Retencions al Coll de Bracons

Quan vaig començar el blog, la idea era apuntar aquelles anècdotes espectaculars, que et passen de tant en tant, però llavors em vaig adonar que el més normal és que no passés res d'especial. De fet, les anècdotes per això són anècdotes, perquè passen de tant en tant. La majoria dels bolos transcorren amb total normalitat, i moltes vegades no se m'acut què explicar... De fet, la idea d'apuntar coses que em passen va néixer un dia a Vilobí, amb una anècdota que la Dolors sempre diu que he d'explicar: Estàvem al pavellò de Vilobí, fa quatre o cinc anys. Llavors no era un pavelló encara, era només una pista coberta, i nosaltres estàvem muntant els aparells a una vintena de metres de les vores, o sigui que estàvem força al mig de la pista. El cel estava cobert i es preparava una tempesta. La Dolors, alarmada, ens va dir que se'ns mullaria tot, i jo li vaig dir, segur de mi: "Però que no veus on estem??? Com vols que ens mullem aquí???". Ella, de totes maneres, va anar a buscar els plàstics a la camioneta. Només va tenir temps d'arribar, que va començar a entrar aigua pels costats de la pista, d'una manera que no havia vist mai... El resultat fou que vam quedar tots tres ben xops, la pista plena d'aigua, i un teclat que va deixar de funcionar fins l'endemà quan es va aixugar. I encara sort, perquè si la Dolors no hagués portat els plàstics, aquell dia no toquem. O sigui que gràcies, Dolors, i ja està explicat.

I diumenge passat, tocàvem a Sant Hipòlit de Voltregà. Pujant passem per Coll de Bracons, ja que sortim de Sant Esteve de Bas, i ens és més ràpid passar per Bracons que passar pels tunels del Capsacosta. (pujada per pujada, en fem més via per Bracons. La tornada sí que la fem pel Capsacosta). Doncs anàvem mirant la carretera, a veure si vèiem cagarades de xai... És que la setmana anterior tocàvem a Sant Boi de LLuçanès, i vàrem fer el mateix camí. Però poc després de passar La Vola, camí a Sant Pere de Torelló, vam veure cagarades a la carretera, i uns quants revolts més enllà, trobàrem els responsables: un inmens ramat de xais que ocupava tota la carretera (cosa que no costa gaire, ja que és estreta). Bé, deuen travessar i aviat desapareixerant, vam pensar. Però noi, allò començava a durar massa... Davant nostre teníem un cotxe que intentava avançar-les, però era materialment impossible, no hi havia prou lloc perquè s'apartessin totes aquelles bèsties. Al final, es va emprenyar i es va aparcar, deixant-nos a nosaltres el primer lloc de la cua de quatre o cinc cotxes que venien darrera nostre. Avui ens hi hem fixat, i devíem fer cinc o sis quilòmetres a pas d'ovella... Sort que no hi havia trànsit en sentit contrari, perquè l'escabetxina podia ser brutal. I és que els xais no miràven prim, es paraven i t'avançaven per tots costats... De cop i volta, veiem que venen una parella de ciclistes en direcció contrària, i justament en un lloc on hi havia uns marges de carretera força alts. I és clar, no veia aquells ciclistes pedalant en mig d'un miler d'ovelles que venen en contra direcció . I just en aquell moment, va aparèixer un pastor darrera nostre, amb cara de preocupat, dient que se li havien escapat. I apa, amb tots els cotxes parats, i els ciclistes damunt d'una barana de pedra, el pobre pastor intentava passar les cabres del davant del ramat, (que es veu que són les que guien), cap a la cua del piló. Potser va tardar deu minuts, però llavors, en un moment, tots els xais es van esfumar. I el pobre noi, que havia fet els cinc quilòmetres de baixada, ara els hauria de fer de pujada. Total, que vam arribar a Sant Boi tres quarts d'hora més tard del normal, per un ramat de xais. Avui ja dèiem que si vèiem ovelles, girariem. Però no, avui tot ha anat normal.... El que deia, les anècdotes són anècdotes perquè són de tant en tant. I sort n'hi ha.

A vista d'ocell

N'hi ha que estàn enganxats als jocs d'ordinador... A casa mateix, tots es poden passar hores jugant a qualsevol cosa. A mi mai m'han dit gaire res. Al principi de la meva informatització, ara deu fer uns quinze anys, ja hi havia perdut algunes estones, però només això. Si fa o no fa com ara... Només tinc un joc, una espècie de puzzle-solitari, que només s'acaba quan no tens moviments a fer, i que m'entreté aquell quart o mitja hora perduts, quan espero que arribi l'hora de fer una altra cosa. Però vaja, l'obro molt de tant en tant. En canvi, veus, sóc un adicte al Google Earth. Amb aquests programa m'hi puc passar llargues estones buscant carrers o carreteres, o simplement anant d'aquí cap allà. I des que la resolució de les imatges de tot Catalunya han augmentat, encara més. A part de ser una eina útil quan no sabem on anem a tocar (o per trobar una dressera per anar a Camós, per exemple), el faig servir com a simple entreteniment. I un dia se'm va acudir que podria posar xinxetes als llocs on anava a tocar, i a finals d'any, fer-me una idea de les voltes que he fet.

Doncs res, aquesta setmana, tres xinxetes: Dimecres a LLoret, dissabte a Montagut, i diumenge a Camós. El problema és que, als llocs on anem sovint, les xinxetes es solapen. Però vaja, alguna cosa m'inventaré. Total, no ho he de presentar enlloc, tampoc ha de quedar impecable ni estadisticament perfecte.

Tres dies vora l'estany

He tocat tres dies seguits a La Masia, a Porqueres. Aquest any celebren el cinquantè aniversari, i per celebrar la festa, van triar un cap de setmana que hi anéssim nosaltres. Els feia gràcia que hi toqués algun dels grups que fa més anys que hi anem, i ens van triar a nosaltres, cosa que ens va fer molta ilusió, tant se val. El dissabte ja el teníem contractat des de l'any passat, i per casualitats de la vida, teníem lliure el divendres (cosa força habitual) i el diumenge (cosa gens habitual). Per tant, vàrem muntar l'equip el divendres a la tarda, i no el vàrem treure fins diumengue a la matinada. Hem menjat com reis, ens ho hem passat pipa, i ens hem estalviat de montar i desmontar un parell de dies.

Divendres era el dia de la celebració oficial. Havien convidat un miler de persones, i en van assitir unes vuitcentes. La veritat és que feia goig de veure... Només d'arribar, la primera sorpresa: Hi havia el Pa d'Àngel que acabava de muntar en un escenari suplementari. O sigui que alternàvem, i a més amb Pà d'Àngel, que ens coneixem però no havíem coincidit mai... I per fi es va aclarir allò dels senyals a terra; efectivament, els fan ells. Ens van dir que ja sospitaven de nosaltres, en veure'ls retocats, i que en un lloc ja hi van dibuixar un sol. De moment no l'he trobat. Ara, que si l'han dibuixar amb el retolador permanent habitual, me l'acabaré trobant. La veritat és que la festa va ser un èxit en tots els sentits, i el ball molt animat, amb moltes cares conegudes dels sopars ball. Tot i fer un estil de música semblant, en les més de dos hores que vàrem tocar cadescú, no vàrem repetir cap cançó, cosa que no deixa de ser estrany, encara que pel públic pot semblar normal. Això sí, cap dels dos va tocar el contri. Es veu que ells pensaven el mateix que nosaltres: "ja el faran ells". És que ens agrada tant....

Dissabte era el sopar ball habitual, però amb un menú especial, i amb més gent del que és normal. La veritat és que molts dels balladors que havíem trobat el divendres, repetien el dissabte (aquest cop pagant, clar...). Com divendres, vàrem compartir taula amb en Narcís, un noi de ràdio que exercia de presentador, i que donava entrada amb elegància a cada cosa fora de lo habitual: el pastís, el brindis... Vaig quedar acollonit de la facilitat de paraula i la espontaneitat que tenia. Semblava que tot estava preparat al milímetre, quan moltes vegades només tenia segons per pensar què dir. És ben bé que era de l'ofici.

I diumenge era el dia de celebració pels familiars i els íntims. També hi havia convidat el personal, vestit de carrer i assegut en una taula, amb unes ganes de marxa que es van anar diluint mentre avançava la nit. I és que aquest tres dies, s'han fotut un fart de pencar!!! Al ball, que va ser curtet, només en varen aguantar un parell, que es van posar a imitar la rossa famosa dels sopars ball, i que tant divendres com dissabte no va faltar. De fet, sort que el ball era sense compromís, perquè en Joan es va fotre a riure en mig de la cançó. El cas és que divendres vaig poder parlar-ne amb músics de quatre grups diferents, i tots la coneixien, per desgràcia. I és que amb tots fa el mateix. Els de Pa d'Àngel li diuen la Fifí, i no sé perquè, però li escau... Això deu ser allò que diuen del consuelo de tontos, però mira, la qüestió és que ja ens la mirarem d'una altra manera. Quan la vegi ballant davant l'escenari, pensaré en els camarers quan l'imitaven, i se m'escaparà el riure...

Sensacions diferents

Cada tres o quatre mesos remenem una mica el repertori. A part d'afegir-hi les peces noves que haguem fet, recuperem alguna de les cançons velles que ja no fem, i n'endrecem alguna de les que fem al calaix. És la manera de tenir-les totes més o menys fresques, i que soni tot plegat una mica diferent (tot i que hi ha cançons que no les pots deixar de fer, ja són un clàssic del nostre repertori). Sempre pots improvitzar una mica l'ordre, però en general, segueixes la llista, per comoditat i per rapidesa. Tot i això, de vegades sembla que haguem canviat qui sap què, quan majoritariament has tocat el mateix de sempre.

Això ha passat aquesta setmana. Dissabte érem a Montagut, i hi havia poquíssima gent. Vàrem tocar el repertori de sempre, tot i que quan no hi ha gent costa més de passar. I diumenge tocàvem a Sant Jaume, i vàrem tocar exactament el mateix. Però a la Dolors li semblava que no, que avui havíem tocat un repertori més animat. La diferència era que avui la sala estava ben plena, i l'ambient fa ambient. I tocant el mateix de sempre, et diuen: "Avui sí que heu tocat un repertori bo!!!". Total, que les sensacions que té el públic depèn en gran mesura de la quantitat de gent que tingui al voltant. I com que això ja no depèn de nosaltres... paciència.

Quatre dies de juliol

Aquest any, la setmana tràgica s'ha avançat... I em sembla que no es repetirà, ja que, com a molt, jo diria que, a partir d'ara, només tenim tres bolos seguits... I és que, aquest any, l'agost es presenta tranquil. És el que passa quan et dediques a tocar en sales de ball, i deixes una mica de banda les festes majors. I és que a l'agost, les sales també fan vacances. Però vaja, una setmana tràgica a l'any no sol fallar mai.

Divendres érem a Sant Feliu de Pallerols. Començaven les activitats d'estiu, i ens varen llogar a nosaltres el primer dia, i també l'últim, a finals d'agost. A veure si aquest any aconseguim tocar tots dos dies, perquè fa uns quant anys que hi anem, i un dia o altre hem de patir pel temps. Però divendres no, estava ben serè. I per ser el primer dia, hi havia més gent de la que m'esperava. De totes maneres, continua essent un ball força atípic, amb el públic assegut a uns cincuanta metres de l'escenari.

Dissabte tocàvem a Mallorquines, al costat de Sils. També fa una colla d'anys que hi anem, i sempre haviem tocat en una pista esportiva. Doncs aquest any la pista estava en obres, i després d'urbanitzar tot el voltant, sembla que es convertirà en plaça. L'any que ve potser ho veurem. De moment aquest any hem tocat en un carrer, on havien fet la festa abans d'anar-hi nosaltres. No sé si era que el carrer era estret i m'enganyava, però jo diria que és un dels anys que hi he vist més gent. Ah! I vàrem estrenar escenari... És un d'aquests moderns, que es monten per mòduls. Menys mal... L'escenari vell consistia en un parell de cavallets, un parell de bigues de ferro, i planxes d'aglomerat al cim. Era gros, i se'l veia valent, però noi, a la que et movies una mica massa, aquelles fustes es començaven a moure, i feien ballar els teclats de manera perillosa. Aquest any, només ballaven els de baix de l'escenari.

Diumenge, cap a Vilajuïga. Com que a Navata i Ordis ja fan vacances, hi havia la tira de gent d'aquestes sales, a més dels habituals de Vilajuïga. Aqui va ser on fa uns mesos ens vàrem oblidar de cobrar. Aquesta vegada, només d'arribar, tant nosaltres com la comissió ja teníem clar que havíem de cobrar doble. O sigui que, com que era el vuit de juliol, va ser la paga extra del vuit de juliol. Benvinguda sigui.

I dilluns tocàvem a LLambilles, al Gironès. Era un sopar final de festa. Clar, com que era dilluns, i al poble hi estant censats uns cinc-cents habitants, em pensava que seríem quatre gats. Doncs, no. Quan vàrem entrar al pavelló, nou de trinca, estava ben ple de taules parades. Els vàrem comptar per sobre, i eren més de tres-cents, o sigui que bona part del poble era allà. "Però demà aquesta gent deu haver de treballar, serem poquets a l'hora del ball". Doncs, tampoc. Fins a quarts de dues no es va començar a buidar una mica el pavellò, i nosaltres vàrem continuar el ball fins a quarts de tres, amb l'ajuda d'algun espontani, que pujava a cantar. Algun amb més gràcia que els altres, tot sigui dit...

I després d'aquesta tourné, aquesta setmana tornarem a la normalitat de les sales, amb la visita a dues de les que no tanquen a l'estiu: Montagut i Sant Jaume.

Ja ha arribat l'estiu

Dissabte era la revetlla de Sant Joan, que és una mica com la paga doble, pels músics. Una mica com allò del divuit de juliol d'abans, que vaig tardar a entendre que coi "cel.lebràvem", però que sabia que es cobrava doble, i que el meu pare havia de fer mans i mànigues per poder pagar la setmanada a la fàbrica... En fi, que és un dia senyalat, i que cobres més (i també toques una mica més d'estona).

Érem al restaurant La Masia, de Porqueres (sempre dic que és a Banyoles, però realment pertany a Porqueres). De fet, ja fa més de deu anys que fem la revetlla allà. Encara recordo el primer dia, que només d'arribar, ens varen dir: "Hauríeu de muntar un parell d'altaveus a fora". Clar, ja hi anàvem a tocar per casaments i sopars-ball, i sempre tocàvem a dins. Però per la revetlla omplen de gent tota la terrassa, que deu estar a uns trenta metres de l'escenari. I així, de cop i volta, que hagis de trobar un centenar de metres de cable, doncs costa una mica... Vàrem arribar ben just, i vàrem poder muntar els bafles a fora. Però després el problema era que ningú volia els altaveus a prop de la seva taula... Això que amb prou feines sonaven, ja que amb tants metres la perdua de senyal era impressionant, però només la presència d'un altaveu a prop ja intimida. Amb els anys, hem anat aprenent on els havíem de posar per no espantar a ningú, però tot i això, aquest any tampoc ho hem aconseguit del tot, i una taula ja varen fugir corrents a buscar-ne una altra, quan varen veure un altaveu a prop (que encara no sonava). Des de fa tres o quatre anys, però, ja no necessitem tanta llargada de cable: ara utilitzem una emisora inalàmbrica. Enviem la senyal de la taula de so a una etapa de potència que muntem a fora, i d'allà cap als altaveus. Amb això també aconseguim tranquilitzar al personal; com que l'equip de fora és independent, si ho troben alt, els baixem el volum d'aquell altaveu i santes pasqües. El proper pas serà proveïr-los d'un comandament a distància, i que es regulin el volum com vulguin.

I pel que fa a l'actuació, doncs perfecte. Clar, com que no hi havia la rossa... Ara ja tothom en fa conya. A mi m'ho van recordar parelles del públic, que la rossa no ve mai per la revetlla. I ningú no la va trobar a faltar. La gent s'ho va passar pipa, i com que era majoritariament gent gran, ens demanaven peces tranquiles, cosa que hagués suposat un conflicte d'interessos si la rossa hagués vingut. En fi, que a quarts de quatre, i després de fer El toro y la luna com a bis (que és perfecte per fer-los cantar a tots), vàrem començar a endreçar els trastos. I com que n'hi havia més que habitualment, no vaig arribar a casa fins a quarts de sis. Encara vaig tenir temps de sentir algun petard abans d'aclucar els ulls. Veus, això és una de les coses que guanyes quan passes la revetlla en un lloc així: t'estalvies la mainada que tira petards fins que en tenen els co.... plens, o fins que se'ls han acabat.

Canvi de periodicitat

Ara fa un any que vaig començar el blog, i volia ser constant i anar-hi escrivint. Però noi, aquests últims dies he fet campana. I veient que les visites també fan campana, i van de baixa, optaré per escriure de tant en tant. I és que tampoc em passen tantes coses com per escriure cada setmana... A veure, des de l'últim dia que vaig escriure, no m'ha passat res especialment destacable: Hem anat dues vegades seguides a Montagut, després d'estar nou mesos sense anar-hi (coses del representant... De fet, la gent ens deia si ens havíem enfadat i ja no hi aniríem més. Res d'això. Ara, a l'estiu, hi anirem quatre o cinc cops en un parell de mesos... No volem ni tant ni tant poc, però no depèn de nosaltres.). He tocat a Sils, a Sant Jaume, a La Carpa, a Ordis... i tot ha estat ben normal. Potser només destacar que vaig tocar en un sopar a l'Hospici, a Olot, i vàrem haver d'acompanyar una coral d'aficionats. De fet, eren tan aficionats que amb prou feines se'ls sentia. Però vaja, al final va sortir prou bé.

Doncs res, que sapigueu que a partir d'ara no escriuré necessariament cada setmana, sinó quan realment tingui alguna cosa per explicar. Perdoneu les molèsties, que suposo que seran poques...