Dies de pau i tranquilitat

Però massa tranquilitat tampoc va bé, si això vol dir que no hi ha gent. I és que són dies poc propicis per anar a ballar, tant el 23 com el 24 de desembre. La gent té altres coses al cap, aquests dies... De fet, el cap de setmana va començar poc tranquil. Dijous, a la una, mentre estava preparant el lluç amb salsa verda, em truca en Joan que a la tarda hem d'anar a La Carpa, on han tingut un "reventón", com en diem nosaltres. Es veu que el duet que hi havia d'anar no hi poden anar. Doncs apa, cap a Banyoles. Lo bo del cas és que el duet que hi havia d'anar era de Cervera, i cobrava poquíssim. Clar, fer un favor ja els el podem fer, però cobrar cent vint euros menys del preu normal, ens semblava excesiu. O sigui, que ho hem deixat en un entremig. De fet, no sé com poden venir de tan lluny cobrant tan poc. Després de treure els gastos, els deu quedar ben poc... Sí, ja sé que millor això que quedar-se a casa plegats de mans, però si no et fas valorar una mica, estàs perdut. Només d'arribar, ja hem trobat balladors dels habituals (de fet, tots ho eren. Em sembla que ja devem conèixer a tothom que balla en tota la província), i quan els hem dit que el cantant de l'altre grup havia tingut un atac de pedra, ens deien "carai, quina sort". Home, ja està bé que els agradem més nosaltres que ells, però dir-ho d'aquesta manera, lleig... En fi, que ha estat força animat ,tot i no haver-hi la gentada de costum. Ah! I avui la Neus s'ha aguantat les ganes de ballar, i no ha sortit a la pista. Es veu que hi havia els seus pares a ballar, i devia tenir vergonya. Què vols que et digui, fins i tot se la troba a faltar, allà al mig...

Dissabte érem a Roses. Només d'arribar, la Mar, la noia del bar, em diu "Ui, avui...". Clar, ja està acostumada a veure-hi poca gent, i es veu que dissabte passat només eren dotze persones a la sala. I veient les dates, avui pintava encara pitjor... De fet, el de la comissió que ha obert la sala, tampoc ho veia gens clar, i ja ens ha dit que ja es plantegen si faran ball o no, els dissabtes a la nit. Com no, la culpa la donava als mossos i al carnet per punts. Quan hem començat, cap a un quart de dotze, hi havia quatre parelles, i així hem estat fins cap a quarts d'una. LLavors han arribat tota aquella colla de l'escola de balls de saló, els mateixos per qui vàrem tocar divendres passat, i de mica en mica, s'ha anat omplint la sala. O sigui, que fet i fotut, ha estat tan animat (o tan poc) com de costum. Ah! I he intentat dibuixar a sobre els senyals que hi ha a terra, però com que és embarnissat, el rotulador no agafa. Encara ho hauré de fer amb un de permanent...

I diumenge a la tarda, a Bianya. Feia un any que no hi anàvem. I només d'arribar, plaf, el senyals a terra... Aquí també... Avui encara ens feia més por que vingués poca gent. Coi, la nit de Nadal la gent sopa a casa, en família, i justament són la gent de l'edat dels que venen a ballar els que fan el sopar... Però mira, també ens hem equivocat. Fet i fotut, hi havia la gent que hi sol haver sempre... Això sí, a quarts de nou, anaven passant per davant l'escenari, i ens deien "Bon Nadal!!! Anem a fer cagar el tió...". O sigui, que hem plegat cinc minuts abans, més que res perquè els que quedaven semblava que ho feien per força, i tampoc es tractava que arribessin tard a la cagada del tió. Jo sí que he fet tard, quan he arribat a casa ja no es sentia ni la pudor...

Senyals

El primer dia segur que ni ens hi vàrem fixar... Però a mida d'anar-los veient, t'hi fixes i veus que sempre són els mateixos. Són unes marques que ens trobem a diferents escenaris, sempre les mateixes i al mateix lloc. Dues mitjes llunes invertides, una a cada cantonada, i dos cercles, un al costat de l'altre, a la part esquerra de l'escenari, que és on toco jo. N'hi ha alguna més, també sempre repetida, però que no tinc tan present. Primer, vàrem pensar que era d'algun grup de teatre, que havia marcat posicions per a alguna obra, però aquest ho solen fer amb cinta aïllant. Aquestes no, estan dibuixades amb rotulador permanent, o sigui que no s'esborren. Clar, hi ha algun escenari amb el terra de parquet, i canten molt unes guixades allà al mig. Potser fa un parell de mesos que ens hi vàrem començar a fixar, i ara ja és el primer que fem quan arribem a un lloc: mirar si hi ha els senyals. Són a Vilobí, a Montagut, a Navata... i al Suf de Roses, on erem divendres. Vaig comprar un rotulador vermell, per dibuixar uns ulls i una boca a cada un dels cercles que hi ha on jo monto els teclats, però em vaig adonar que el meu rotulador també era permanent, i només faltaria que em fotessin crits a mi per guixar els escenaris!!! La setmana que ve en compraré un de no permanent, i començaré la meva croada... Seguiré informant...

Divendres tocàvem al Suf de Roses. Feien un sopar tota una colla de gent d'una escola de balls de saló, i ens van llogar per fer el ball. De fet, és una sala on mai no hi ha gaire gent, i aquest dia, amb un centenar de persones, i totes ballant, la veritat és que feia patxoca. Tant de bó dissabte que ve fos igual, ja que hi tornem a anar, però per fer el ball habitual que fan cada dissabte. Lo bo del cas és que en Josep, el mestre de ball, té els nostres cds i ensenya amb ells. Va fer una mena de joc amb diferents estils de ball, i ens deia "Primer toqueu la número quatre del segon cd, llavors la número catorze del primer, llavors la número tres del tercer...". Clar, ja ens veus a nosaltres agafant els cds per mirar quines peces eren. Ell se les sabia de memòria, nosaltres no...

Dissabte estàvem a La Carpa, a Banyoles. És dels dies que hi he vist més gent, feia goig de veure. Em sembla que ja vaig parlar de la Neus una altra vegada. És una camarera que fa poc que hi és, i només de sentir una mica de música, ja balla... Quan provàvem, ja va agafar la Maite i va sortir a ballar uns compasos. I quan tocàvem, la mitja hora final se la va passar en mig de la pista tota l'estona, amb permís dels amos, suposo. Ja ho deia jo, aquesta noia deu pagar per venir a treballar, s'ho passa pipa!!!

I diumenge tocava a Camós, on també estava a rebentar. Ja va bé una setmana amb les sales ben plenes, per variar. Ens han vingut a veure aquella parella de Tordera, a qui diem els Fans, amb majúscules... És que se saben les cançons de pe a pa, i sempre els dic que ja hauríen de pujar a cantar, de tant que se les saben. Ens deien que volien anar a Vilobí, però que ja els comença a cansar aquell coi de pavelló, on no s'entén res i tot retruny. Vaja, el mateix que ens passa a nosaltres, que quan hi em d'anar, ja tremolem. Els ha encantat la sala de Camós, i han dit que hi vindran sovint. Si a Vilobí no posen remei al problema acústic, em fa l'efecte que no seran els únics que deixaran d'anar-hi. Temps al temps.

Amics de veritat

Dimecres passat tocàvem a Can Xel, prop d'Olot. Eren les bodes de plata dels pares d'en Jordi, un teclista que conec des de fa anys. La mare d'en Jordi va tenir un problema greu de salut fa cosa d'un any, i per sort se'n va sortir. Naturalment, durant tota la cel.lebració va estar present aquest fet. Després de l'àpat, la Rosa, la mare, va fer un petit parlament, on va agraïr a tothom la seva ajuda. Tot i que els conec relativament poc i no m'hi anava practicament res, el cert és que em vaig emocionar. Després de donar les gràcies a pares, marit i fills, va agraïr molt especialment l'ajut d'uns amics, "que em varen oferir casa seva, sense demanar-los res". Això em va frapà. Realment, el secret d'una amistat és saber-se oferir. N'hi ha que et diuen i et repeteixen constantment lo molt amics que som, però que no ofereixen res. Passaran un, dos o cinc anys sense veure'ls, i quan els veus parles del temps o de la feina. Si surt el tema, et tornaran a recordar la seva eterna amistat, però continuaran sense oferir res. Et diran "ja ho saps, si vols res, truca...". És el que jo dic una amistat de farmàcia de guardia. Ei, segurament si els truquessis per demanar-los la lluna, farien l'impossible per aconseguir-ho, no dic que no... Però hi ha un petit detall: Quan necessites ajuda, t'agafes a la primera mà que se t'ofereix, i no truques a algú a qui fa anys que no veus, si no és estrictament necessari. No sé, aquesta insistència a anar proclamant una amistat, fa de tot plegat una mena de qüestió de fe, on has de creure només perquè t'ho diuen. Em sembla que no cal anar dient que soms amics, això ja ho nota cadescú. Divendres vaig trobar un conegut (no dic amic perquè ni tan sols recordava el seu nom) que treballa en un magatzem, on jo vaig sovint a comprar material. Em va dir: "si necessites res, demana-m'ho a mi, i et faran millor preu". Clar, de cop vaig pensar en un amic (d'aquest si que en sé el nom) que també hi treballa des de fa un piló d'anys. A ell el conec fa una dotzena d'anys, i conec a la seva família, i hem tingut un tracte més o menys proper. Doncs mai m'ho ha proposat això, i mira que ens hem vist vegades, a la feina i fora d'ella. Sí, ja ho sé, potser ni tans sols se li ha acudit (coneixent el seu tarannà, m'estranyaria moltíssim)... Però la questió és que a aquell conegut sí que se li va acudir. No és per uns quant euros que em podria estalviar, sinó pel fet d'oferir-se. A mi, que vols que et digui, em convenç més un sól fet que un miler de paraules boniques.

Aquesta setmana ha estat força complerta. Com més festes, més solo treballar. Divendres érem a Sant Jaume de LLierca. Tot i no ser un diumenge (ens lloguen forces dies d'aquest estranys. Diuen que així els assegurem força gent, lo qual és tot un honor), estava força ple. Hi havia en Miliu de la Principal, que estava de passada cap a Tortellà, on al vespre tocava el seu fill, en una espècie de revival del grup Banshee. A veure com els haurà anat. De fet, qualsevol dia, a qualsevol cantonada, em trobaré amb en Dondarza, que també hi tocava, i ja me'n farà cinc cèntims.

Dissabte érem a Sils, on també toquem per fi d'any. Ens va a venir a veure en Miquel, un ballador que puc considerar un amic, perquè sempre ens ha donat la seva opinió, fos bona o dolenta. Feia temps que no venia. Em va dir que havia tingut una depressió. Em va dir: "Mira, jo era molt escèptic amb tot això, no em creia que em pogués passar mai una cosa així. Però saps una cosa, si hagués tingut la més mínima ocasió, m'hagués penjat... Sort d'un psiquiatre amic meu, que em va ajudar a sortir-me'n...". Altre cop els amics...

I diumenge tocàvem a Ordis. No sé si és que la gent ja estava cansada de tants dies de festa, però la veritat és que en faltaven uns quants dels habituals, o sigui que la cosa no ha estat tan animada com de costum. De fet, tampoc hi havia el Murciano, o sigui que avui no hi ha hagut El Toro y la Luna com a comiat. Potser és això: el regust que et queda a la boca sempre és el de l'últim record que en tens. Què hi farem, un altre dia serà.

La rossa

Dissabte érem a La Masia, a Banyoles, i hi havia la rossa, com és habitual, per desgràcia... La coneixem, a ella i al seu home, des de fa sis o set anys, des del principi dels sopars ball. Lo curiós és que vàrem començar essent amics, teníem bon rotllo. Venien amb una altra parella (que ara ja no vénen), i en arribar, sempre ens venien a saludar i a petar la xerrada. Això sí, sempre ens demanava "marxa", i nosaltres li seguiem la corrent, però fèiem el repertori habitual, i tenint en compte la resta de públic, el més adequat. Però noi, aquell bon rotllo es va anar trencant, i ja no ens demanava "marxa", sinó que ens ho exigia... Té per costum ballar just al davant de l'escenari, o sigui que no ens la trèiem del cim en tota la actuació. Un dia va arribar a dir, en veu massa alta: "Bé, un vals i prou, eh! A partir d'ara, marxa, marxa!!!". En Joan, pel micro, li va contestar que val, que cap més vals. I clar, els que ballaven al seu costat, varen dir que ells havien pagat com els primers, i que toquéssim per a tothom. A partir d'aquell dia, va afluixar una mica, tot i que ja li vàrem dir que per nosaltres, ja podia dir missa, que ni ens l'escoltaríem. Potser vàrem ser poc educats, però és que els darrers dies la seva mala educació resultava insuportable. Oh, i no és que només siguem nosaltres que no li agradem, això ho fa amb tots els conjunts que passen per allà. Ens ho han comentat altres músics, i el mateix públic de La Masia, que ja la coneix. De fet, ningú la pot veure gaire... Un dia es va posar a comentar amb la resta de la gent què els havien semblat els bolets del sopar, que semblava que hi havia cucs. Obviament, l'amo, amb bones paraules, li va parar els peus. Un altre dia es dedicava a anar taula per taula per reclutar gent per anar a fer el sopar de Cap d'any a un altre lloc... Lleig... Els mateixos amos ja ens diuen "No li feu gens de cas, que aquesta ens ensorrarà el ball", però els que la hem d'aguantar tota l'estona allà davant som nosaltres. En fi, que tant els amos, com els músics, com la resta del públic, està més tranquil els pocs dies que no ve. El que trobo més estrany és que, si no li agraden els músics, i al menjar també l'hi troba pegues, perquè cony ve??? És una pregunta que ens fem continuament... Ens havia arribat a condicionar a l'hora de fer gaires lloguers a La Masia, i preferíem anar a qualsevol altre lloc. Però mira, ara ja passem completament d'ella. La saludem educadament quan entra al menjador, i ja ni ens la mirem més en tota la nit. De totes maneres, si no ve, millor.

I diumengue vàrem tocar a Sant Esteve de Bas. De fet, això sí que és tocar a casa: el local d'assaix és al mateix carrer, quatre cases més amunt... Però avui era l'últim dia que feien ball, per falta de gent. Fan una espècie de circuit, una "ruta del bacalao" de sales d'avis, i aquesta era una d'elles. Ara només en faran les que tenen més gent. LLàstima, perquè tocar aquí era molt còmode. Que hi farem... De totes maneres, val més que en facin a menys sales i que estiguin més plenes. Les hores passen molt més de pressa.