A vista d'ocell

N'hi ha que estàn enganxats als jocs d'ordinador... A casa mateix, tots es poden passar hores jugant a qualsevol cosa. A mi mai m'han dit gaire res. Al principi de la meva informatització, ara deu fer uns quinze anys, ja hi havia perdut algunes estones, però només això. Si fa o no fa com ara... Només tinc un joc, una espècie de puzzle-solitari, que només s'acaba quan no tens moviments a fer, i que m'entreté aquell quart o mitja hora perduts, quan espero que arribi l'hora de fer una altra cosa. Però vaja, l'obro molt de tant en tant. En canvi, veus, sóc un adicte al Google Earth. Amb aquests programa m'hi puc passar llargues estones buscant carrers o carreteres, o simplement anant d'aquí cap allà. I des que la resolució de les imatges de tot Catalunya han augmentat, encara més. A part de ser una eina útil quan no sabem on anem a tocar (o per trobar una dressera per anar a Camós, per exemple), el faig servir com a simple entreteniment. I un dia se'm va acudir que podria posar xinxetes als llocs on anava a tocar, i a finals d'any, fer-me una idea de les voltes que he fet.

Doncs res, aquesta setmana, tres xinxetes: Dimecres a LLoret, dissabte a Montagut, i diumenge a Camós. El problema és que, als llocs on anem sovint, les xinxetes es solapen. Però vaja, alguna cosa m'inventaré. Total, no ho he de presentar enlloc, tampoc ha de quedar impecable ni estadisticament perfecte.

Tres dies vora l'estany

He tocat tres dies seguits a La Masia, a Porqueres. Aquest any celebren el cinquantè aniversari, i per celebrar la festa, van triar un cap de setmana que hi anéssim nosaltres. Els feia gràcia que hi toqués algun dels grups que fa més anys que hi anem, i ens van triar a nosaltres, cosa que ens va fer molta ilusió, tant se val. El dissabte ja el teníem contractat des de l'any passat, i per casualitats de la vida, teníem lliure el divendres (cosa força habitual) i el diumenge (cosa gens habitual). Per tant, vàrem muntar l'equip el divendres a la tarda, i no el vàrem treure fins diumengue a la matinada. Hem menjat com reis, ens ho hem passat pipa, i ens hem estalviat de montar i desmontar un parell de dies.

Divendres era el dia de la celebració oficial. Havien convidat un miler de persones, i en van assitir unes vuitcentes. La veritat és que feia goig de veure... Només d'arribar, la primera sorpresa: Hi havia el Pa d'Àngel que acabava de muntar en un escenari suplementari. O sigui que alternàvem, i a més amb Pà d'Àngel, que ens coneixem però no havíem coincidit mai... I per fi es va aclarir allò dels senyals a terra; efectivament, els fan ells. Ens van dir que ja sospitaven de nosaltres, en veure'ls retocats, i que en un lloc ja hi van dibuixar un sol. De moment no l'he trobat. Ara, que si l'han dibuixar amb el retolador permanent habitual, me l'acabaré trobant. La veritat és que la festa va ser un èxit en tots els sentits, i el ball molt animat, amb moltes cares conegudes dels sopars ball. Tot i fer un estil de música semblant, en les més de dos hores que vàrem tocar cadescú, no vàrem repetir cap cançó, cosa que no deixa de ser estrany, encara que pel públic pot semblar normal. Això sí, cap dels dos va tocar el contri. Es veu que ells pensaven el mateix que nosaltres: "ja el faran ells". És que ens agrada tant....

Dissabte era el sopar ball habitual, però amb un menú especial, i amb més gent del que és normal. La veritat és que molts dels balladors que havíem trobat el divendres, repetien el dissabte (aquest cop pagant, clar...). Com divendres, vàrem compartir taula amb en Narcís, un noi de ràdio que exercia de presentador, i que donava entrada amb elegància a cada cosa fora de lo habitual: el pastís, el brindis... Vaig quedar acollonit de la facilitat de paraula i la espontaneitat que tenia. Semblava que tot estava preparat al milímetre, quan moltes vegades només tenia segons per pensar què dir. És ben bé que era de l'ofici.

I diumenge era el dia de celebració pels familiars i els íntims. També hi havia convidat el personal, vestit de carrer i assegut en una taula, amb unes ganes de marxa que es van anar diluint mentre avançava la nit. I és que aquest tres dies, s'han fotut un fart de pencar!!! Al ball, que va ser curtet, només en varen aguantar un parell, que es van posar a imitar la rossa famosa dels sopars ball, i que tant divendres com dissabte no va faltar. De fet, sort que el ball era sense compromís, perquè en Joan es va fotre a riure en mig de la cançó. El cas és que divendres vaig poder parlar-ne amb músics de quatre grups diferents, i tots la coneixien, per desgràcia. I és que amb tots fa el mateix. Els de Pa d'Àngel li diuen la Fifí, i no sé perquè, però li escau... Això deu ser allò que diuen del consuelo de tontos, però mira, la qüestió és que ja ens la mirarem d'una altra manera. Quan la vegi ballant davant l'escenari, pensaré en els camarers quan l'imitaven, i se m'escaparà el riure...

Sensacions diferents

Cada tres o quatre mesos remenem una mica el repertori. A part d'afegir-hi les peces noves que haguem fet, recuperem alguna de les cançons velles que ja no fem, i n'endrecem alguna de les que fem al calaix. És la manera de tenir-les totes més o menys fresques, i que soni tot plegat una mica diferent (tot i que hi ha cançons que no les pots deixar de fer, ja són un clàssic del nostre repertori). Sempre pots improvitzar una mica l'ordre, però en general, segueixes la llista, per comoditat i per rapidesa. Tot i això, de vegades sembla que haguem canviat qui sap què, quan majoritariament has tocat el mateix de sempre.

Això ha passat aquesta setmana. Dissabte érem a Montagut, i hi havia poquíssima gent. Vàrem tocar el repertori de sempre, tot i que quan no hi ha gent costa més de passar. I diumenge tocàvem a Sant Jaume, i vàrem tocar exactament el mateix. Però a la Dolors li semblava que no, que avui havíem tocat un repertori més animat. La diferència era que avui la sala estava ben plena, i l'ambient fa ambient. I tocant el mateix de sempre, et diuen: "Avui sí que heu tocat un repertori bo!!!". Total, que les sensacions que té el públic depèn en gran mesura de la quantitat de gent que tingui al voltant. I com que això ja no depèn de nosaltres... paciència.

Quatre dies de juliol

Aquest any, la setmana tràgica s'ha avançat... I em sembla que no es repetirà, ja que, com a molt, jo diria que, a partir d'ara, només tenim tres bolos seguits... I és que, aquest any, l'agost es presenta tranquil. És el que passa quan et dediques a tocar en sales de ball, i deixes una mica de banda les festes majors. I és que a l'agost, les sales també fan vacances. Però vaja, una setmana tràgica a l'any no sol fallar mai.

Divendres érem a Sant Feliu de Pallerols. Començaven les activitats d'estiu, i ens varen llogar a nosaltres el primer dia, i també l'últim, a finals d'agost. A veure si aquest any aconseguim tocar tots dos dies, perquè fa uns quant anys que hi anem, i un dia o altre hem de patir pel temps. Però divendres no, estava ben serè. I per ser el primer dia, hi havia més gent de la que m'esperava. De totes maneres, continua essent un ball força atípic, amb el públic assegut a uns cincuanta metres de l'escenari.

Dissabte tocàvem a Mallorquines, al costat de Sils. També fa una colla d'anys que hi anem, i sempre haviem tocat en una pista esportiva. Doncs aquest any la pista estava en obres, i després d'urbanitzar tot el voltant, sembla que es convertirà en plaça. L'any que ve potser ho veurem. De moment aquest any hem tocat en un carrer, on havien fet la festa abans d'anar-hi nosaltres. No sé si era que el carrer era estret i m'enganyava, però jo diria que és un dels anys que hi he vist més gent. Ah! I vàrem estrenar escenari... És un d'aquests moderns, que es monten per mòduls. Menys mal... L'escenari vell consistia en un parell de cavallets, un parell de bigues de ferro, i planxes d'aglomerat al cim. Era gros, i se'l veia valent, però noi, a la que et movies una mica massa, aquelles fustes es començaven a moure, i feien ballar els teclats de manera perillosa. Aquest any, només ballaven els de baix de l'escenari.

Diumenge, cap a Vilajuïga. Com que a Navata i Ordis ja fan vacances, hi havia la tira de gent d'aquestes sales, a més dels habituals de Vilajuïga. Aqui va ser on fa uns mesos ens vàrem oblidar de cobrar. Aquesta vegada, només d'arribar, tant nosaltres com la comissió ja teníem clar que havíem de cobrar doble. O sigui que, com que era el vuit de juliol, va ser la paga extra del vuit de juliol. Benvinguda sigui.

I dilluns tocàvem a LLambilles, al Gironès. Era un sopar final de festa. Clar, com que era dilluns, i al poble hi estant censats uns cinc-cents habitants, em pensava que seríem quatre gats. Doncs, no. Quan vàrem entrar al pavelló, nou de trinca, estava ben ple de taules parades. Els vàrem comptar per sobre, i eren més de tres-cents, o sigui que bona part del poble era allà. "Però demà aquesta gent deu haver de treballar, serem poquets a l'hora del ball". Doncs, tampoc. Fins a quarts de dues no es va començar a buidar una mica el pavellò, i nosaltres vàrem continuar el ball fins a quarts de tres, amb l'ajuda d'algun espontani, que pujava a cantar. Algun amb més gràcia que els altres, tot sigui dit...

I després d'aquesta tourné, aquesta setmana tornarem a la normalitat de les sales, amb la visita a dues de les que no tanquen a l'estiu: Montagut i Sant Jaume.