans tenim, que ja hauríem de anar per plegar. En vista de l'hora que era, quasi li hem pregat que ens deixés tocar fins a quarts de tres, que avui és cap d'any... I mira, a quarts de tres hem tocat el popurri final, tothom ben content i cansat de ballar, i nosaltres a les tres ja marxàvem cap a casa. O sigui, que fet i fotut, hem plegat més aviat que a moltes de les sales de ball on toquem. Un xollo, vaja. Ara, però, haurem de veure si ens tornen a llogar, més que res perquè, amb la poca gent que hi havia, no crec que els hi hagin sortit els números. Els hi ho deixarem païr un parell de mesos, i llavors els hi haurem de demanar, si més no per cortesia, a veure si volen que hi tornem el proper cap d'any. Sempre repetim, si va bé a tothom, un parell o tres d'anys al mateix lloc. Per a mi, aquí ja ens hi podríem quedar fins al retiro...