Cada 15 de maig, per Sant Isidre, anem a tocar a Guils de Cerdanya. És un bolo una mica especial... La veritat, el primer any que hi vàrem anar, no ho veia gens clar. Es tractava de fer una cercavila, una missa i un ball a la nit. La missa i el ball, cap problema, però la cercavila... Jo només toco els teclats (ja vaig provar amb un accordió, però no me'n surto gaire bé), i en Joan toca la trompeta, i el cantant que portàvem, en Pepone, tocava el bombo... O sigui que la solució va ser penjar-me un teclat al coll, alimentat amb bateries, i conectat a un ampli, també amb bateries. Jo no em veig, per sort, però es veu que semblo una d'aquelles noies que venien tabac a les pelis antigues. Oh, i l'ampli l'ha de portar algú, que jo tinc les mans ocupades. Doncs a buscar un voluntari que el porti. Aquell primer any em va semblar força patètic, però noi, a la comissió li va agradar, i ja fa nou anys que hi anem, sempre el 15 de maig, caigui on caigui. De fet, ara quan ens veuen penjar-nos els trastos, ja s'aparten, no fos cas que haguessin de portar l'ampli, que pesa un colló. Ultimament ja se n'encarrega un de fixe, al qual li donem un cd o li dediquem una cançó al ball.
El que passa és que el primer any hi vàrem anar tres a tocar, i ara sempre volen que hi anem tres. De fet, la cercavila amb un tiu amb un teclat a l'alçada del melic, i un altre tocant la trompeta, quedaria molt pobre. O sigui que, com que al segon any ja ens havia plegat el cantant i ja anàvem només dos a tocar, havíem de buscar algú que ens ajudés. Per la cercavila i la missa no hi ha problema, perquè total és poca l'estona que toquem, però el ball dura tres hores, i havia de ser algú que s'acoplés sense gaires problemes. Primer venia en LLuís, del que ja he parlat, però noi, tot el ball era un patir... Després va venir en Tomi, que ja era una altra cosa. Com que el ball, incomprensiblement, és a la nit (Cada any tothom ens repeteix que l'hauríem de fer a la tarda, com si nosaltres ho decidíssim... Què més voldríem nosaltres! Però noi, qui paga mana), doncs aprofitem la tarda per assajar una mica amb el músic nou. Amb en Tomi, ja no hi havia cap problema; és un nano jove que també fa ball, i per tant s'acoplava perfectament al nostre repertori. Però aquest any no ha pogut venir, i hem fet un nou fitxatge: En Jordi. Aquesta vegada se'ns va acudir de donar-li el repertori gravat, i les partitures, perquè se les mirés amb calma a casa. I noi, va ser un éxit. I és que en Jordi és un crack... Semblava que portés anys tocant amb nosaltres!!! Va tocar el saxo a la cercavila (sense que se li escapés el riure en veure'm amb l'invent a la cintura, cosa gens fàcil...), em va acompanyar a la missa amb la flauta i amb la tenora, i al ball alternava el saxo i la flauta, segons la peça. De fet, també podia haver tocat els teclats, perquè els remenava millor que jo... El tiu estava tranquilíssim, tu... Quan havíem de començar una nova cançó, ell sempre estava a punt, mentre nosaltres encara buscàvem els papers. Jo li deia: "Tot bé?". I ell: "Sí, cap problema...". Ens fotia uns arreglos amb la flauta que ens feien badar fins al punt d'equivocar-nos... Ja ho dic, tot un crack. Això sí, tenia el riure fàcil; ens vàrem passar tota la tarda pixant-nos de riure amb un nou aparato d'en Joan, el Magic Stomp... De fet, el tenia a prova i quan va començar a dir que no, que no anava bé, i que el fotaria al Segre, vinga a riure... I a les cinc de la matinada, arrivant a Olot, encara continuava la conya. I si l'any que ve ens tornen a llogar i ve ell, segur que encara durarà. Com deiem, el Magic Stomp potser no serveix per a res, però val la pena comprar-lo per la conversa que dóna i perquè et pixes de riure.
