Estem mal acostumats

Quan toques a sales de ball, el normal és que, a l'hora anunciada de començar, ja hi hagi prou "quorum", o sigui, que pots començar a tocar amb gent que t'espera. Bé, de vegades fas el ronso cinc o deu minuts, perquè n'arribi algun més, però en el pitjor dels casos, hi haurà un mínim de cinquanta persones, més o menys. No sol passar el mateix a les festes, que has d'esperar a que vingui la gent, i si no ve, doncs començar a tocar per els quatre gats que hi hagi. I dic tot això perquè de vegades en Joan diu que s'ha de ser professional i adaptar-se a totes les circumstàncies. De vegades et trobes un públic molt fred i diu "Això enfonsaria a qualsevol grup novell...". Doncs no ho sé... A mi em sembla que hi ha músics novells, siguin de l'estil que siguin, que estan molt més acostumats que nosaltres a tocar amb públic fred... I amb poc públic, ja ni en parlem; segur que cinquanta espectadors, a segons quins concerts, és tota una multitud...

I és que dissabte tocàvem a Roses, a la Sala Suf... Noi, no hi ha manera que acabi d'arrencar, aquesta sala... Aquí ja és ben habitual esperar un quart o vint minuts per començar, a veure si arriba algú més, però no hi ha manera. Quan vàrem començar hi havia cinc parelles, i al moment més àlgid de la nit deviem ser unes trenta persones a la sala. Això, vulguis o no, t'afecta, i no t'acabes de sentir a gust. I en Joan el primer, clar... Per això vaig pensar en lo habitual que deu ser tocar en un ambient així, per tots aquest músics que ell en diu novells...

I diumenge ens pensàvem que tindríem una altra racció del mateix. Tocàvem a Santa Eugènia de Berga, que és al costat de Vic (obviament, tothom es pensa que és a tocar de Berga. Sortosament no és així... Ens estalviem una hora de viatge, ben bé...). No és una de les sales més animades on toquem... De fet, em sembla que l'any que ve no ens han llogat cap cop. Deuran llogar solistes i duets més barats, que els surtin més a compte. És una sala petita, per unes cent persones aproximadament; però em sembla que no la he vist mai plena del tot. Però avui, sortosament, hi havia un bon ambient... Potser serien una vuintantena, però com diu aquell acudit, es movien molt i semblàven més colla. De fet, és una llàstima que no s'acabi d'omplir mai del tot, i per tant, no ens puguin llogar més sovint. Perquè és dels públics més agraïts que hem trobat. Ho ballen tot i t'ho aplaudeixen tot amb ganes... És ben bé allò que diuen els esportistes de jugar a casa, amb el públic a favor... Ah! A més, avui hi havia una rifa especial, a més de la habitual que fan amb els números de les entrades. Doncs mira, hem comprat números, i ens han tocat un parell de fuets... Què més vols? Esperem tornar-hi aviat.

Feina mal repartida

Ultimament ja comença a ser massa normal tenir algun dissabte de festa. Ara, tant els clients com els amos dels restaurants, ja donen la culpa descaradament als mossos i al carnet per punts. Els balladors et diuen que, per anar a sopar i no poder beure un parells de copes de vi, o alguna cervesa tot ballant, doncs ja no surten... Mai m'hagués pensat que influís tant en la gent... Bé, de fet, em sembla que influeix més en la gent gran, que en general, beuen poc. Al jovent, i sobretot als que bevien massa, em sembla que no els ha influit tant. Em fa l'efecte que els que es torraven ho continuen fent igual, i se la jugen cada cap de setmana... En fi, que aquest dissabte era un d'aquests dissabtes de festa forçosa. A última hora, però, ens va sortir un lloguer, però se'n varen desdir. LLavors, ens surt un altre lloguer (que és el que vàrem fer). Però després de penjar el telèfon per confirmar-lo, tornen a trucar els que se n'havien desdit, que ara sí que ens volien llogar... I l'endemà, trobem en Josep de Bianya, que també ens tenia apuntats per anar a tocar allà (tot i que era un error seu). Ja ho veus, podíem haver tocat a tres llocs diferents... Ja ho podíem haver arreglat més bé tots plegats, i repartir-ho entre els dissabtes que ens hem quedat a casa sense fotre res... En fi, poca feina i mal repartida.

Dissabte érem a Sant Joan les Fonts, al restaurant Font del Grèvol. Cada vegada que hi anem, em sembla un sopar ball d'allò més informal. I no és cap crítica, però és que no tens la sensació d'estar ni treballant... Sopes amb els balladors, i quan estàs de sopar, baixes al garaig i toques. A tot arreu tenim un horari de començar; aquí no. Aquí fas la teva. Que la cambrera va més poc a poc a servir, doncs comences més tard... I com que els balladors sopen amb tu, doncs tampoc es queixen, ja que també mengen encara. Vaja, que té més pinta d'un assaig que d'un ball. I com que ens coneixem tots, i l'escenari amb prou feines fa un pam d'alçada, sembla que tu també estiguis de festa. De fet, el meu company s'ho va agafar massa com una festa... A part de beure un parell de copes de cava de més (que no es notava, però jo sí que el notava més animadot), es va passar tot el sopar xerrant i discutint de bolets amb els companys de taula. Naturalment, al cap de mija hora de tocar, ja no li quedava gaire veu per cantar... Sort que no hi havia gaire compromís, perquè el timbre de la poca veu que li quedava, feia por de sentir. En fi, que a les dues tocades, tots varen començar a agafar les jaquetes, i a les tres ja era a casa.

I diumenge érem a Camós. Encara que ja deu fer set o vuit anys, no em puc treure del cap el primer cop que hi vàrem anar a tocar com a duo. Abans hi haviem anat un parell de cops amb en Pepone, que era el cantant, però ens va deixar plantats a mitja temporada, i ens vàrem haver d'espabilar tots dos sols. A la mija part, els de la comissió ens varen venir a trobar i ens comencen a dir:"No anem pas bé, poc és lo mateix...", i això que la gent ballava i s'ho passava pipa... Per acabar-ho d'arreglar, al cap de tres o quatre cançons de la segona part, se'ns va petar l'etapa de potència. O sigui, que vàrem haver de parar, i anar a la camioneta a buscar la de reserva. A més, havia plogut i estava enfangat, o sigui que vaig entar amb l'etapa i un parell de kilos de fang a cada sabata, deixant la pista feta una merda... Vaig pensar: "Aquí sí que no hi venim més... Ja vindrà just que ens paguin...". Uff, quin dia. I res, al final la gent ens va felicitar i anava dient a la comissió:"A aquests ja els podeu tornar a llogar, aquests sí que van bé...". I a partir d'aquell dia, doncs cada dos mesos hi anem, més o menys. Ara s'emprenyen si el representant no ens hi posa... De fet, són els primers lloguers que fem cada any, ja que així poden triar. Mira com canvien les coses... I això que la comissió és la mateixa, eh!!! Però ara ens tracten com a reis, i mai no n'hem tornat a parlar, d'allò. A mi, el que em sembla, és que es pensaven que els cobraríem el mateix anant dos que el que els cobràvem anant tres. Per això es queixaven. El que passa és que el representant ja ho sabia, i també sabia que cobraríem menys, naturalment... Però no els ho havia dit. Ara, que pretenir que fes la seva feina ben feta, era molt pretenir, la veritat...

Recarregant les piles

En aquesta feina de músic, l'estat d'ànim és una cosa primordial. A veure, en qualsevol feina és important sentir-s'hi a gust, i tenir ganes de fer-la. Però un fuster o un paleta, per exemple, tindran un mal dia, i aniran a treballar de mala gana, i no passa res, ningú els estarà observant. Quan ens diuen que tal o qual conjunt ho varen fer malament tal dia, sempre fem la conya que potser tenien mal de caixals (només m'ha passat un dia, de tocar amb mal de caixals, però va ser horrorós). Clar, tens una gent allà davant que ve a ballar i a passar-s'ho bé, i no els pots dir que potser avui la cosa serà fluixeta perquè em trobo malament, mira. Naturalment, a ells els importa ben poc. Has de deixar els problemes a casa, i pujar a l'escenari amb bona cara, et faci mal un caixal o un dit del peu... Doncs mira, dissabte tenia un mal dia. No és que em fes mal res, però no sé... la setmana m'havia passat massa de pressa, i no havia fet res del que tenia previst fer. Res, vajanades, però mira, que el dissabte no tenia gens de ganes de fotre una hora de viatge, i anar a tocar les cançons de sempre a la mateixa gent de sempre. Però clar, tampoc podia triar, o sigui que a mal tiempo buena cara...

Ja vàrem començar malament, perquè en Joan, el meu company, estava pitjor que jo... S'havia fet un esguinç a l'esquena, i amb prou feines es podia moure, o sigui que vàrem haver de descarregar els trastos la seva dona i jo. Per cert, tocàvem altre cop als Cortals, a Sant Hilari. Tampoc hi havia la Dolors i en LLuís, els cunyats d'en Joan, que sempre animen una mica el cotarro. Però noi, va ser començar a tocar, i ja vaig veure que la cosa aniria bé. Tens una sensació que avui l'equip sona bé, i que el públic t'ho agrairà tot. I així va ser. Al cap de tres hores, ja m'havia passat tota la mala llet... Vàrem tocar les cançons de sempre per a la mateixa gent de sempre, practicament, però quan vaig acabar tenia el regust dolç de quan has fet alguna cosa ben feta. Tothom va marxar content, i fins i tot a en Joan li feia menys mal l'esquena...

I diumenge érem a Navata, i basicament va passar el mateix. Jo ja no tenia mal dia, ni de bon troç, i tot i que a en Joan encara li feia mal l'esquena, també va sortir una bolo rodó. I clar, com a tothom, quan veus que una cosa està anant bé, la fas més a gust, i més bé queda. Basicament, també vàrem tocar el de sempre per als de sempre, però les ganes, el gust i el feeling que hi poses, fa que aquelles tres hores de ball, et deixin, a tu i als que t'escolten, amb un més bon gust de boca. En fi, que el fi de setmana m'ha servit per recarregar una mica les piles. Espero que em serveixi per acabar de fer tot el que no vaig fer la setmana passada. Perquè tot sól, no es farà.

La impressionant riera de Rajadell

Dimecres tocàvem a Mollerussa, a la sala Punt Swing. És el lloc més llunyà on toquem, tenim tres hores de viatge. De fet, en Manel, l'amo, és d'Osona, i és allà on ens va contractar per primer cop, i nosaltres li vàrem dir que ho provaríem, a veure si, amb aquest viatge tan llarg, ens sortia a compte anar-hi. Deia que era una zona per explotar, ja que no hi ha cap sala de ball a prop, i com que ell hi té família allà, doncs ho volia provar. I va comprar una nau industrial, la va arreglar, i li ha quedat collonuda. Primer volia fer ball els divendres nit, els dissabtes nit, i els diumenges tarda. El primer dia que hi vàrem anar era un divendres, i hi havia dos parelles de públic, i una de les parelles eren uns músics que ens venien a escoltar. O sigui que vàrem tocar una estona (més que res pels músics que havien vingut de lluny...), ens va pagar els gastos i cap a casa... El ball dels divendres es va acabar. LLavors ens va llogar els dissabtes, un parell o tres a l'any, i tampoc acabava d'arrancar... Hi solia haver un centenar de persones, menys que més. I se li va acudir de obrir-ho com a discoteca, quan acabava el ball de saló (els divendres ja ho feia). Naturalment, li va funcionar molt millor... I dimecres ja ens va dir que el ball dels dissabtes s'ha acabat, que només obrirà com a discoteca. De fet, a la porta hi havia rotulat "Agapito", al costat de Punt Swing. I és que s'ha especialitzat en música llatina. Diu que de tres a cinc de la matinada dels dissabtes, fa més caixa que amb els balls de saló de tot el cap de setmana. O sigui que ja només aguanta el ball del diumenge tarda. I l'entenc, jo faria el mateix. No es pot dir que no hagi tingut paciència, perquè mira que va aguantar dies de ball amb poca gent, però al final ha dit prou i s'ha decantat per allò que li dona més calers, perquè hi ha una hipoteca per pagar. Tampoc és que ens sàpiga gaire greu no anar-hi (la diferència que ens paga de més, va tota per pagar el gasoil... Les sis hores de viatge practicament les regalem, però no li hem gosat dir mai que no hi volem anar...), però ara només hi podrem anar algun diumenge de tant en tant, més que res per compromís, ja que aquí ja tenim feina... I ja no podrem comptar els cartells de la riera de Rajadell, que era un passatemps habitual durant aquest viatge tan llarg... No sé si algú s'hi haurà fixat: a l'eix transversal, passat Manresa en direcció LLeida, de cop i volta veus un cartell on posa "Riera de Rajadell". I llavors un altre. I un altre. i un altre... I així fins a nou. El primer dia ja m'hi vaig fixar, i el segon dia les vaig comptar. I ara, cada vegada que passem Manresa, ja diem: "Ara ver la riera de Rajadell". I apa, un, dos, tres... fins a nou cartells en uns cinc quilòmetres. No em vaig poder estar de mirar un mapa, pensant trobar-me amb una espècie de Mississipi. Però no, es una trista riera que va fent esses per sota la carretera. De totes maneres, quina manera més inútil de gastar calers en cartells...

I diumenge érem a Vilobí, al pavelló maleït. De totes maneres, avui ha sonat millor (donades les circumstàncies, clar, perquè hauria de dir que ha sonat poc malament). Ja hi havia posades les cortines que posen a l'hivern, per poder escalfar el local més eficientment, i això ja es nota. A part, hem prescindit dels subgreus, i hem aixecat els peus dels bafles un parell de mètres més amunt. En fi, que ens hi esforcem tant com podem, però és del tot impossible fer-hi gaire res més... Ah! I avui, la Pilar i en Miliu ens han portat uns quant panellets per a cada un. De fet, m'han dit que no ho diguéssim a la resta de la seva colla, i jo ho penjo a internet... Espero que no ho llegeixin...