Animalades amoroses

Dissabte tocàvem a La Carpa. Hi havia en Simon, cosa estranya, perquè moltes vegades està de gira per tot el país, controlant algun dels seus locals. El mes passat ja ens va comentar que tenia ganes de fer uns sopars per a gent sense parella, però encarats a edats més joves de l'habitual, o sigui per una franja entre els trenta i els cinquanta. I ja n'ha fet dos, l'últim divendres passat... I la seva conclusió, és que la gent va molt cremada... Vaja, els tius especialment. La seva idea era fer un sopar, on la gent s'anés coneixent, i muntar una mica de ball estil discoteca, amb música dels vuitanta. Però noi, els tius només van a veure què pesquen... I les noies, no, clar. M'ho comparava amb el City (que també és seu), i diu que anaven amb el mateix plan, però clar, l'edat no és la mateixa. Es queixava de la poca paciència, amb aquelles ganes de lligar, que feien que es fotessin un cubata darrera l'altre, i que ja ni se'n recordessin de la titi que s'estaven "treballant". Era increïble escoltar-lo, jajaja. Només de pensar que al City, el que li interessa és que la gent mami, i que allà li deia a un: "No beguis tant, perdràs tot el que has guanyat fins ara". Em feia pensar en un director d'escola, procupat pel futur dels seus alumnes... En fi, ja ens explicarà com van els següents, si arriben a fer-se. I pel que fa al nostre ball, doncs molt bé, molt animat. Veus, els "nostres" ni mamaven gaire ni anaven cremats. De fet, a la quarts de dues de la nit, molts ja marxaven. Com que adelantaven l'hora, es feia tard més de pressa.

I diumenge, érem a Sant Jaume de LLierca. Un altre ple absolut, aquí força habitual. I mira, una altra bestiesa... A la mitja part, una noia ens deia que una seva amiga tenia un teclat, nou per estrenar, a veure si ens interessava. Però no un teclat domèstic, no... Un de professional, un Ketron em sembla, de uns 3000 euros... No, no és que toqui el piano, no en té ni idea... Resulta que festejava amb un noi brasileny (no sé si en directe o via internet), i es veu que li va comprar un teclat per regalar-li (se suposa que ell sí que tocava el piano, no li he preguntat). La qüestió és que li volia enviar a Brasil, però noi, ara han renyit. I clar, ara no sap que fotre del teclat. De fet, no li quep ni a casa, i li guarda l'amiga. Ja li he dit que ho sento, que no m'interessa, per bé de preu que me'l deixi. També podria comprar-li per cap caler, i mirar de vendre-me'l a bon preu, però tampoc se m'acut ningú a qui vendre'l. I tampoc tinc cap ganes d'estafar a algú que va pagant el teclat cada mes al banc. O sigui que l'hem adreçada a una botiga de confiança, on el podrà vendre al seu just preu, i amb els calers a la mà, potser li serà més fàcil oblidar el brasileny, i la bestiesa del teclat. No podia regalar-li un rellotge, com fa tothom? Ai, Senyor...

Una mica de déjà vu

Aquesta setmana llegia al muy interesante un article on es parlava del fenòmen del déjà vu, aquesta mena de sensació d'haver viscut una situació, i que segons sembla, no té res de sobrenatural, sinó que és una mena de falsos records que crea el cervell. I salvant les distàncies, m'ha passat una cosa així. Però no us espereu res espectacular, ni de bon troç... Aquesta setmana estàvem assajant peces noves, i recuperant-ne de velles, que feia temps que ja no tocàvem. Obviament, és més fàcil recuperar les velles que estrenar les noves. Entre les noves, hi havia un parell de boleros de tota la vida, que en Joan toca amb el violí, i que serviran, més que res, per amenitzar mentre la gent sopa, o per omplir el repertori. Allò que en diriem tenir un fons d'armari, vaja... Doncs comentàvem que, tot i que per a nosaltres són noves dins el repertori, ningú se n'adonarà... Perquè les toca tanta gent i s'han escoltat tant, que el públic es pensarà que ja les toquem de tota la vida. Per això, sempre busquem alguna peça pseudo-desconeguda, que tingui certa gràcia, i amb la que la gent es fixi. Com que no els és coneguda, hi presten més atenció. Sempre has de tocar les cançons que agraden a tothom, i que tothom toca, però jo em refereixo a omplir el "fons d'armari". Això ho dicutíem divendres, i dissabte la meva mare ens donava la raó... Em diu: "Avui he escoltat aquella cancó que toqueu vosaltres, aquella que al final li foten un tiro...". I jo, vinga a pensar en quina cançó que toquem foten un tret a algú. He repassat totes les mexicanes, on això dels trets és una cosa força comú, però no era cap de les que li deia. Al final resulta que volia dir Maria la portuguesa. Doncs mira, aquesta no la toquem, nosaltres... "Ah, em pensava que la tocàveu, com que la toca tothom...". Alguna vegada havíem parlat de fer-la, però ara em sembla que val més que ens decidim per una altra... Total, tindrem una feinada de Déu, i la gent es pensarà que portem anys tocant-la... Qüestió del déja vu dels collons, veus.

Dissabte érem a Palafrugell, al Centre Fraternal. Palafrugell és una ciutat urbanisticament complicada, especialment pels que no ens la coneixem, clar. Ja deixo de banda les obres a la carretera de Palamós, que ja ens varen fer perdre una vegada. Però és que dins el poble, tot són carrers petits i estrets (vegeu Google Earth. No em donen comissió, tot i citar-los moltes vegades...). Per arribar a la Plaça, que és on hi ha la sala, hem de fer tot un seguit de virolles que, a base d'anar-les fent, ja ens sabem de memòria i arribem sense més complicacions, si no és que els municipals ens han tancat el carrer de torn, cosa massa freqüent... Però mira, en Joan va decidir unanimament, que hi havia un carrer que devia anar directament a la Plaça. Naturalment, ens vàrem perdre... O sigui, que la propera vegada, si Déu i en Joan volen, farem l'itinerari de costum. Pel que fa al ball, com sempre. De totes maneres, fent el cigarro a fora amb els de costum, trobava a faltar una rossa que no falla mai. Vaja, ni ella ni el seu home fallen mai, el que passa és que ell no fuma, i ella sí, i els fumadors sempre ens acabem trobant a fora al carrer, a la mitja part. Però bé, han arribat d'un sopar cap a la una, i han vingut a rematar la nit allà. Ella ja s'ha quedat a fer el cigarro a fora. A mi ja m'han cridat per començar, perquè els de la comissió no volen que fem la mitja part massa llarga, no fos cas que la gent marxés... Nosaltres toquem fins a quarts de tres, i mai no marxa ningú fins a la última cançó. Però, vaja, que els has de dir...

I diumengue a Vilobí... Com que m'he allargat massa, només diré que ha anat bé. El pavelló no ens ha fet massa la guitza, i a la mitja part han repartit bunyols per a tothom, què més vols... Ah! I els senyals, tant avui com ahir, estaven intactes: hi havia els ullets, la boca i el nas dibuixats... Avui he dibuixat un pal que surt del cap, i que vol ser el cos del ninot. La idea és fer el dibuix aquell del joc del penjat. A veure si en algun escenari puc arribar a escriure Game Over...

Escales, sopar i futbol...

... que no és el mateix que "drogues, sexe i rock'n roll"... Dissabte tocàvem al restaurant Les Tries, a Olot, en un sopar de caçadors. Com que ja hi havíem tocat una altra vegada, ja sabíem que ens trobaríem un munt d'escales per on pujar els estris. Deu ser que estem molt ben acostumats, ja que sempre solem tenir l'escenari a prop de la camioneta, però noi... És desesperant... Obviament, i com que el mejador és petitot, vàrem pujar els aparells minimament imprescindibles, i vàrem tocar amb els monitors. Tot i això, uns vuit o deu viatges no ens els va treure ningú. A més, era el dia del Barça-Madrid, i mira per on, hi havia muntada una televisió al menjador... La veritat és que amb una ràdio haguéssim passat igual... Era una tele d'unes vint polsades, i nosaltres, tot i estant a les files més properes, amb prou feines véiem res; imagina't els de les últimes files, una vintena de metres més enllà. Però mira, al menys vàrem estar tot el sopar entretinguts. En tenia un al davant que fotia un patir!!! Lo pitjor és que li portaven el menjar just quan el Madrid marcava, i clar, li passava la gana... Llavors, el Barça empatava, i apa, una gana de Déu, i res per menjar. Que li portaven el següent plat, apa, el Madrid marcava... Encara sort que al final varen empatar... Suposo que, en arribar a casa, devia fer un ressopó; de fet, va marxar aviat. I apa, un cop acabat el partit, vàrem començar el ball, que va estar més animat del que ens esperàvem. I a les tres de la matinada, apa, vuit o deu viatges més d'escales amunt i avall, i cap a casa.

I diumenge érem a Camós. Els senyals, els coi de senyals... Jo diria que aquí ja els havíem dibuixat... Però res, ja no hi eren... Vaja, no hi eren els nostres, els d'ells (que continuem sense saber qui són ells...) sí que hi eren. Em sembla que haurem de canviar de rotulador. Al final, ens haurem de decidir per un de permanent, com el "d'ells". Clar, deuen passar la fregona per l'escenari, i a can pistraus els nostres senyals... En fi, que m'hauré d'apuntar on els dibuixo, perquè potser tota la feina és en va... Ah, i pel que fa al ball, doncs normal, força animat, com sempre... De fet, fa dies que no veiem en Palomeres, un dels asidus a Camós... Espero que no li hagi passat res...

Poc a dir...

Aquesta setmana no tinc gaire res per dir... Dissabte érem a la Masia, i per sort no hi havia la rossa. Amb això sól, ja n'hi havia prou perquè la nit anés bé. I a la mitja part, mig menjador era a fora mirant l'eclipsi de lluna.

I diumenge, tocàvem a Les Preses. Estem acostumats a anar-hi a l'estiu, amb poca gent. En canvi, ahir la sala estava força plena. I plego, perquè no tinc ganes d'escriure, i per dir obvietats, millor callo, no? Apa, siau.