Qüestió de gustos

Dissabte érem a La Carpa, a Banyoles. El primer que fem, quan arribem, és comptar els pans que hi ha a les taules... Aquesta és la manera de saber la gent que hi haurà a sopar. Bé, moltes vegades encara no h'hi ha cap, de pa, i llavors esperem que la Maite surti a posar-los, i ja li demanem directament a ella quanta gent hi ha apuntats. Doncs dissabte eren pocs, trenta-i-picu, més algun que devia venir sense reserva. Però bé, com que feien la rua de carnaval, esperàvem que algun en vingués a ballar, després de sopar. I és que aquí fan un ball obert, o sigui que a partir de les onze, la gent pot venir només a ballar. I així va ser. Vàrem començar el ball per a una cinquantena, però cap a les dotze, la cosa es va arreglar, i la pista feia força goig. Mentre tocàvem un merengue, vaig veure al vestíbul, un noi negre que fotia uns bots, ben animat. Resulta que és un antic treballador i que, amb un català impecable, i fins i tot amb un remarcat accent gironí, ens va dir que venia sovint a treure el nas. També ens va dir que, dels que anàvem a tocar allà, érem els que li agradàvem més. Tot és qüestió de gustos. Tornant cap a casa, vàrem tenir una interessant discussió. Resulta que ens vàren alabar a un teclista que fa més o menys la mateixa ruta que nosaltres, i que fa anys havia tocat amb en Joan, el meu company. Doncs això que l'alabin, el treu de pollaguera. Deixant a part el seu caràcter, de vegades una mica conflictiu, aquest teclista és un cas curiós... A veure, tothom et diu que és una gran pianista, però la veritat és que té un repertori de vint, trenta o cinquanta cançons, i realment aquestes li surten collonudes. Però clar, en Joan, que quan tocava amb ell veia les seves limitacions, no pot entendre que agradi a la gent. I d'aquí no el trèiem. Li deia que la gent no té perquè entendre de música, i que senzillament va a ballar. Si la teva música els fa ballar, ets collonut, siguis més o menys bon músic. Precisament aquesta setmana, en una d'aquestes cadenes que arriben d'internet, hi havia una frase que em va agradar: "Si tu no ho pots fer millor, no critiquis". I jo no ho faria millor que ell. Potser diferent, però millor, no. I és que el tiu té gust per tocar, i a sobre és espectacular tocant, a l'estil del teclista de Mecano, amb unes poses trencadores. I mira, això agrada a la gent. Que a sota d'això no hi hagi una base per fer gaire més que això, a la gent li importa poc. Simplement li agrada, i ballen. I si parlem de bases musicals, ja li deia jo a en Joan, que nosaltres tampoc podem presumir tant... N'hi ha un piló i mig de músics que fan la nostra mateixa ruta, que ens donen deu voltes com a músics, però que tenen menys feina que nosaltres. Doncs mira, qüestió de gustos... Les sales prefereixen que hi anem nosaltres, que suposo que els fem ballar més. Com algú pagarà una milionada per una obra d'art que li agrada a ell, i que d'altra gent ni tant sols entendrà. Qüestió de gustos...

Diumenge tocàvem a Anglès, a la Selva. Després de varis intents fallits, per qüestions d'agenda, al final ens varen poguer llogar. És una sala maca, gran però acollidora. Però vaja, tot i ser un lloc nou per a nosaltres, la veritat és que els balladors ens eren força coneguts, de veure'ls a d'altres sales de ball. O sigui, que ens hem sentit com a casa. Molts dels que han vingut ja ens deien que havien vingut expresament per veure'ns. Veus, en canvi, divendres vaig trobar un altre ballador dels habituals, que va dir que preferia anar a un altre lloc, on hi havia un grup que també li agradava molt. Pel que jo tinc estès, més que un grup, és un cantant de karaoke amb tres figurants al costat. Però què hi farem. Tot és qüestió de gustos, i jo no m'hi faré mala sang.

Cicle de matinals a les presons: La Model

O més ben dit, el centre penitenciari d'homes de Barcelona... És que això del vocabulari de les presons és una mica rebuscat, com si tot hagués de quedar politicament correcte. Però vaja, era la Model, perquè ens entenguem tots. De moment, ja era més a prop que la de Tarragona, o sigui que vàrem marxar a les vuit en lloc de les set, cosa que jo vaig agraïr especialment. De totes maneres, no les teníem totes, perquè ens havien dit que no podríem entrar amb la camioneta dins del centre. I és clar, el carrer Entença, tot i ser un dissabte a mig matí, no és el lloc més indicat per buscar aparcament no gaire lluny, i començar a traginar trastos amunt i avall. Però mira, a les deu ens esperava en Marcel davant la porta, i després de parlar amb l'educador de torn (una altra paraula totalment sui generis, de llenguatge penitenciari), ens vàren obrir la porta de l'aparcament privat, a l'esquerra de la porta principal (per més detalls, mireu-ho al Google Earth, jo ho faig sempre...). I apa, a partir d'aquí, el de sempre: carnets d'identitat, mòbils al cotxe, i firmar els fulls d'entrada. I el carro amb els voluntaris de torn, clar. I vinga, cap a dins. De fet, comentàvem que un cop has entrat un parell de vegades, ja no fa tant de morbo, això d'entrar a la presó... com a visitant, clar. Ben mirat, deixant a banda les dobles portes enreixades que et trobes a cada control (una no s'obre fins que s'ha tancat l'altra), tot plegat no es diferencia gaire d'entar en un institut de secundària. Fins i tot l'edat dels interns seria, en general, la adequada. Després de passar per la galeria central carecterística de la Model (insisteixo amb el Google Earth), vàrem anar cap al teatre. I amb l'ajuda habitual d'una vintena d'interns, vàrem portar els estris cap a l'escenari (jo només vaig portar un peu de micro, ja no quedava res més per portar...). I després de muntar, al cap d'una estona, vàren arribar els interns, una cinquantena. Mira, aquesta vegada semblaven més animats... En varen sortir quatre o cinc a aprendre quatre passos de ball, i vàrem tornar a fer el mateix: Tocar tres cançons a trossos, mentre les aprenien, i després totes seguides. Fins i tot, n'hi va haver un que es va posar a ballar amb una certa gràcia un cha-cha-cha amb la professora, mentra la resta aplaudien. En fi, el que deia, que arriba un moment que ja ni sembla que estiguis en una presó... Hi havia un intern que grabava amb una càmera de video, ben vestit i amb cara de bon noi (això dels vestits a ratlles deu ser cosa de les pelis, allà dins tothom va vestit de carrer), que tenia ganes de dir-li: "Tu què coi fots aquí???". Perquè sí que veus alguns caretos que fan por, però veus molta gent que tothom anomenaria com normal. I apa, una hora més tard, tot el camí a l'inversa, i cap a fora. Des de fora del teatre, es veia un dels pavellons (un dels braços de l'aranya... Google Earth), i des d'allà sí que es veia l'apariència sinistre que sempre m'havia imaginat que havia de tenir la Model, amb una façana una mica deixada i amb pinta de presó antiga, ja que a l'interior ho vaig trobar tot més ben cuidat del que m'esperava. De fet, la intenció és tancar-la, i transladar tothom a Brians 2. Però segons ens deia l'educador, això serà difícil... Tot i que ja l'han buidat força, encara està saturada: Ara hi ha sis interns per cel.la, en un espai de nou metres quadrats... I havien arribat a ser nou per cel.la, amb matalassos a terra. Com ens deia l'educador, si penses que tothom té roba, sabates... i amb el wàter allà al costat, el més complicat de la presó, és la convivència... Després d'això, ja em semblava més sinistre... Ah! I aquí dins no hi havia enlloc per dinar, o sigui que ho vàrem haver de fer pel camí. La diferència va ser important: Dels quatre euros habituals als economats de les altres presons, vàrem passar a quinze euros per cap... Sort que la propera és la de Figueres, i ja dinarem a casa...

I per acabar, només esmentar que dissabte, a la nit, estàvem a Palafrugell, al Centre Fraternal. Tenint en compte l'aiguat que queia, i que hi havia balls de carnaval a tot arreu,hi va haver força gent... I diumenge, a Les Planes, on feien ball de disfresses... Però com que no tinc més ganes d'escriure, i que recordi, no ha passat res d'especial, ho deixo aquí. Bé, només mencionar que hi havia els senyals a terra, però avui no els he retocat, no valia la pena: demà, segons han dit, enderrocaran el pavelló per fer-lo nou. Hem tingut l'honor de tancar un cicle, veus...

Camí dels cinquanta

Osti, divendres em vaig quedar ben parat... Resulta que l'Esteve l'any que ve ja en farà cinquanta... No me'n recordava, tot i que ser jo qui va comprar les espelmes del pastís de l'any passat. El temps passa ràpid, però tant??? Quan la Isabel i l'Esteve varen començar a sortir, qui m'havia de dir que em cauria tan bé! No és que sentís gelosia, perquè entre la Isabel i jo hi ha hagut sempre molt bon rotllo i molta complicitat, però res més (ella sempre em diu "el germà gran", tot i que sóc uns quants anys més jove que ella). Més aviat, era una mica d'enveja, o de ràbia, perquè ella començava una rel.lació, i jo venia d'un desengany. Però vet aquí que, passat el temps, trobo que m'hi avinc amb l'Esteve... I és que potser hauré de començar a mirar més cap a amunt que cap a avall. Mai he estat massa conscient de l'edat que tinc (com la majoria, segurament), i sempre m'he avingut amb gent més jove que jo, però a la llarga sempre surt la diferència d'edat. Amb gent com l'Esteve també n'hi ha, de diferència, però no la noto, almenys amb ell. La Nuri em deia l'altre dia: "Perquè no vas a tal bar, que la trobaràs?", referint-se a una amiga separada que hi treballa. Millor que no, no cal... Com em deia dies enrera en Mingo, un músic amb qui vaig tocar una colla d'anys, la diferència d'edat se nota. Ell és un expert en canviar de parella, i l'actual té trenta-i-picu d'anys (ell passa dels cinquanta). Si ho diu un expert en el tema, val més fer-li cas. Precisament, és amic de l'ex de la separada, mira... Quan els veia sortir junts alguna vegada, sempre en feia conya, jo... Qui va amb un coix...

Dissabte érem a Els Cortals. Hi havia la Valentina i en Pere, i aquest últim feia cinquanta anys. Veus, tampoc ho hagués dit mai. No és que ho sembli, però jo n'hi hagués fet més... Ja són avis, i no sé, el fet de veure'ls sempre a ballar amb gent gran, em semblava que havia de ser més gran. Veus, amb aquests també m'hi entenc bé. I és que la Valentina (l'àvia més guapa del món) deu tenir l'edat de l'Esteve, més o menys. Em vàren presentar la germana gran d'ella, que és vidua. Total deu ser cinc o sis anys més gran que la Valentina, però noi, tampoc es tracta de mirar tan amunt... Coses de la Dolors, que em vol casar tant sí com no...

I Diumenge, per fi, vàrem anar a tocar a Sant Quirze de Besora. Hi havíem d'anar un dissabte del mes passat. Es va anular, i ens ho varen canviar per diumenge de la setmana passada. I també es va anular... Per sort (o per desgràcia), diumenge tampoc teníem feina, o sigui que ho vàrem tornar a canviar. No les teníem totes, perquè només fan ball els dissabtes, allà, però com que ja els tenien tots plens, doncs ens varen llogar un diumenge. I clar, la gent es mou per costums, i si en un lloc no fan ball els diumenges, costa molt canviar els costums de la gent. Però hi va haver sort. Com que al poble del costat aquest diumenge no en feien, va resultar que la sala es va omplir. Ja vàrem fer un parell de dates per a l'any que ve, tot i que hi tornem pel maig d'aquest any. La Sandra, la noia que se'n cuida, també es queixava d'alguns músics que volen cobrar bestieses. "Si tinc menys de cent persones, normalment, com vols que pagui tants calers?". Es veu trempada, la Sandra... És un cas estrany, que una noia de vint-i-picu d'anys, es dediqui a portar una sala de balls de saló. Fa gràcia això de veure una colla de joves recollint la sala, quan el més habitual és que la comissió sigui de gent gran. Veus, m'hi sentia proper a tota aquella jovenalla. Clar que va ser una rel.lació superficial i de poca estona. Aquest deu ser el secret.

Ser músic o fer de músic

Pot semblar dues maneres de dir el mateix, però jo ho trobo diferent. Ser músic, per a mi, és passar-se vuit o deu anys estudiant, trencar-se les banyes fent escales, arpegis i exercicis per agafar técnica, i tot per tenir un títol que, com em comentava el mestre Trias, ara per ara no serveix per a gaire res, ja que per donar classes en una escola, per exemple, necessites el títol de pedagogia musical. Per tant, jo sempre dic que faig de músic... Perquè ni de bon troç m'he passat vuit anys estudiant, ni fent escales ni arpegis, ni res d'això. A veure, jo vaig començar a anar a música gairabé per obligació, com gairabé tothom, suposo. Més tard, li vaig trobar el "gustillo", i ja hi anava per iniciativa pròpia, però més que res per passar l'estona en una cosa que m'agradava. Però tampoc m'hi matava, m'ho agafava bé... O sigui, que estudiar, ja estudiava. I d'exercicis, ja en feia, però tampoc masses. Era un hobby i com a tal m'ho agafava. LLavors vaig començar a tocar, i em pagaven per fer-ho, i tot plegat servia per invertir en nous aparells, com fan tants i tants aficionats. I de cop i volta, sense saber ben bé com, em trobo que ara visc d'això, de fer de músic sense ser-ne (segons el meu parer). Sí, clar, tinc la experiència, ja ho sé... Però també la tindria si hagués estudiat, i m'ho hagués agafat més seriosament. Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients, perquè tinc una feina que si no t'agrada fer-la, es nota massa. I d'aquí que hi hagi pilons de gent amb la carrera de piano acabada, i que no han tocat mai, ni tan sols s'ho han plantegat. Els meus estudis sempre han estat no reglats, una mica aquí i una mica allà... però la feina m'agrada i, dins de les meves limitacions, hi posso tot el que sé. On vull anar a parar amb tot això? Doncs que a vegades escoltes algú, i dius "collons...". Això deu passar a tothom, però a mi em passa amb gent normal i corrent, no amb super virtuosos. Llavors em sento petit, i veig que, per molta experiència que tingui, no arribaré mai a tenir la seva tècnica i la seva soltura. Els envejo, de forma sana. Fa temps vàrem alternar amb un duet que es deia Lucky Luck, que feia balls de saló en alguna de les sales on tocàvem. Aquell dia, varen arribar força tard, i varen muntar l'equip, dos micròfons i un teclat, en cinc minuts. Vaig quedar acoolonit del que feien, sobretot en Toni, el paio que tocava el teclat. Jo en monto quatre, de teclats, per donar una mica de varietat als sons. Ell, amb un sol teclat, feia maravelles... Canviava de sons, i tenia un gust exquisit, tant tocant com amb els sons que utilitzava. Més tard, ens vàrem assabentar que ho compaginaven amb un grup de versions, que s'ha acabat menjant el duet de balls de saló, i fent cançons pròpies. Es diuen Strombers. I dissabte, anant a Roses, els vaig carregar al mp3, i els vàrem escoltar. Tot i fer un estil ben diferent al nosre, ens van deixar bocabadats. I això que en Toni ja no toca els teclats, toca la guitarra!!! Però a les peces es nota la seva petjada de bons músics, acompanyats per la resta del grup, que no es queda enrera. O sigui, que em vaig tornar a sentir petit, i a envejar la seva manera fàcil de tocar. Us recomano que visiteu la seva plana web, www.strombers.com. No us en penedireu.

I de l'actuació de Roses, poc a dir... Només eren vint balladors, em sembla que és el record nostre de mínima assistència, aquí a Roses. Malauradament, ja comença a ser massa habitual, en aquesta sala, que vingui poca gent els dissabtes... Tot i això, ja ens han donat dates per a l'any vinent, o sigui que tenen ganes de continuar. El que passa és que és molt trist tocar en una sala practicament buida. Però què hi farem...